Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des d’Axia hem tingut l’oportunitat d’escoltar dues vegades la professora Qing Gu, de la University College London (UCL), i de conversar amb ella sobre lideratge educatiu i benestar docent. La primera, en una trobada de la Federació d’Escoles Cristianes de Catalunya a Tarragona; la segona, al Cafè Debat organitzat per LID Barcelona, de la mà d’Anna Jolonch.
De les dues trobades ens n’emportem moltes idees, però sobretot una reflexió: ens preocupem molt per millorar l’educació, però potser no prou per les condicions en què han de treballar les persones que la fan possible.
Parlem de resultats, d’innovació, d’inclusió i de noves metodologies. Demanem al professorat que s’adapti, que es formi, que atengui una diversitat cada vegada més gran i que doni resposta a unes necessitats socials que sovint van molt més enllà de l’aula. I tot això és necessari. Però, enmig de tantes exigències, hauríem de preguntar-nos més sovint com estan els nostres docents.
Qing Gu ens recorda que el benestar no consisteix simplement a estar bé o a saber gestionar l’estrès. Té a veure amb les relacions professionals, amb sentir-se reconegut, amb poder aprendre, amb confiar en els companys i amb trobar sentit a la feina que fem.
Ens ha semblat especialment important la seva mirada sobre la resiliència. Durant massa temps hem traslladat als professionals la responsabilitat de resistir, adaptar-se i superar les dificultats. Però no podem continuar demanant més resiliència sense revisar les condicions que fan tan difícil la feina.
No tot es resol amb més formació, més voluntat o més compromís.
Ho sabem bé als centres educatius. Hi ha equips extraordinaris que cada dia fan mans i mànigues per tirar endavant els seus projectes. Docents que no escatimen esforços, que s’impliquen amb l’alumnat i que continuen buscant maneres de millorar. Però també hi ha cansament, frustració i la sensació que sempre s’arriba just a tot. El famós malestar és real i justificat!
Aquí les direccions tenim una responsabilitat important. Hem de crear -tant com puguem- les condicions perquè els equips puguin treballar junts, compartir decisions, créixer professionalment i mantenir la confiança. Un bon lideratge no consisteix només a organitzar un centre, sinó a ajudar que les persones que hi treballen puguin fer bé la seva feina.
Parlar del benestar del professorat i de les direccions no és parlar només de condicions laborals. És parlar de la qualitat de l’educació que reben els nostres infants i joves
Ara bé, també ens hem de preguntar en quines condicions exercim aquest lideratge. Les direccions hem assumit (o ens han imposat!) cada vegada més responsabilitats. Gestionem situacions complexes de convivència, atenem famílies, resolem incidències, responem als requeriments administratius i intentem mantenir viu el projecte pedagògic. Massa sovint, però, amb una autonomia limitada, recursos insuficients i poc temps per dedicar-nos a allò que hauria de ser la nostra principal ocupació: la millora educativa. Gestionem una realitat molt complexa amb les mateixes hores de gestió que fa 25 anys!
La paradoxa és evident. Se’ns demana que cuidem els equips, però qui cuida les direccions? Se’ns demana que liderem, però no sempre disposem del marge necessari per prendre decisions.
I aquest no és un problema exclusiu del Departament d’Educació de Catalunya. El desgast dels docents i dels equips directius apareix en estudis i debats educatius de molts països. És especialment preocupant que professionals que continuen estimant la seva feina es plantegin si podran sostenir aquest nivell d’exigència durant gaire més temps.
Hi ha encara una altra qüestió que voldríem destacar de les reflexions de Qing Gu: els canvis necessiten temps. No podem pretendre consolidar projectes educatius amb equips que canvien constantment, ni millorar les pràctiques docents encadenant iniciatives que sovint no tenim temps d’avaluar. Necessitem estabilitat, confiança i continuïtat. I necessitem que l’administració escoltin més els centres i entenguin que acompanyar-los no és només donar instruccions o demanar resultats.
Des d’Axia defensem des de fa temps la professionalització de la direcció, una autonomia real dels centres i el reconeixement del lideratge educatiu. Però aquest debat ens obliga a insistir també en una altra dimensió: la sostenibilitat de la feina que fem. No podem confiar indefinidament que el compromís personal compensi allò que el sistema no acaba de resoldre. Perquè, al final, parlar del benestar del professorat i de les direccions no és parlar només de condicions laborals. És parlar de la qualitat de l’educació que reben els nostres infants i joves. I això ens hauria de preocupar a tots; molt especialment al Departament d’Educació.
