Opinió

Antonímies

Sapere aude

Aconseguir més humanitat suggereix continuar provocant canvis a l’inconscient col·lectiu i impedir així que es normalitzin les barbaritats; per això, a prop de l’esperança, cal afegir una mica de ràbia, imprescindible també per mantenir viva la defensa de drets.

Els canvis són dinàmics, les opinions varien amb el temps. Idees que abans ens poguessin semblar desgavellades, a hores d’ara poden ser acceptades. Així ho va proposar Joseph Overton amb la “metàfora de la finestra”, de com es transformen valors i creences sobre allò correcte o incorrecte mitjançant sistemes de persuasió -com els mitjans de comunicació- tot proposant un desnivell, molt elaborat, que transita des d’allò inacceptable fins que s’acaba considerant assenyat. La percepció de la realitat ens arriba a través de la cultura, la difusió de com es resolen els problemes –element fonamental de l’evolució- pot provocar que es perdin principis morals a favor d’altres preferències.

La proporció d’alumnes amb necessitats educatives específiques s’ha doblat en tres anys a Catalunya; deu mil joves abandonen els estudis quan finalitzen l’ESO, una de les xifres més altes d’Europa. Tres de cada deu han començat les classes en risc de pobresa i amb la por de no obtenir beques. La visió sobre la injustícia ha disminuït un 20% en cinc anys; el suport a la democràcia entre els joves és considerablement menor (el lloguer els exigeix ​​de mitjana el 90% dels sous). El 34% dels maltractadors trenquen les condemnes, l’abús sexual a les nenes triga 3 anys a tenir resultats jurídics. A la vila de Wansee, un lloc paradisíac d’Alemanya, es va orquestrar “La solució final” (una infàmia perpetrada pel tercer Reich). El 75% d’Europa pensa que el seu lideratge ha defensat malament els interessos de la Unió; es denuncia la manca de respecte a la veritat després d’eliminar, per exemple, les traves legals a productes alimentaris nocius per a la salut (pesticides, colorants i antibiòtics); un sindicat agrari recorda que fa anys que grans cadenes de distribució importen patates des d’Israel amb detriment de les autòctones. El 90% d’aus protegides han mort al Delta de l’Ebre en 20 anys. Les reiterades mentides sobre la Dana adoben un terreny per a la incertesa. Les guerres continuen sostingudes per entitats financeres i universitats, empreses de producció armamentista, de construcció i mineria, agroindústria, plataformes de turisme i supermercats globals. A Myanmar un cop d’Estat va reclutar esclaus per a la seva guerra civil de 2021, a l’Iraq els nord-americans ho van fer amb ugandesos. El ciment ha estat el material més consumit al planeta igual que l’aigua, el petroli i el gas, és responsable d’importants emissions de CO2 i d’acabar amb una forma de vida en harmonia amb la naturalesa després de segles d’autosuficiència. Hi ha qui suggereix que en la gestió dels incendis ha primat un criteri de rendibilitat electoral.

No hi ha contradicció més cruel que fer la guerra per aconseguir la pau

En èpoques de fragilitat és difícil parlar de llibertats, ja que n’hi ha que fan el que volen sense importar-los les conseqüències. La llibertat real depèn del conjunt d’oportunitats i això no passa només amb esforç individual. Cooperar amplia les possibilitats, conèixer accions interconnectades té un gran impacte, però hi ha mirades egoistes que impedeixen entendre la vida de les altres, no comprenen necessitats ni preocupacions, elimina serveis que no valora perquè no els necessita encara que siguin essencials per moltíssima gent, és el «vel de la ignorància» diria Rawls. Som fràgils, escriu l’economista J. Stiglitz: els gegants controlen tots els aspectes de la vida, intenten convèncer-nos que les seves activitats busquen el bé comú, estratègia anomenada greenwashing (ecològic-sostenible…).

Es creen pors per mantenir a ratlla les il·lusions, la por és més enganxosa que l’argument i més rendible que el diàleg: no hi ha contradicció més cruel que fer la guerra per aconseguir la pau; les desigualtats segueixen augmentant malgrat tot. De vegades, però, els mesos ens porten dies nets per seguir fent d’aquest món un lloc més just, doncs allà on para la tristor, habita l’oblit.