Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En les darreres setmanes, un grup de centres educatius ha proposat suspendre les activitats dites complementàries —principalment sortides i colònies escolars— com a mesura de pressió davant el que consideren una política de deixadesa cap a l’escola pública per part del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. La proposta ha generat un debat intens dins la comunitat educativa perquè posa sobre la taula una tensió real: com defensar els drets laborals del professorat sense perjudicar els drets educatius de l’alumnat?
Som conscients que fem aquesta reflexió des de la situació còmoda de la jubilació. No estem, des de fa uns anys, en primera línia. També sabem que, quan érem a l’aula, aquests debats tenien altres dimensions i es produïen en contextos diferents de l’actual. Tot i així, ens sembla honest aportar alguns elements que considerem rellevants per abordar un debat complex i inevitablement polièdric.
El valor pedagògic de les activitats fora de l’aula
Les sortides i les colònies no són activitats accessòries dins el projecte educatiu. Formen part d’una concepció d’educació integral que articula aprenentatges acadèmics, vivencials, socials i comunitaris. Per a molts infants i adolescents —especialment aquells que viuen en contextos de vulnerabilitat— aquestes experiències esdevenen espais d’oportunitat, descoberta i construcció de vincles que difícilment es poden substituir dins l’aula.
És cert que el context ha canviat. Fa uns anys, aquestes activitats representaven sovint una oportunitat excepcional de descoberta. Avui, determinades experiències (visites culturals, activitats de lleure, espais de convivència) són més accessibles per a una part important de la població. Però no per a tothom. Encara hi ha sectors que no hi tenen accés, i és precisament per a aquests alumnes que l’escola continua sent una porta d’entrada imprescindible.
Alhora, la complexitat dels grups d’aula ha augmentat notablement. L’aposta per la inclusió —que compartim— implica una diversitat creixent de necessitats, situacions personals i realitats socials. Organitzar activitats fora del centre en aquest context requereix més recursos, més coordinació i més suport. Aquest és un element que no es pot obviar.
Malgrat tot, eliminar aquestes activitats, encara que sigui de manera temporal, no és neutre. Suposa suprimir una dimensió essencial de l’aprenentatge i té el perill de contribuir, amb el temps, a desvaloritzar-les. Si en podem prescindir sense que aparentment “passi res”, quin missatge estem transmetent sobre el seu valor educatiu?
Un reconeixement insuficient
La paradoxa és clara: mentre el discurs pedagògic en defensa la centralitat, el reconeixement institucional és feble o inexistent. Aquestes activitats no formen part nuclear de les reivindicacions sindicals i no estan ni reconegudes ni retribuïdes adequadament per l’administració.
En un període breu del passat es va aconseguir un modest reconeixement econòmic que va desaparèixer amb les retallades. Es va esvair sense una resposta col·lectiva prou contundent i cap conselleria posterior no ha plantejat recuperar-lo.
A la pràctica, això consolida la idea que es tracta d’activitats voluntàries i, per tant, prescindibles. Una consideració administrativa que contradiu frontalment el seu valor pedagògic.
El cost ocult: docents, famílies i sector del lleure
El cost d’aquestes activitats és múltiple i sovint invisible.
Per al professorat, impliquen hores extres no reconegudes, reorganització de la vida personal i una responsabilitat de cura intensa en contextos cada vegada més complexos. Sense el sobreesforç estructural de molts docents, el sistema educatiu difícilment es podria sostenir. La pregunta és incòmoda però necessària: fins a quin punt és just que el funcionament ordinari del sistema depengui del voluntarisme permanent?
Per a les famílies, el cost econòmic pot esdevenir un factor de desigualtat. Sense recursos públics suficients, el dret educatiu deixa de ser plenament universal i queda condicionat a la capacitat econòmica. Això situa el debat en un terreny estructural: sense inversió sostinguda, no hi pot haver equitat real.
