Abbas Kiarostami, cinema amb ulls d’infant

“Si un infant no ens pot entendre és que tenim un punt feble, és que nosaltres no arribem a produir un pensament simple. Imaginar un cinema que fos sempre possible mostrar als infants seria una bona manera de verificar si aconseguim veritablement comunicar les nostres idees.”

Abbas Kiarostami

Abbas Kiarostami s’expressava així pensant sobre el cinema. Es fa difícil pensar en un creador cinematogràfic que faci pel·lícules que suposadament no són per a nens on aquests hi apareguin tant. Aquest article de final de curs només vol ser una invitació a apropar-nos al director iranià que va morir a començaments del més de juliol. Hi ha molts motius per fer-ho i també hi ha qui en trobarà per allunyar-se. El cinema com tantes coses es qüestió de gustos. Però potser convindria destacar aquesta atenció pels infants, aquesta preocupació per fer-los protagonistes, per mostrar el seu món, les seves preocupacions, les seves pors, les seves idees, la seves capacitats no sempre reconegudes pels adults, les seves incomprensions davant del que els demanen els adults…
La filmografia que coneixem, o a la qual tenim accés fàcil, és limitada. Són les pel·lícules que l’han projectat internacionalment: El vent ens portarà, El sabor de les cireres, A traves de les oliveres, El globus blanc, on és la casa del meu amic?… Molt del que va fer ho tenim per descobrir. Kiarostami, entre 1969 i 1970, es va incorporar a l’Institut pel Desenvolupament Intel·lectual d’Infants i Adolescents, Kanún, i això, ho reconeix ell mateix, va dirigir la seva creació cap als nens. Era la funció de l’Institut i va esdevenir un centre de creació molt actiu. També tenim creació recent que difícilment ha arribat als cinemes o no sempre en les millors condicions.
https://www.youtube.com/watch?v=jxpKOlQ4L4I
La història contemporània de l’Iran en el qual ha viscut Kiarostami segurament no l’ha ajudat a fer tot el cinema que hauria volgut, però tenim la impressió que ha fet allò que volia. Per ell l’art era creativitat, era imaginació. I tenia clar que el govern autoritari del seu país, i també d’altres, té por de les persones que pensen per elles mateixes i no es limiten a obeir. El seu és un cinema que busca ajudar a pensar amb el propi cap. Pot ser un cinema pedagògic, però no adoctrinador. Té una concepció de l’ètica, que a diferència de les ordres i les prohibicions, busca aconsellar, proporcionar intuïcions, comprensions i després deixar a la persona decidir.
Potser per això les seves pel·lícules són lentes o hi ha qui les troba lentes… Potser ho són perquè la vida és lenta… A menys, potser, de que visquis constantment en una cursa contrarellotge per salvar el món d’un atac nuclear, terrorista, alienígena… Segurament tothom té curses contrarellotge quotidianes, però també acaba notant la lentitud de la vida. Per exemple, quan el seu fill de cinc anys li pregunta com se les arreglarà ell quan el pare i la mare ja no hi siguin… La vida és lenta no perquè no pugui passar a més velocitat de la que voldríem, potser és lenta perquè ens obliga a pensar allò que fem i per què ho fem. Podem evitar fer-ho, evitar pensar massa. Potser si no pensem massa la vida no serà tan lenta, però potser algun dia ens adonarem que és menys vida.