Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La cuinera de Granollers destaca en aquesta entrevista la necessitat que l’escola formi part, de manera compartida, de l’educació en alimentació. Considera que el temps del migdia ha de formar part del projecte del centre escolar i creu que es podria utilitzar per formar l’alumnat en tasques de la llar i cuina: “Seria meravellós aprofitar el temps del migdia per fer horta”.
A.B. Som prou conscients de la importància dels bons hàbits alimentaris en la infància i l’adolescència?
A.P. Abans hi havia un aprenentatge a casa, no hi havia alternativa, s’havia de cuinar i aquella cuina educava sense adonar-te. Transmeties d’una manera natural uns hàbits alimentaris, un patrimoni culinari, però sense forçar-ho. La cuina entesa d’aquesta manera ha desaparegut de la majoria de les cases, els infants no veuen el procés culinari, no el viuen, no l’oloren, no el perceben. Tenim múltiples interferències a la taula, múltiples pantalles, i molta dificultat de conciliar les feines amb l’hora de dinar de les cases.
No estic dient que haguem de tornar allò, només estic situant. A l’hora de sopar, molts nanos de secundària tenen extraescolars que també fan difícil conciliar amb el sopar i, a vegades, els matins també són frenètics, de manera que la taula té les interferències de la conciliació i alhora hi ha l’afegit de les interferències de la tecnologia. Tenim aquest escenari en què hem de capejar per tal que l’educació en alimentació arribi d’alguna manera perquè també és fonamental, tant per la salut com per la cultura. En transmissió cultural culinària, ens trobem amb moltes mancances de coneixement.
Com ens hem d’implicar?
Tenim una situació que, a més, té una repercussió en la salut pública. Per tant, tots ens hem d’aplicar. Tenim uns nanos amb patologies pròpies d’adults, obesitats, trastorns de la conducta alimentària, hipertensions… La salut pública està impactada per aquests mals hàbits alimentaris i tots tenim alguna cosa a fer. Hem de fer una educació estructurada, explícita i cooperativa. Això què significa? Tots els agents educatius estan inclosos.
Hem de fer una educació estructurada, explícita i cooperativa
Jo he estat educada a l’escola. A infantil, primària, secundària… A mi m’educa el meu entorn, la societat, el meu client… M’eduquen molts altres agents. Hi ha molts agents educatius. M’eduquen els metges, l’administració pública amb les seves campanyes de sensibilització i comunicació… L’educació està compartida i l’escola hi juga un paper. Moltes famílies no tenen coneixements tècnics culinaris, o se senten superades. Per tant, ens hi hem de posar i l’escola té un paper fonamental.
Per què creus que l’escola té un paper fonamental?
Perquè és una autoritat, té contacte directe amb l’infant i té habilitats educatives. No podem desaprofitar l’oportunitat que l’escola formi part de l’educació en alimentació, de manera compartida. També són fonamentals els pediatres, el personal d’infermeria, l’administració pública… I no oblidem la part importantíssima i que sovint està desatesa: els monitors de menjador i les empreses gestores del menjador escolar. Quan dic que l’escola té la possibilitat, l’oportunitat i la responsabilitat d’educar en alimentació, no estic pensant que aquesta educació formi part del currículum. El currículum està molt tensionat i potser l’alimentació no ha d’estar a l’aula, perquè no pots ensenyar com adquirir hàbits alimentaris només amb una pissarra, de manera teòrica.
Desaprofitem el temps del migdia?
Exacte. A mi em sembla que és un espai ideal perquè precisament es menja. Penso que el temps del migdia ha de formar part del projecte educatiu de l’escola perquè els mateixos valors que es transmeten a les aules s’han de transmetre a l’hora de dinar. I, a més, hi ha l’estona de lleure, del lleure educatiu.
La taula té les interferències de la conciliació i de la tecnologia
Una de les reivindicacions és que els monitors i les monitores estiguin formats. Entenc que facin amb les eines que tenen a l’abast i que treballen un parell d’hores al dia, i sé la dificultat que suposa per a un menjador escolar que encaixi tot, que encaixi el temps, els menús, totes les al·lèrgies i intoleràncies… Jo he estat a les comissions de menjadors escolars, no estic criticant la feina que es fa, perquè hi ha molt bona fe, però veient l’impacte que té l’alimentació en la salut pública i la pèrdua cultural, o el desconeixement absolut dels aliments i de la producció d’aquests aliments… Crec que seria meravellós aprofitar el temps del migdia per fer horta, per fer plantes aromàtiques, per fer temàtica d’alimentació. Hi ha persones, empreses, entitats, fundacions més capacitades que jo per dir què s’ha de fer, i trobo que s’hauria de crear un comitè d’experts en la matèria que assessorin sobre quines són les línies. Com un consell escolar que decideixi què creiem que es important d’aprendre, de la mà d’experts pedagògics, experts en cuina, en educació, en salut…
Dependrà molt de les edats de l’alumnat…
Penso que hi ha tres coses que tenen importància en el fet alimentari: els sentits, els aliments i la transformació, o sigui, la cuina. La màgia de la cuina. Jo crec que la cuina ha de ser tardana. A mi em sembla que a infantil haurien de fer sentits, perquè estan descobrint el seu cos i l’entorn. Ha de ser un coneixement totalment sensorial, els has d’ensenyar a olorar i a tastar. Per tant, tot l’infantil al temps del migdia pot treballar els sentits, i els colors i les formes dels aliments. A primària, tens sis anys per conèixer els aliments, la producció… No cal que cuinin d’una manera seriosa.
