Autor: Cova Álvarez

Treballar en dispositius d’atenció social que acompanyen dones en situació de violència o vulnerabilitat econòmica i social implica habitar, de manera constant, un territori travessat per múltiples capes de sentit, urgència i responsabilitat. En aquest entramat, les infàncies no són una presència lateral ni un afegit: formen part constitutiva de les escenes que escoltem, de les històries que es despleguen i de les decisions que es prenen. Sabem escoltar. Hem après a fer-ho amb rigor, amb compromís, amb una ètica de la cura que no és menor ni improvisada. I, tanmateix, precisament perquè escoltem, cal analitzar com podem continuar fent-ho millor. No es tracta de…

Habitem un ecosistema on el soroll substitueix a la conversa i la informació s’acumula com una forma d’esgotament. Obrim els ulls sobre un paisatge saturat de titulars i pantalles, on les tragèdies se succeeixen fins a tornar-se fons de pantalla. Les guerres, les violències masclistes, els desnonaments, els desplaçaments, la precarietat, tot apareix alhora i amb tal velocitat que el que ens commou un dia s’oblida al següent. La gàbia ja no és metàfora: és la trama d’una vida administrada per la fatiga. S’han ampliat drets, diversificades identitats, enfortits els moviments socials. Les lluites feministes, ecologistes, antiracistes i LGTBIQ+ han…