Autor: Jaume Cela

Estimada Maria Josep, La Desconeguda mira d’endur-se moltes coses. El cos, per exemple. Però poca cosa més, tot i que el cos és prou important per allò de la carícia. Sempre m’ha agradat més acaronar alguna cosa consistent que l’aire. Ara t’acaronaria les mans. Estic en deute amb tu. Amb tu i amb en Maduell, en Jordi. Quan vaig entrar a formar part de l’executiva de Rosa Sensat no sabia pas on em fotia. Quins embolics! Que si la Fundació Artur Martorell! Que si AAPSA o alguna cosa semblant! Que si els serveis! Que si el moviment! Que si la…

Estimada Maria Josep, La Desconeguda mira d’endur-se moltes coses. El cos, per exemple. Però poca cosa més, tot i que el cos és prou important per allò de la carícia. Sempre m’ha agradat més acaronar alguna cosa consistent que l’aire. Ara t’acaronaria les mans. Estic en deute amb tu. Amb tu i amb en Maduell, en Jordi. Quan vaig entrar a formar part de l’executiva de Rosa Sensat no sabia pas on em fotia. Quins embolics! Que si la Fundació Artur Martorell! Que si AAPSA o alguna cosa semblant! Que si els serveis! Que si el moviment! Que si la…

Alguns centres educatius acomiaden els seus i les seves alumnes escrivint-los una carta. És una bella manera de fer un punt i seguit, no pas un punt final. És una manera de deixar testimoni per escrit d’allò que viu dins nostre i en un moment emocionalment intens. En donar-se al final d’una etapa hi apareix una mena de nostàlgia abans de la nostàlgia més definitiva, perquè expressa sentiments que per les acceleracions  del curs de la vida no s’han acabat d’expressar, però segur que s’han viscut. M’ha arribat una d’aquestes cartes d’una escola d’educació especial. De l’escola en direm S…

Alguns centres educatius acomiaden els seus i les seves alumnes escrivint-los una carta. És una bella manera de fer un punt i seguit, no pas un punt final. És una manera de deixar testimoni per escrit d’allò que viu dins nostre i en un moment emocionalment intens. En donar-se al final d’una etapa hi apareix una mena de nostàlgia abans de la nostàlgia més definitiva, perquè expressa sentiments que per les acceleracions  del curs de la vida no s’han acabat d’expressar, però segur que s’han viscut. M’ha arribat una d’aquestes cartes d’una escola d’educació especial. De l’escola en direm S…

El primer és el darrer premi Marta Mata de Pedagogia 2023 i es titula ‘Aprendre de l’art’, amb un subtítol que diu ‘Situacions d’aprenentatge a partir d’una proposta artística’. La coordinació del llibre és de Maria Clapés i de Juli Palou i relaten i il·lustren el que anuncia el títol. Tot comença amb una història titulada Desplaçades, un projecte de desplaçaments infantils però uns desplaçaments que responen a situacions de supervivència. Cada capítol explica el treball que han fet diferents escoles on s’ha conversat sobre què ens porta a haver-nos de desplaçar del nostre lloc d’origen perquè no tenim les mínimes…

Barrufo aquest article amb una gran alegria. Òmnium Cultural ha atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Albert Jané. La setmana vinent, a totes les escoles del nostre país, s’hauria de comentar aquesta notícia perquè l’Albert ha fet molt per la llengua i per les criatures i els joves. I pels que no ho som tant, de joves, també. Savi com pocs, rigorós com pocs, treballador infatigable, conversador, crític sabent què diu i què defensa, amb un gran compromís per la infantesa, per oferir-los models lingüístics d’una gran qualitat. Repasseu la seva obra i us quedareu amb la…

vicent andres estelles

Quan estrenin aquesta pel·lícula -falten pocs dies- no us la perdeu. Per mi, és una de les millors pel·lícules que mostren el món educatiu. Dirigida per Ílker Çatak i interpretada en el seu paper principal per Leonie Benesch, ens presenta una professora idealista, per dir-ho d’alguna manera, que es preocupa pels seus estudiants i un dia descobreix uns petits robatoris que destaroten la pau escolar. Les primeres mirades s’adrecen cap a un nen alemany, però de pares de fora, i els mètodes que fan servir l’equip de mestres perquè reconegui la seva culpa no acaben de convèncer la Carla Nowak,…

Els tres principals protagonistes de la història ‘Los que se quedan’, que ens narra el director Alexander Payne, representen aquesta sentència: un professor d’humanitats no gaire estimat per alumnes i companys de claustre que treballa en un internat elitista, un noi amb una família que el té mig abandonat i ell es belluga en els marges de l’existència i una cuinera negra que viu el dol del seu fill mort al Vietnam. Arriben les vacances i tots marxen a casa seva llevat d’aquests tres personatges que aniran construint un vincle que es convertirà en un esdeveniment. Professor i deixeble. Tots…

Aquests dies tothom hi diu la seva -i sense haver esperat un temps prudencial per parlar amb prou autoritat- sobre els galdosos resultats de l’informe PISA. Però què hi diuen els que estan a peu d’aula? A peu d’escola? Poca cosa. Tenen feina. En general, destinen el seu temps a millorar el clima d’aula, a formar-se quan poden, a conèixer els seus i les seves alumnes perquè aprenguin més i  millor, a potenciar el treball en equip, a intensificar les relacions amb les famílies i amb el món del lleure. O han de destinar el seu temps a omplir paperassa…