Entrevista

Ana López Navajas: «L’exclusió de les aportacions de les dones a la història suposa pèrdua cultural i falta de rigor»

Entrevistar Ana López Navajas és, a més d’altres coses, assistir a una classe ràpida d’història de la literatura, la música, la pintura i la ciència. Una classe alternativa en la qual irrompen els noms de dones de diferents latituds i èpoques. Dones de les quals, en la major part de casos, un no havia sentit a parlar mai. Aquest és el treball d’aquesta professora i investigadora de la Universitat de València que coordina un projecte, Erasmus+ Women’s Legacy (liderat per la Conselleria d’Educació de la Comunitat Valenciana), que pretén divulgar aquests coneixements. I fer-ho pel professorat de l’ESO.

Es tracta d’un de les grans bretxes en la igualtat entre homes i dones. Creure que ells han estat els protagonistes de tot, fent que els seus treballs siguin vistos com a universals, mentre les aportacions de les dones han quedat enterrades pel temps i, en bona part, per la falta de rigor. Així ho creu. Després de 40 anys d’estudis de dones, de feminisme i de gènere, el coneixement és aquí, «el difícil és conèixer-les i divulgar-les, per això hem fet aquest projecte».

L’hivern passat es va fer la presentació del projecte Erasmus+ Women’s Legacy que coordines. Per què heu cregut que era necessari?

Perquè pensem que és necessari passar a l’acció per canviar la transmissió cultural que es produeix des de les aules, a través dels continguts educatius. És molt necessari el tema de la sensibilització o la presa de consciència d’aquesta absència de referents, perquè encara hi ha molt a fer en aquest camí, però hem de fer un pas més i incloure-les en els continguts educatius. I no es poden incloure com si fossin figures disposades que s’inclouen en els mateixos continguts que ja hi ha. Elles arrosseguen molt més, altres interessos, per exemple, en la ciència, de caràcter més pràctic; arrosseguen altres gèneres en la creació, com les cartes, la novel·la curta… Han escrit de tot, però hi ha uns gèneres en els quals han estat més propícies. En art, on no es poden explicar les natures mortes sense l’aportació de les pintores: les flors, els retrats… En música passa igual, amb els gèneres menors considerats com a apartats del talent del virtuosisme, quan senzillament hi ha composicions de qualitat increïble. Tot això, que ha estat considerat gènere menor, guarda moltíssim talent i referències indispensables.

Tots aquests gèneres venen mediatitzats pels homes per culpa de les construccions socials. Elles han estat mediatitzades també, han tingut pitjor accés a l’educació reglada, a la professionalització, a l’espai públic… Això ha fet que la manera de la creació es veiés mediatitzada: si tu no seràs la compositora de la Cort o mestra de capella, no faràs grans composicions; faràs composicions per a l’espai privat o semiprivat.

Aquestes figures arrosseguen un altre panorama més ampli que ens aporta molta més informació sobre la creació artística dels humans i, sobretot, mostren que elles conformen una tradició constant i rica des del principi. No és això de presentar una dona sola entre homes: Artemísia de Alicarnaso, Santa Teresa de Jesús… Semblen totes excepcions enmig d’un món creatiu d’homes. Això no té res a veure amb la realitat. Ha estat una de les formes d’exclusió que més èxit ha tingut: que elles no estiguessin reflectides en els escrits. De manera que ara naturalitzem el fet que elles no hi siguin. Pensem: “És que sempre han hagut d’estar a casa”. I això representa una gran pèrdua cultural. Per això neix el projecte, per solucionar això.

A part de ser una pèrdua cultural, t’he escoltat en alguna ocasió parlar de falta de rigor científic en relació a aquest “oblit”…

Exclusió… Perquè concerneix directament als continguts d’una àrea de coneixement. Arriba un moment que, quan en la història de la literatura o de l’art sistemàticament exclous les pintores, estàs tergiversant, esbiaixant la història. Per exemple, a Literatura no es considera el cànon que representa Santa Teresa en l’autobiografia, no s’usa com a referència. No coneixem la part del desengany barroc que aporta María de Zayas o totes les grans escriptores del barroc que continuen tenint molts problemes per aparèixer en els llibres de text. A Música no podem entendre el desenvolupament de l’òpera sense comptar amb l’aportació de [Francesca] Caccini, de Pauline Viardot amb l’òpera de cambra. En Art, per exemple, la natura morta marca el cànon Fede Galizia, Clara Peeters… Les seves aportacions han estat essencials, com la seva mirada, per entendre el desenvolupament de la pintura.

