El curs 1974/75 es produeix la vaga més llarga que ha viscut mai la universitat espanyola. Arrenca el mes de febrer del 75 i ja no acabarà fins cinc mesos després, amb el final de curs al juny. Va ser una vaga protagonitzada pels que aleshores es coneixien com a professors no numeraris (PNN o penenes), professorat no funcionari la presència del qual havia anat creixent de forma exponencial a les universitats espanyoles durant el decenni anterior per donar resposta a l’increment de l’alumnat. Aquests professors feia anys que reivindicaven una millora en les seves precàries condicions laborals, així com un canvi en les formes i estructures de govern de les universitats, estretament tutelades pel règim. El novembre de 1975 mor Franco. La universitat franquista encara aguantarà alguns anys més, i el moviment PNN (que estranyament compta amb molt pocs treballs de recerca) serà una de les principals palanques de canvi.
Què té a veure aquella situació amb l’actual? “Pràcticament res”, opina Guillermo Lusa, professor jubilat de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (UPC), i un dels dirigents d’aquell moviment. “L’únic paral·lelisme que es pot trobar és la necessitat de trobar una sortida a una situació indesitjable, tractant de fer el menor mal possible”, afegeix. Lusa va formar part de l’anomenat comitè dels sis, els sis professors catalans que van participar en la negociació amb el director general d’Universitats, Felipe Lucena Conde, durant aquella vaga del 75. Entre aquells sis hi havia també Narcís Serra, quatre anys abans de convertir-se en alcalde de Barcelona, de la mateixa manera que els líders penenes a l’Autònoma i la Complutense de Madrid eren dos joves professors anomenats Javier Solana (de Física) i Alfredo Pérez Rubalcaba (de Química). La llista d’ex PNN cèlebres és llarga. Eulàlia Vintró i Muriel Casals van estar en el rovell de l’ou de la lluita PNN a Catalunya. Com també Josep Ferrer, que acabaria sent rector de la UPC, Enric Argullol, que ho seria de la UPF, i Margarida Arboix, que ho és ara de la UAB.
El pedagog Jaume Carbonell, una de les primeres veus que en aquesta ocasió s’ha aixecat reclamant la necessitat de l’aprovat general, coincideix amb Lusa. “La situació ara és absolutament diferent. Però sí que és cert que la reivindicació de l’aprovat general ara mateix conté també uns ingredients de protesta o de revolta, que em semblen necessaris davant d’un sistema educatiu i universitari molt burocratitzat, que ha perdut ja fa temps el seu lideratge social i com espai de pensament”, opina Carbonell. “Ara bé –afegeix–, l’aprovat general no hauria de significar que els estudiants ja han acabat el curs i no han de fer res més, o que tots han de tenir la mateixa nota: han de comptar les avaluacions anteriors i es poden fer treballs per millorar-la”.
La lluita dels PNN
La “situació indesitjable” que es va crear el 1975 en realitat arrenca uns anys enrere. A començament dels setanta, el moviment de PNN es va anar articulant en la major part d’universitats de l’Estat. El maig de 1972 ja se celebra la primera assemblea estatal de professors no numeraris a Granada, amb presència de representants de les principals universitats de l’Estat, i l’abril de 1973 ja es convoca una primera vaga. Reclamen, a més d’un augment retributiu, un contracte laboral, aleshores inexistent a la universitat, i refusen la via del concurs-oposició per arribar a la categoria de professor numerari, ja que en aquells moments les oposicions eren considerades una via d’entrada reservada als afectes al règim. I tot això passava en uns anys de gran agitació política i de contestació a una dictadura que agonitzava, però es resistia a morir. La major part dels dirigents del moviment PNN pertanyien a organitzacions polítiques clandestines (sobretot al PCE i el PSUC) i abans havien estat en moviments estudiantils, per la qual cosa el col·lectiu ràpidament es va polititzar i es va erigir en un pol més de contestació a la dictadura.
La vaga del 75 s’enquista perquè quan tot just comença el règim ordena el tancament de la Universitat de Valladolid, i poc després les de Sevilla i Màlaga, mentre que a diferents facultats de Barcelona, Madrid i València també són expulsats professors no numeraris per motius ideològics (que se sumen a altres casos de catedràtics que havien estat purgats per posicionar-se al costat dels valors democràtics). Per això, en aquella vaga les reivindicacions laborals van de la mà de les antirepressives (reobertura de les universitats tancades, sobreseïment d’expedients incoats a professors i estudiants, i readmissió). Les autoritats no cedeixen, i així s’arriba a mitjans de maig. I és aleshores quan sorgeix el debat sobre l’avaluació. Un sector dels PNN aposta pel boicot (és a dir, seguir amb la vaga amb totes les conseqüències i no fer exàmens) i un altre per l’aprovat general polític, és a dir, per posar un 5 a tothom sense fer cap examen. El segon adjectiu era important: com que els professors remarquen que la seva és una vaga general política, més que de l’aprovat general, es parla de l’aprovat general polític, i fins i tot fan fortuna les sigles AGP.