Per al sector del lleure, la suspensió també té conseqüències directes. És un àmbit laboral que dona feina a molts joves, però que arrossega una precarietat notable. Cancel·lar activitats impacta en empreses i professionals que ja treballen en condicions fràgils. I la precarietat, inevitablement, també afecta la qualitat.
És una mesura de pressió efectiva?
Tota acció reivindicativa hauria d’incidir sobre el responsable del problema. En aquest cas, l’administració. Però cal preguntar-se si la suspensió de colònies i sortides afecta realment el Departament o si l’impacte recau sobretot sobre l’alumnat, les famílies i el sector del lleure.
Hi ha qui sosté que l’efecte sobre l’administració serà limitat i que la mesura pot reforçar, fins i tot, la idea que aquestes activitats són secundàries. Si l’administració no els atorga prou valor i els centres deixen de fer-les com a protesta, el resultat pot ser una coincidència involuntària: ambdues parts contribueixen a restar-los centralitat.
Això no deslegitima el malestar. El professorat viu un moment de forta crispació: manca sostinguda de recursos, infrafinançament crònic, insuficiència de professionals per garantir una inclusió real, pèrdua de poder adquisitiu i una burocràcia creixent que erosiona la tasca pedagògica. Les reivindicacions laborals són justes. I defensar l’educació pública implica també defensar condicions dignes per als seus professionals.
Drets laborals i drets educatius: un equilibri delicat
Quan el professorat fa vaga, el dret dels infants a l’educació també es veu afectat temporalment, com passa en qualsevol servei públic essencial. La qüestió no és negar la legitimitat de la protesta, sinó gestionar l’equilibri entre drets en moments de conflicte.
La defensa dels drets laborals del professorat és, en última instància, una defensa dels drets educatius dels infants. Però la dificultat rau a evitar que el cost immediat recaigui sempre en els mateixos.
Cap a on orientar la reivindicació?
Potser la clau no és eliminar les activitats, sinó que cal exigir-ne el reconeixement i la dotació adequada de recursos. Això implica:
- Reconèixer i retribuir les hores de sortides i colònies com a hores extres.
- Garantir recursos suficients per assegurar l’equitat en l’accés.
- Dignificar les condicions laborals del sector del lleure.
Pensem que aquestes demandes han d’estar presents en la negociació sindical. Sabem, al mateix temps, que cal distingir entre la lluita estructural i les mesures de pressió puntuals. En aquest sentit, potser una de les accions més incisives seria el boicot a la burocràcia innecessària —que sovint sí és prescindible— i que ofega centres, equips directius i professorat.
En definitiva, cada vegada està més clar que cal avançar cap a una inversió estructural que s’acosti al 6% del PIB en educació. Sense aquest compromís, moltes reivindicacions continuaran essent pedaços sobre un problema de fons. Segueixen faltant recursos, al costat de bones orientacions i capacitat per invertir-los en aquells aspectes educatius més essencials.
Una reflexió final
La proposta de suspendre sortides i colònies neix d’un cansament profund i d’una sensació compartida de sostenir gairebé en solitari un sistema cada vegada més exigent i complex. Cal comprendre aquest malestar. Però també cal valorar amb lucidesa l’efecte real de cada acció.
Si creiem que les activitats complementàries són essencials per a una educació integral, inclusiva i equitativa, la reivindicació hauria d’orientar-se a garantir-ne la qualitat, el reconeixement i el finançament, i no a posar-ne en qüestió l’existència. Fins i tot si s’acorda un boicot puntual, aquesta perspectiva hauria de quedar clara per al conjunt de la comunitat educativa.
El repte és exigent: defensar alhora els drets laborals del professorat i el dret inqüestionable dels infants a una educació pública de qualitat. Trobar aquest equilibri és, probablement, una de les tasques més complexes —i més urgents— del moment actual. I interpel·la centres educatius, sindicats i moviments pedagògics a escoltar-se i a construir consensos amb una mirada de futur per al model educatiu públic del nostre país.