Si no les coneixes, senzillament no coneixes bé la teva àrea. I això ja no té a veure només amb la igualtat i la necessitat de reconeixement d’aquestes dones, sinó amb el rigor amb el qual tu imparteixes la docència, amb el qual coneixes la teva pròpia àrea. Si no les incloem a Ciència, el mateix, ens quedem en la cuneta. Té a veure amb el rigor amb el qual impartim la nostra matèria.

Si les aportacions d’aquestes dones no arriben a un cert nivell de l’Acadèmia és difícil que baixin a les editorials de llibres de text i, per tant, la naturalització de la seva presència en la història del coneixement. Aquesta falta d’accés o de lloc reconegut en el món acadèmic.

Se sol parlar de la dificultat de trobar les aportacions de les dones. Les aportacions de les dones estan degudament fonamentades en totes les àrees des de fa molt temps. Portem 40 anys d’estudis de dones, d’estudis feministes, de gènere… Moltes s’han dedicat a treure a la llum tradicions de les dones, referents en ciències, art, literatura, pensament, en farmàcia… Això és una línia de recerca ja treballada i a la qual encara li falta molt. Després de 40 anys tenim molt fonamentades les seves aportacions en totes les èpoques i àrees. Però el desconeixement és fort i es tendeix de pensar que és difícil trobar-les. Però no, no és difícil. El difícil és conèixer-les i divulgar-les, per això hem fet aquest projecte, com a resposta a aquesta necessitat. Elles hi són, els estudis hi són, els pots consultar, però no s’han divulgat.

L’altre dia parlava (a la conferència de la Universitat de València) d’una espècie d’impermeabilitat per incorporar recerques que venen dels estudis de dones. Sembla que aquest tema sigui optatiu. No, no parlem de perspectiva de gènere, tornem al tema del rigor. Quan descobrim Vivaldi l’incorporem al món de la música; Góngora, que ha estat un poeta injuriat durant dos segles, l’hem incorporat com a importantíssim a la literatura. Hi ha hagut recerques que han permeabilitzat els continguts. No obstant això, hi ha reticència sobre la incorporació de les dones, encara que hi ha material de sobres. Sabem que van ser aquí i el que van fer, com ho van fer i no ho passem.

Si des de l’acadèmia no s’incorpora serà difícil que passi a la formació del professorat que fa classes en primària i secundària. Efectivament. A la universitat això és més difícil. Per això des del projecte, després d’analitzar bé quin és el lloc d’intervenció, no l’hem fet des de dalt, sinó des de baix.

Com?

L’ESO és l’última etapa educativa que agafa a tota la població, la de major abast, ens permet compartir uns referents comuns. El que hem fet des del projecte és posar un instrument d’intervenció didàctica, un banc de recursos, a la disposició del professorat de secundària. Més endavant ampliarem etapes. De manera que pugui tenir material, recursos i activitats per incorporar a l’aula. Aquest banc de recursos l’hem dirigit també a les editorials. Està en obert, perquè puguin usar-ho quan vulguin, inspirar-se i agafar-lo. No es tracta de posar més barreres a les que sempre han rebut barreres. Que tothom el pugui usar.

A més, té una innovació interessant: no són activitats que un proposa descontextualizades. Per exemple, agafes una científica i pots fer preguntes sobre com ha estat la seva vida, els seus problemes… això a Ciències no ens interessarà. En tot cas a Ètica. A Ciències ens interessa que Madame de Lavoisier va estar treballant en química; o el treball en càlcul diferencial que va fer Maria Gaetana Agnesi. Quan ho donem on toca, les incorporem.

El que lliguem és a aquestes dones i les seves tradicions als continguts normatius, la qual cosa necessita el professorat. A partir d’aquí, aportem activitats i obres, sobretot, obres perquè s’ha parlat molt d’elles i se’ls hi ha donat poca veu. Es coneix poc la seva creació en art, música, pensament, els seus textos, els esports que van practicar. Es coneix poc d’això. Això és el que farem amb aquest instrument.

