Opinió

Absentisme, abandonament i fracàs escolar: quan el sistema no sap cuidar

En un context en què proliferen les iniciatives per “millorar el rendiment acadèmic” i reduir les “xifres preocupants” d’absentisme, abandonament escolar i suposat fracàs educatiu, potser caldria aturar-nos un moment i formular-nos una pregunta més profunda: què ens està dient, en realitat, un infant quan no vol o no pot anar a l’escola o institut? I, encara més inquietant: per què el sistema educatiu no aconsegueix acollir, sostenir i fer créixer tots els infants i joves, especialment aquells que viuen en condicions de més vulnerabilitat?

Parlar d’absentisme, abandonament o fracàs escolar no és parlar de desviacions individuals. És parlar de com el sistema educatiu i, en realitat, la societat sencera, deixa de cuidar, de reconèixer i d’acompanyar una part important del seu alumnat. És parlar d’exclusió, de desigualtats estructurals i de la incapacitat d’una institució educativa massa centrada en la norma i massa poc atenta a la realitat. Sovint parlem d’aquests fenòmens com si fossin tres problemes diferents, però en realitat són tres cares d’un mateix malestar educatiu i social, que cal abordar de manera integrada i sistèmica.

Quan un infant o adolescent deixa d’assistir regularment a classe, la resposta institucional acostuma a ser la sanció, el control o la derivació als serveis socials. S’activen protocols, es fan trucades, es prenen mesures administratives. Però poques vegades ens aturem a escoltar què hi ha darrere d’aquest buit. L’absentisme sol ser la punta de l’iceberg d’una situació familiar, emocional o econòmica molt més profunda: famílies en situació de vulnerabilitat, infants que cuiden germans petits, adolescents que pateixen assetjament, itineraris escolars trencats, violències invisibles o silenciades.

Què ens està dient, en realitat, un infant quan no vol o no pot anar a l’escola o institut?

En lloc de preguntar-nos només “per què no ve?”, potser caldria preguntar-nos “què li passa?”, “què no estem veient?” o “què no estem oferint-li?”. Perquè l’absentisme no és tant un problema de voluntat com de condicions. I això exigeix una mirada empàtica i contextualitzada per part de les institucions educatives.

Els centres educatius haurien de ser espais d’acollida, de segona i tercera oportunitat. Però massa sovint esdevenen llocs de classificació, de selecció i, finalment, d’exclusió. Quan un adolescent abandona els estudis, no ho fa per plaer ni per mandra: ho fa perquè no troba sentit, perquè no se sent valorat, perquè el currículum li és aliè, perquè el context l’empeny a assumir responsabilitats prematures o perquè ningú li ha dit mai “pots, i aquí et volem acompanyar”.

Aquesta realitat colpeja especialment als joves de barris populars, a l’alumnat migrat, als qui no s’ajusten als codis culturals dominants o tenen necessitats específiques no reconegudes. L’abandonament no és, doncs, una elecció lliure: és el resultat d’un sistema que expulsa de manera subtil o directa aquells que no encaixen.

Parlar de fracàs escolar implica, sovint, atribuir la responsabilitat a l’alumnat. Però només des d’una mirada simplista es pot sostenir aquesta idea. El fracàs no és un error individual; és la conseqüència d’un sistema educatiu que no sap, o no vol, adaptar-se a les necessitats reals de la seva població. Un sistema que continua funcionant sota lògiques selectives, amb estructures curriculars rígides, mètodes homogeneïtzadors i avaluacions que premien un sol tipus d’intel·ligència.

Quan un adolescent abandona els estudis, no ho fa per plaer ni per mandra: ho fa perquè no troba sentit

Mentre una part de l’alumnat s’hi adapta, una altra se’n sent exclosa. No perquè no tinguin capacitats, sinó perquè el sistema no reconeix ni acull les seves formes d’aprendre, els seus ritmes, les seves realitats vitals. Llavors, cal fer-nos la pregunta: qui fracassa realment?

Davant d’aquesta realitat, no n’hi ha prou amb reforços puntuals, programes compensatoris o bones intencions. Cal una transformació profunda i estructural. Cal passar d’un enfocament reparador a un enfocament preventiu i transformador.

Això implica apostar per una educació més relacional, més integral, més arrelada als contextos. Implica que la institució educativa s’obri als territoris, que treballi en xarxa amb els serveis socials, culturals i sanitaris, que escolti activament les famílies, que reconegui la diversitat com a riquesa i no com a problema. Implica revisar el currículum, les metodologies, els horaris, les agrupacions, les formes d’avaluar i, sobretot, els vincles entre professorat i alumnat.

També implica formar el professorat des d’aquesta mirada. No podem demanar als docents que ho facin sols: necessiten recursos, equips, suport institucional i temps per reflexionar i innovar. No es tracta només de “fer més”, sinó de fer diferent.

El repte que tenim és immens, però no podem continuar normalitzant les desigualtats sota discursos de meritocràcia, responsabilitat individual o cultura de l’esforç mal entesa. Si volem una societat més justa, hem de començar per una escola més justa. I això implica un compromís polític, institucional i pedagògic amb el dret a l’educació de totes i tots. No com a caritat, sinó com a deute històric i com a aposta de futur.

Una escola que no sap cuidar, no pot educar. I una societat que no garanteix l’educació com a dret fonamental, no pot anomenar-se democràtica.