De les dues opcions, la de l’AGP era la menys perjudicial pels estudiants, si bé era igualment rebutjada per les autoritats educatives i universitàries, que amenaçaven amb sancions a aquells professors que l’apliquessin. Malgrat que es van fer assemblees per districtes universitaris, per universitats i per facultats, al final la decisió la va prendre cada docent. No tots els professors no numeraris van estar d’acord amb l’AGP, ni tampoc suscitava unanimitat entre els estudiants.
Pocs aprovats generals
Segons s’explica al llibre La agonía de la universidad franquista (1), a la UB només van optar per aquesta via de forma declarada els professors de filosofia Francisco Fernández Buey y Miquel Candel. Com a conseqüència, tots dos serien expedientats i uns mesos després (ja mort Franco) readmesos pel rector, aleshores Fabián Estapé. Altres (a Filologia i a Geografia i Història) ho farien de forma més encoberta (és a dir, amb avaluacions formals que tothom aprovava), mentre que uns tercers (Dret, Econòmiques…) optarien per fer exàmens convencionals. A la UAB diverses facultats es van apuntar a l’APG, si bé de forma modulada, i per tant els alumnes que necessitaven nota per mantenir la beca la van poder obtenir, mentre que a la UPC es van fer exàmens, si bé la major part es van limitar a la part del temari impartit abans de la vaga.
Un cas a part és la facultat de Magisteri de la UAB, segons recorda el catedràtic d’Història José Luis Martín Ramos en una entrevista que li van fer l’any 2014 per un treball de recerca (2). Martín Ramos va entrar a l’Autònoma com a PNN de la facultat de Magisteri, i recorda que allà el professorat no es va limitar a fer una vaga passiva, sinó que durant aquells mesos va muntar una universitat paral·lela, molt inspirada en el maig del 68: oblidar el currículum i muntar xerrades sobre qüestions polítiques al carrer. “El fet d’haver fet aquesta universitat paral·lela ens va permetre plantejar un final de curs que no fos l’aprovat general polític, sinó que es van avaluar les experiències presentades allà… i, ai, en realitat el que vam estar fent és generalitzar bones notes als estudiants que havien participat en la universitat paral·lela”, comenta. Per Martín Ramos, per norma general el professorat militant del PSUC era més procliu a l’APG, mentre que el provinent de Bandera Roja n’era més reticent.
La qüestió de l’AGP va generar un cisma entre el col·lectiu dels PNN, que es mantindria actiu però ja mai més amb la mateixa empenta. La seva lluita per l’estabilitat laboral es va mantenir fins a la meitat dels anys vuitanta, i es va començar a solucionar amb l’aprovació de la Llei de Reforma Universitària (LRU), que impulsa el PSOE poc després d’arribar al poder. Al primer Executiu d’Adolfo Suárez (juliol de 1976) se’l va conèixer, despectivament, com el gobierno de los penenes, per la inexperiència que s’atribuïa a Suárez i a molts dels seus ministres, però l’autèntic govern dels PNN va ser el de Felipe González. Dos dirigents PNN (Serra i Solana) van ocupar les carteres de Defensa i Cultura, mentre que Pérez Rubalcaba va dirigir primer el gabinet de la Secretaria d’Estat d’Universitats i l’any 85 ja va ser nomenat director general d’Universitats. Posteriorment Solana seria ministre d’Educació, i Pérez Rubalcaba ho seria després d’ell.
Guillermo Lusa recorda que uns quants membres de la coordinadora PNN de Barcelona van anar a veure a Rubalcaba a Madrid poc després de la victòria del PSOE, “i llavors ens va dir que no s’atrevien a extingir els funcionaris, però que trobarien una solució pels no numeraris, i és quan es van inventar la història del funcionari de nou tipus”. La LRU va obrir la via de la contractació laboral i també una nova via per accedir al funcionariat: es van crear les anomenades “proves d’idoneïtat” que reconeixien la tasca d’investigació i docència del professorat a fi que pogués passar a ser funcionari sense necessitat de superar unes oposicions. No havia estat aquesta la reivindicació històrica, però sí que va ser la solució que va acabar de desarticular el moviment PNN.
(1) Equipo Límite: La agonía de la universidad franquista, Ed. Laia, Barcelona, 1976 (“equipo límite” estava format pels periodistes Georgina Cisquella, José Luis Erviti, Maite Goicoechea, José L. Gómez Mompart i José A. Sorolla)
(2) Tània Ferré: El movimiento de PNN en Cataluña (1972-1984); treball fi de màster d’Història Contemporània (curs 2013/14)