En canvi, a secundària, que a vegades es lleven a hores diferents dels pares, els has d’habilitar i donar la capacitat de ser autònoms també a la cuina, i han de saber que a la cuina es poden fer mal i que no és per jugar, han d’aprendre a cuinar. Jo prego perquè a secundària hi hagi una aula de la llar. Abans teníem “labores del hogar”. Potser no cal aprendre a brodar. No cal brodar per sobreviure. En canvi, s’ha d’aprendre a cosir, perquè si no els cau un botó i el llencen. Hem d’aprendre a canviar un endoll, a rentar un vidre, a obrir un compte corrent… I és molt important que a secundària aprenguin a cuinar.
Com a extraescolar?
Al temps del migdia. No dic que sigui curricular, però sí seria bo que fos obligatori. És preparar-te per a la vida adulta i autònoma. Bé, hi ha molts nanos que s’escalfen el dinar i es fan el sopar.
Quins són els principals reptes dels menjadors escolars, a nivell d’alimentació?
Restriccions religioses i culturals, al·lèrgies i intoleràncies, i falses al·lèrgies i falses intoleràncies… Això ho complica tot molt. Se’n va molta energia. És una dificultat afegida per a la qual moltes empreses no estan preparades i moltes escoles tampoc. Ho estem capejant i ho estem intentant gestionar i mirar de fer-ho més senzill per poder-nos enfocar en educació, alimentació i qualitat.
Hi ha infants i també adolescents que si no mengen a l’escola un plat calent, difícilment ho faran a casa. Un informe del síndic del curs 2022/23 alertava que 400.000 infants estaven en situació de vulnerabilitat i, si se sumaven els adolescents, eren més de 750.000. Què es pot fer?
És molt dolorós. És dramàtic. Ara, què es pot fer…
Hi ha qui diu que el menjador ha de ser gratuït per a tothom i no fer distincions, també perquè se sap qui té beca i qui no i s’evitaria assenyalar…
És una opció. En el moment que l’educació en alimentació formi part del projecte escolar, això potser va cap aquí. Fins ara, el menjador escolar ha estat un servei, un servei extern per a alguns alumnes que no tenien la possibilitat d’anar a casa. Quan s’arriba al 90% de l’alumnat, ja s’ha d’enfocar d’una altra manera. El dret a l’alimentació i la protecció a la infància són drets universals. Hauríem de buscar la manera. Hi ha diversos temes: la manca de recursos, la vulnerabilitat, la desestructuració… I l’infant està en una situació de fragilitat que moltes vegades s’expressa en l’alimentació. Hem d’apel·lar a la solidaritat social de tots.
Com és que el fast food té tan mala premsa i tant d’èxit? Sabem la teoria: és millor menjar fruita i verdura i fer una dieta equilibrada. Però, a vegades, és molt fàcil caure o per manca de temps o per preu…
La comoditat és la primera opció de compra; la rapidesa, en menor mesura, també és un valor, però sobretot són importants les estratègies gustatives. Nosaltres estem dissenyats per sentir plaer amb els greixos. Si incrementes sals i sucres, tens un producte guanyador i seductor. Després, hi ha la manera com es menja, menjar amb les mans dona més plaer, ens agrada més. I hi ha tota la part del màrqueting, que saben com seduir al consumidor. És un cavall guanyador en aquest sentit. Perquè és còmode, econòmic i ràpid. Ho vull, ho tinc. Després hi ha el sabor, i el màrqueting. I tota la part d’influència; per exemple, el teu entorn.
Estem dissenyats per sentir plaer amb els greixos
A mi, per exemple, la feina m’entusiasma, és un repte constant personalment i professionalment, i esforçar-me m’agrada. I rebre un retorn econòmic. Soc emprenedora i tinc esperit empresarial. Trobo que el gen comercial, l’estem perdent. Arriba dilluns i no agrada. Estem constantment enviant missatges que és divertit no fer res, que descansar ens ho mereixem, i que treballar és un cansament. Això són les influències que dic. I en alimentació passa igual, estem constantment rebent imputs que els espinacs són un rotllo, que els dies de festa cal menjar un pastís perquè ens ho mereixem, i quan estem junts s’associa a menjar i beure. De manera inconscient, però efectiva, estem associant els aliments a uns dies i a uns moments. Hi ha uns aliments reservats a la festa i uns altres a la penúria. Dins de les fruites, la síndria és divertida. Imagina’t, si tu la síndria te la menges amb els peus a l’aigua, la síndria és divertida, s’associa a l’estiu, a menjar amb les mans, a embrutar-se i, en canvi, la taronja és avorrida.
Si penses anys enrere, i en la teva pròpia escola, quins valors t’ha transmès?
L’emprenedoria ja ve de casa. El meu pare era molt emprenedor i ens ho va transmetre, i la meva mare també. De l’escola em vaig endur el fet que som tots iguals, que hem de tenir les mateixes oportunitats i estar en la mateixa lliga. En no ser una escola elitista i en conviure amb alumnes de vuit cognoms catalans i de la primera onada de la migració, la convivència va ser fonamental.
Un altre valor que em va transmetre és que els professors estaven molt al nostre nivell. L’autoritat no era autoritat, era lideratge. La majoria dels mestres eren així i nosaltres volíem ser com ells. Fèiem sortides, d’un parell de dies, i compartíem. Parlo dels anys 70 i principis dels 80, i als professors no els tractàvem de vostè, sí que dèiem “senyu” a primària, després els parlàvem de tu i els dèiem pel seu nom. Potser no sembla innovador, però ho era. Treballàvem per projectes i ens feien autònoms. Fèiem sortides i coneixíem el territori. Els agradava molt que fessim com investigació, treballant unes illes a geografia o unes altres. Jo anava molt motivada. Després vaig anar a una altra escola, més elitista, amb nous amics, però sempre vaig enyorar aquells valors d’EGB.
El Diari de l’Educació, 2025