Es treballarà fonamentalment amb obra femenina i amb activitats lligades a contingut normatiu. Això fa que el professorat de secundària el rebi i el pugui incorporar a classe, sigui com sigui el material. Perquè no parlem de dones, parlem de continguts, amb les dones com a referents, juntament amb els homes. Per això no hem de parar les classes i dir: “Ara que hem acabat la lliçó podem veure aquestes científiques”.

Un altre dels elements que treballem és l’acadèmia. Estem treballant amb els màsters de secundària, hem començat per aquí per, almenys, posar a la disposició del professorat dels màsters també tot aquest material i la formació. De manera que el projecte agafa tots els nivells que afecten la formació. Els màsters, el professorat de secundària i les editorials.

I les editorials de llibres de text són receptives?

Sí, ho són. SM ha estat molt interessada, Santillana ha pres iniciatives. Acabem de publicar un llibre Laura i jo sobre el paper de les dones en la música, però en tenen en les ciències, en les tecnologies, en la història, l’evolució. En moltes coses. Hi ha editorials petites com Micomicona que han fet un esforç fins i tot més gran. Hi ha sensibilitat per part seva.

Administracions, editorials i professorat i els recursos per l’aula són els aspectes sobre els quals pesa l’avanç en aquesta línia. En la restitució de les contribucions culturals de les dones i, per tant, de la seva legitimació social. I, per tant, de l’assentament profund de les igualtats, l’erradicació de les desigualtats. Un dels pilars profunds on s’assenten les desigualtats perquè el panorama cultural és el que ens fa normalitzar qualsevol tipus de discriminació i desigualtat. Ja sabem que els homes ho han fet tot i les dones gairebé res. Qualsevol desigualtat ve en funció del paper que ens han dit que hem representat en la història i la cultura.

Coincidiu amb la reforma del currículum de la Lomloe, teniu expectatives de canvi en el Ministeri d’Educació i FP?

Sí, esperem que tot el que estem treballant pugui incidir en la revisió curricular del Ministeri. Perquè és molt necessari que apareguin aquí, reflectides. Hi ha currículums com el que tenim a la Comunitat Valenciana, que està obert, de manera que quan et posen referències essencials a la Grècia Clàssica, o a la Història, com no citen els noms, hem de suposar que aquí estan incloses les dones. Haurien de quedar reflectits els d’homes i dones. Només amb això exigiria que tota aquesta tradició femenina quedés reflectida. De manera que cada docent o editorial pogués abordar el tema des d’una perspectiva que comptés amb tots.

El que passa és que hi ha currículums on et donen noms. On, per exemple, al Barroc només pots anomenar necessàriament a Lope i a Calderón i només a ells. Ni a sor Juana Inés, ni a María de Zayas, ni a Ana Caro, ni a Catalina de Erauso… Res, totes les grans barroques no apareixen. Luisa de Carvajal Mendoza amb la seva poesia… Tota aquesta riquíssima producció de l’època no apareix.

És molt necessari, a més, que els currículums incideixin en altres aspectes. Per exemple, el tema de la reproducció en Biologia. És un tema molt secundari quan ha de ser principal. És una vivència que tant homes i dones, segurament, passaran al llarg de la seva vida i de la qual se sap poc. L’alumnat surt de l’ensenyament reglat sense saber una cosa tan essencial com embarassos, part, primeres cures, alimentació.

Un altre enfocament és el de les tecnologies. Tecnologia sembla ser que són els cotxes, qüestions relatives amb les enginyeries… no obstant això, la tecnologia de la llar no està reflectida amb la importància que té. És la que ha permès, per exemple, la incorporació de les dones al món laboral, qualitat de vida, millors cures. Qüestions de l’àmbit de les cures no apareixen com si no fossin problemes que necessitin solució tecnològica.

Es tracta de parlar d’una part de l’existència que simplement no hi és.

