Sovint, quan ens apropem a un tema que ens preocupa, no gosem anar-hi de cara i el voregem, tot mirant de trobar el punt més fàcil per abordar-lo. Això és el que ara mateix passa sovint amb el tema de l’accés, l’ús i l’abús de pantalles (o dispositius digitals) durant la infància. I així, la majoria de famílies i docents que mostren una certa inquietud o interès pel tema de les pantalles durant la infància acostumen a formular dues preguntes als especialistes:
- Quanta estona és l’adequada?
- A partir de quina edat podem deixar…?
No es poden respondre directament aquestes preguntes, perquè en el tema d’ús de dispositius digitals per part dels infants, gairebé res es pot reduir a una xifra: 10 minuts, 1 hora, 12 anys… Preguntar pel temps adequat de joc d’un nen de nou anys a la videoconsola, per l’edat en la qual es pot obrir un compte d’Instagram o per tenir un mòbil propi (amb connexió a internet, clar!) és voler-se saltar o obviar el procés i l’entorn, que és el més valuós educativament parlant.
Fer-se les preguntes correctes és molt, mot important. Ho explico amb una analogia.
Imaginem-nos que, en els nostres temps, els infants, nens i adolescents fossin contínuament incitats a fer piscina (esports en equip, natació individual, jocs d’aigua, activitats educatives, curses, activitats lliures, organitzades…) i la majoria d’ells estiguessin més i més hores de la seva vida dins de piscines, i cada vegada des de més petits. La pregunta més absurda seria: “Però les piscines són bones o dolentes?”Tampoc serviria de gaire, amb la gran diversitat d’activitats possibles, preguntar-se per quanta estona o a partir de quina edat és adequat estar a la piscina.
Les respostes més orientadores són les que filen prim, les que aporten informació dels elements que es poden trobar dins la piscina, les activitats que s’hi pot fer i l’adequació al desenvolupament de cada infant. Sobre els efectes secundaris dels components de l’aigua de piscina en els òrgans del cos. Sobre la conveniència de conèixer i acompanyar certes activitats dels fills o dels alumnes per part de la família o dels docents, o de fer-ne una de les activitats prioritàries pel gaudi o aprenentatge en família o del sentit que té fer-ho obligatori a nivell escolar.
També seria bo buscar quines recerques científiques hi ha entorn de l’aprenentatge de la natació, dels esports d’aigua, si és millor fer-les en família, tot sol, per descoberta, o mitjançant un guiatge, en grup o individualment…
Les pantalles i els dispositius digitals no són ni bons i dolents per a infants, nens i adolescents. Però no ajuda gens a les famílies quedar-nos en les respostes retòriques de “Tot depèn de l’ús que se’n fa” o “Les pantalles han vingut per quedar-se” o “Els infants d’avui són nadius digitals”.
No serveix de res preguntar-nos quan és adequat introduir els dispositius digitals en la vida d’un infant, perquè, si els seus pares i entorn proper no són gent molt especial, segur que en fan servir des del primer moment en què un nadó arriba a casa. Per tant, a la seva vida ja hi són, i els fem servir en la seva presència, que molt aviat (als 3 mesos) ja s’adona del gran poder d’atracció que tenen les pantalles. En tot cas, és més útil preguntar-nos quina utilització n’hem de fer els adults en presència de l’infant, per esdevenir un model correcte, des del mateix dia que arriba a casa, perquè ens caldrà un temps per ajustar-nos a les renúncies que probablement haurem de fer.
És més útil preguntar-nos quina utilització n’hem de fer els adults en presència de l’infant, per esdevenir un model correcte
Situats ja en família, amb criatures a casa, més grans i més menuts, que conviuen amb diversos dispositius que poden ser objectes per l’oci, per la comunicació, per al treball i per la gestió domèstica… Hem de prendre consciència de quantes hores els dediquem els adults. I preguntar-nos sobre les prioritats familiars, la convivència, la confiança, el diàleg… en relació a l’ús dels dispositius. Per poder-nos donar respostes ajustades a cada realitat.
Tanmateix, actualment ja sabem que:
- Les xarxes socials i els videojocs poden ser fàcilment addictius
- L’ús de pantalles abans dels 3 anys està fermament desaconsellat
- Un infant quiet davant d’una pantalla no és un nen tranquil, és un infant sol
- Les pantalles en mans dels adults ens distreuen de mirar les nostres criatures
- La creativitat no s’estimula jugant amb pantalles
- No hi ha adolescents addictes al Word ni a l’Excel ni a les Apps escolars
- …
Però com que cada vegada sabem més, potser podem canviar les preguntes que ens fem, no per estar més amoïnats per les pantalles, sinó per ser valents i que les respostes ens permetin seguir educant, tot integrant els dispositius digitals a la vida saludable i a les relacions humanitzadores.
Es tracta de no parlar tant de les pantalles, dels dispositius digitals ni de les xarxes socials, i més de les relacions entre les persones, del vincle sa que permet créixer, de les converses, els diàlegs i els contactes humans que ens permeten estar junts i del suport i la presència que ens ajuden a viure bé tot i ser tan vulnerables!
2 comentaris
Crec que l’article és molt encertat. S’ha de parlar més de la societat i de com fer servir en general la tecnologia, també de la soledat no només dels nens/es i també dels adults. De com la vida/deures/obligacions cada cop ens separa més de la gent que estimem i del que ens agrada. Intentar contrarestar es anar contra corrent amb el que acabes tenint problemes amb la feina i d’altres obligacions. La tecnologia a vegades només es un pegat per certes coses.
La diferència és potser que els creadors de plataformes digitals tampoc posarien obstacles a que els seus fills aprenguessin natació en els seus primers anys d’infància:
https://elpais.com/especiales/2019/crecer-conectados/gurus-digitales/?prm=enviar_email