Opinió

Aprenentatge en l’alta capacitat intel·lectual

Tot educador i investigador de les altes capacitats o superdotació (gifted) cerca com aconseguir harmonitzar un creixement personal que es conjugui en un esperat i suposat “desenvolupament del talent”. Trobar el mètode infal·lible per aquests alumnes de característiques tan peculiars ha estat, des què apareixen els primers estudis d’Alfred Binet sobre la intel·ligència, en la seva primera escala psicomètrica, objecte d’anys de treball a la recerca de programes que puguin resoldre els aspectes cognitius i no cognitius d’aquest alumnat.

I quins són, doncs, els entrebancs que es troba el docent davant d’aquests alumnes? Quina de totes les diferents conceptualitzacions del que entenem per altes capacitats intel·lectuals és la correcta o la que més s’aproxima a la realitat? Exactament de quins subjectes estem parlant? Trobar la fórmula perfecta esdevé un impossible, i la raó, l’alta complexitat que envolta la personalitat d’aquest alumnat.

En paraules de Leta Hollingworth, per entendre la magnitud de la tragèdia:

“Molts reformadors han mort a les mans d’una munió que intentava millorar en la creença que altres éssers humans poden i deuen gaudir del que ell gaudeix. Aquesta és una de les lliçons més doloroses i difícils que tot nen superdotat ha d’aprendre si es vol que el desenvolupament personal avanci amb èxit. És més necessari que s’aprengui això que es domini qualsevol matèria escolar. No aprendre a tolerar de manera raonable la insensatesa dels altres condueix a l’amargor, la desil·lusió i la misantropia.” 

Podem estar, o no, d’acord amb el significat i naturalesa de les paraules d’Hollingworth, però el que és una obvietat és l’existència d’una població que presenta unes característiques psicobiològiques [1] complexes. I és important remarcar aquest factor per poder comprendre quins són els elements que configuren una manera de ser, que a certs individus els pot arribar a generar dificultats en el període d’escolarització, a una adaptació en correlació als seus parells d’edats, amb dificultats que poden repercutir negativament en la vida adulta.

El fet de tenir dificultats en l’adquisició de les competències bàsiques i als problemes  psicològics que se’n puguin derivar poden ser devastadors. I tot, per un procés de neurodesenvolupament asincrònic.

Nens precoços, superdotats, zebres, d’alta capacitat… Molts noms per parlar de la mateixa població

Aquests nens poden passar d’estar a dalt de tot del cim, feliços, totalment adaptats i assolint tots els continguts en matèria escolar, i, fins i tot, per sobre de la mitjana, a caure en el més profund dels abismes, a entrar en un estat de nerviosisme, d’angoixa i d’ansietat per finalment arribar-los a portar al col·lapse total, amb somatitzacions com mal de cap, de panxa, tensió muscular, plor intens, pànic, per finalment entrar en ple burnout, generant-los una forta fòbia escolar.

Aquests nens poden passar d’estar a dalt de tot del cim, feliços i adaptats, a caure en el més profund dels abismes, entrant en un estat d’angoixa i ansietat que els arriba a portar al col·lapse total

Moment aquest desconcertant per mestres i pares que acostuma a produir-se o a arribar als 8-9 anys, en plena època de pubertat, en plena poda sinàptica. I aquest factor, el de la poda sinàptica, juga un paper importantíssim per poder entendre el que està succeint; període de summa importància que s’allargarà fins ben entrada l’adolescència com a pas necessari de la vida infantil a l’adulta. Moment aquest de la màxima capacitat cognitiva i que paradoxalment a aquests nen els pot portar al col·lapse.

Com ajudar a aquests nens i nenes a tenir una escolarització el més harmoniosa possible i que assoleixin les competències, habilitats i coneixements necessaris?

Doncs la resposta acostuma a ser que falta formació dels docents. Formar-se és la resposta fàcil, però formar-se amb què, amb una especialització sobre trastorns del neurodesenvolupament? Amb els trastorns d’aprenentatge? Si hi ha els orientadors, els psicopedagogs i psicòlegs, és evident, però no és suficient. Cal saber de psicologia, de biologia humana, de neuropsicologia del fenomen de la dotació intel·lectual; no obstant això, si no està ben categoritzada i reconeguda, difícilment podrem avançar en la correcta atenció que necessiten.

Per tant, ni és suficient, ni possible, com tampoc pot haver-hi una escola per cada nen amb dificultats, però sí que podem tenir en compte aquest procés asincrònic, entendre aquestes discrepàncies amb unes precocitats elevades en comprensió verbal, però dificultats en expressió no verbal, en l’escriptura, en la comprensió lectora, en el llenguatge o fins i tot arribar a una forta inhibició intel·lectual.

Aspectes a tenir presents, a estar molt atents als moments claus durant aquests processos de neurodesenvolupament llargs, als d’un aprenentatge també llarg i amb dificultats en segons quines matèries i competències, i tenir molt presents les habilitats genuïnes de l’alumne. Cal adaptar el temps i l’espai a les seves necessitats, sense fer res més extraordinari que parar atenció a les dificultats, parlar-les i analitzar-les amb ell o ella fins que trobi la seva manera de superar els possibles obstacles.

L’important és l’observació de l’alumne i la seva necessària i indispensable personalització de l’educació. Aquest és, doncs, el primer element a tenir en compte, la personalització, no la individualització de l’educació. La primera és la que ens interessa, la que s’adapta a les necessitats, circumstàncies i característiques de l’alumne, la segona seria a una ensenyança determinada. I per no fracassar en l’intent, hem de conèixer quins són els aspectes cognitius i observar des de la normalitat els aspectes no cognitius.

Les superposicions, els entrellaçaments, les similituds entre tota la simptomatologia que es deriva de condicions com el TDAH, l’Asperger, el cervell dislèctic amb una alta capacitat i dels perfils heterogenis que compartim zones comunes, però necessitats diferents, són de tal complexitat que necessitaran, paradoxalment, més temps per consolidar els aprenentatges.

En aquest viatge de la vida hi som tots, aquests nens i nenes tenen el dret a ser compresos en la seva complexitat. Si has llegit fins aquí, gràcies i comparteix!