Exactament, no apareix. Perquè tot això pertany als sabers de dones. Aquests sabers han estat expulsats del món acadèmic i, per tant, com els nostres currículums són hereus d’això, no els tenen en compte. És necessari incorporar la perspectiva i els fets de les dones per entendre el que ha passat. Per exemple, l’Humanisme com a ideal universal. No obstant això, totes les humanistes com Francisca de Nebrija, Luisa Sijea, Lucía de Medrano, La Llatina… totes aquestes es van quedar al marge i són la mostra que allò era un ideal masculí, no universal. Aquesta mania de lligar l’universal amb el masculí. Això va quedar molt en evidència amb la recerca prèvia que vaig fer, quan mostrava que hi havia un 7,6% de referents femenins. Un pensa que s’atén aquí un discurs universal de l’art, de la cultura i no. Ens ho venen com a universal però és parcial. Els únics protagonistes que coneixem són ells. Fa falta corregir, fa falta incloure altres espais, per exemple, de creació científica com la cuina. A la cuina on s’han fet avanços, fins i tot tan importants com la primera teoria sobre el canvi climàtic. La primera persona que ho va fer és Eunice Foote, abans que Tindall, el XIX. Ella ho va fer a la cuina, on va fer un experiment que va publicar, que deia que quan hi havia vapor d’aigua i diòxid de carboni en l’ambient, la temperatura pujava. Va ser la primera persona i ho va fer a la seva cuina.

O com les aportacions de María d’Alexandria: la del bany maria, la del negre maria. Obrir altres espais per entendre que la ciència també hi ha tingut avanços, és molt important, perquè aquí estaven les dones. És quelcom que ha de impregnar el relat de la història i la cultura que expliquem.

Això em remet al llibre de Virgínia Woolf i l’habitació pròpia. No és, només, el fet que les dones necessitin aquesta habitació pròpia per fer tot això, també de mirar les habitacions que estaven utilitzant fins al moment.

Molt bé, efectivament. Virgínia Woolf parla de la necessitat d’una habitació pròpia, d’un espai enfront de la funció de la dona al servei de la llar. Però fixa’t en el que succeïa amb les monges en l’edat mitjana i en la moderna. Quan entraven al convent ho feien buscant una habitació pròpia. Per això la producció musical dels convents és tan bona; hi ha molts escrits de monges medievals. Tenim a grans pensadores com Heloísa de Parácleto amb les seves reflexions sobre la llibertat del subjecte; o a Hildegarda de Bingen. Tenim moltes figures importantíssimes. El convent ha estat una de les opcions de les dones per tenir una mica d’espai, per no haver d’estar servint tothom.

Girar la mirada sobre tots aquests espais habitats per les dones ens retornarà a tots, homes i dones, molt coneixement, molts recursos, moltes claus per fer front a problemes que tenim ara. Aquesta és la pèrdua.

A propòsit de la perspectiva de la història del relat, també s’ha de tenir en compte que els períodes no han estat iguals pels homes que per les dones. L’edat mitjana, des del segle X al XII va ser un moment especialment bo per elles. L’edat moderna, del XV i XVIII, ha estat pitjor.

En quin sentit?

En el sentit que les expectatives de les dones en qualitat de vida eren més altes en uns períodes que en uns altres. Com a exemple, en el segle XVI, després de Trento, a les monges les van tancar en els convents, van eliminar les ordres terciàries i els van llevar bona part del poder i el pes que tenien a l’Església. I això es va traduir en una pèrdua de pes social. Per això es va permetre la caça de bruixes. Enfront d’això tenim segles a l’edat mitjana, com el segle XII, amb una sèrie de figures i elements més populars. T’adones dels àmbits als quals s’obrien les dones. És el moment dels grans convents. També estaven les trobadores, dins de les Corts occitanes, com Leonor d’Aquitània, que componien i creaven poesia. Tenim a les poetes andalusís que parlaven amb veu gallarda i orgulloses de si mateixes. O a la historiadora Anna Commena, a Bizanci, amb uns coneixements d’enginyeria, sobre les màquines de guerra, sorprenents. Tenim, per exemple, a Eloísa del Parácleto amb les seves cartes, tot aquest pensament que arriba a María Zambrano passant per moltes historiadores que hi ha hagut al llarg de la història. Una línia de pensament que tenim oblidada. Com Christine de Pizan, Marie de Gournay, sobre la Querella de les Dones. Tenim els Lais de María de França, una de les grans obres de la literatura clàssica. Però, a més, tenim a les juglareses a nivells populars i cortesans, amb espais a la cort, com Maria Balteira… Hi havia molts espais on les dones podrien crear i moure’s.

L’època Romana també va representar per les dones una pujada de pes social enfront de Grècia. En el segle IV veiem aparèixer a les grans mèdiques. Del segle II a l’IV tenim a totes les grans: Antioquia, Metrodora, Aspasia, Cleopatra (no la reina) que van fomentar l’escola salernitana de Trótula de Salern, en el segle XII també. Imagina’t tot això, quina pèrdua.

Tothom coneix l’Humanisme, la Il·lustració, el Renaixement. Molt poca gent coneix la Querella de les Dones. Neix amb Christine de Pizan el segle XV i arriba fins al XVIII i hi participen pensadores de tots els països. Aquí a Espanya tenim a Sor Isabel de Villena, la figura capdavantera del segle XV. També hi ha Teresa de Cartagena. És com un altre moviment, les beguines, saps qui són?

No, la veritat és que no les conec.

Les beguines neixen el segle XI i XII. Es tracta d’un moviment alternatiu religiós que parteix de les dones. Les dones sempre han estat unides a la religió (els espais laics han estat més masculins), però alternatives, no estaven dins dels convents, subjectes a aquestes regles. Era un grup de dones soles que es dedicaven a ensenyar, a atendre els moribunds o als pobres. Feien sempre obra social. Aquest moviment va durar des del segle XII fins al segle XXI. L’última beguina va morir el 2013. Vuit-cents anys i ningú les recorda. Dones tan importants que són les que han forjat la llengua francesa, l’alemanya i la neerlandesa. Les primeres que han escrit en aquestes llengües perquè elles escrivien perquè la gent les entengués. Les dones mai han estat de l’acadèmia. Escrivien en llengua vernacle. Hadewijch d’Anvers té unes poesies místiques que són el primer escrit en neerlandès; Margarita Porete, amb El llibre de les ànimes simples, el XIV, en francès, amb el qual diu que podem parlar directament amb Déu. L’Església la va cremar viva. Després es van replegar sobretot als Països Baixos i van seguir. Eren dones soles, sense sotmetiment a lleis religioses, fent el bé. Oblidades.

Això em recorda a alguna cosa que vas comentar a la conferència sobre la desaparició de les dones de les Antologies literàries de la contemporaneïtat.

De la recerca que vaig fer dels llibres de text, una altra de les coses que es veien clarament és que les dones descendien també de la narració de la contemporaneïtat. En el relat del segle XX i el XXI continua havent-hi un 6% de dones. No estan incloses en el relat de la contemporaneïtat.

Carmen Peña, de la Universitat de La Rioja, va agafar els manuals de literatura i va analitzar els toms corresponents dels anys 50 del segle XX fins a l’actualitat. I les dones es mouen entre un 5 i un 16%. A l’última història de la literatura referida a aquest període, de Jordi Gracia i Manuel, de 2011, apareix un 6%. Són unes dades que reflecteixen que el mecanisme d’exclusió, que consisteix en el fet que elles no passen a l’escrit, contínua completament vigent. Tornem a les antologies i no hi ha dones. Però fa dècades que escrivim. I les poques que anomenen ho fan com: “Bé, va haver-hi també aquesta”. No les anomenen inserides en uns referents que les fan hereves d’alguna tradició i les proposen com a innovació, amb perspectiva. No sols apareixen poques, sinó descontextualizades. Aquesta és una de les coses que ens demostra quant ens queda per fer encara.

El projecte serà accessible a partir de febrer de 2022, oi?

Els productes que fem, el banc de recursos, el catàleg d’obres, es podran consultar, encara que hi continuarem treballant, a partir de febrer del 22. El projecte Erasmus+ Women’s Legacy que es diu Our Cultural Heritage for Equity, està liderat per la Conselleria d’Educació de la Comunitat Valenciana, però hi participa gent de diversos països (Escòcia, Lituània, Itàlia i Espanya) i l’associació de docents El llegat de les dones, un parell d’instituts i dues escoles de formació perquè es pugui fer pel territori nacional. A més de la Universitat de València. L’objectiu és arribar a canviar el relat que es transmet a secundària, l’última etapa que compartim tots, per això ho fem.

Els catàlegs d’obres i autores tenen una segona finalitat, fer costat a les agendes culturals de les administracions. Quan es fan festivals, exposicions a museus, les artistes són sistemàticament oblidades, igual que a les antologies. N’hi ha moltes i no apareixen. Això també ho poden usar les administracions públiques perquè incorporin aquestes dones a les seves agendes culturals.