Autor: Jaume Cela

El primer és el darrer premi Marta Mata de Pedagogia 2023 i es titula ‘Aprendre de l’art’, amb un subtítol que diu ‘Situacions d’aprenentatge a partir d’una proposta artística’. La coordinació del llibre és de Maria Clapés i de Juli Palou i relaten i il·lustren el que anuncia el títol. Tot comença amb una història titulada Desplaçades, un projecte de desplaçaments infantils però uns desplaçaments que responen a situacions de supervivència. Cada capítol explica el treball que han fet diferents escoles on s’ha conversat sobre què ens porta a haver-nos de desplaçar del nostre lloc d’origen perquè no tenim les mínimes…

Barrufo aquest article amb una gran alegria. Òmnium Cultural ha atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Albert Jané. La setmana vinent, a totes les escoles del nostre país, s’hauria de comentar aquesta notícia perquè l’Albert ha fet molt per la llengua i per les criatures i els joves. I pels que no ho som tant, de joves, també. Savi com pocs, rigorós com pocs, treballador infatigable, conversador, crític sabent què diu i què defensa, amb un gran compromís per la infantesa, per oferir-los models lingüístics d’una gran qualitat. Repasseu la seva obra i us quedareu amb la…

vicent andres estelles

Quan estrenin aquesta pel·lícula -falten pocs dies- no us la perdeu. Per mi, és una de les millors pel·lícules que mostren el món educatiu. Dirigida per Ílker Çatak i interpretada en el seu paper principal per Leonie Benesch, ens presenta una professora idealista, per dir-ho d’alguna manera, que es preocupa pels seus estudiants i un dia descobreix uns petits robatoris que destaroten la pau escolar. Les primeres mirades s’adrecen cap a un nen alemany, però de pares de fora, i els mètodes que fan servir l’equip de mestres perquè reconegui la seva culpa no acaben de convèncer la Carla Nowak,…

Els tres principals protagonistes de la història ‘Los que se quedan’, que ens narra el director Alexander Payne, representen aquesta sentència: un professor d’humanitats no gaire estimat per alumnes i companys de claustre que treballa en un internat elitista, un noi amb una família que el té mig abandonat i ell es belluga en els marges de l’existència i una cuinera negra que viu el dol del seu fill mort al Vietnam. Arriben les vacances i tots marxen a casa seva llevat d’aquests tres personatges que aniran construint un vincle que es convertirà en un esdeveniment. Professor i deixeble. Tots…

Aquests dies tothom hi diu la seva -i sense haver esperat un temps prudencial per parlar amb prou autoritat- sobre els galdosos resultats de l’informe PISA. Però què hi diuen els que estan a peu d’aula? A peu d’escola? Poca cosa. Tenen feina. En general, destinen el seu temps a millorar el clima d’aula, a formar-se quan poden, a conèixer els seus i les seves alumnes perquè aprenguin més i  millor, a potenciar el treball en equip, a intensificar les relacions amb les famílies i amb el món del lleure. O han de destinar el seu temps a omplir paperassa…

“The Old Oak” és el nom de l’últim pub que queda en una població anglesa de gent obrera que es reuneix per fer la birra i parlar del món. Vincles d’amistat que es fan i que es mantenen en el temps. Gent que ha vist com el seu sistema de vida ha anat canviant i que han patit tota mena de crisis i ells sempre han format part dels perdedors. I, per acabar-ho d’amanir, tot plegat apareix un grup de refugiats sirians i ja se sap que acostuma a passar quan algú pot convertir-se en un cap de turc. Microracismes…

Quan era més jove i parava en una benzinera per omplir el dipòsit del cotxe sempre podies comprar una casset de l’Eugenio. Ara potser podràs tornar-ne a comprar gràcies a la pel·lícula d’en David Trueba. És, sobretot, una història d’amor entre l’humorista i la seva dona, la Conxita. Van formar un duo de cantants que tenien èxit, però durant una breu temporada la Conxita va deixar el duo i va aconsellar a l’Eugenio que continués tot sol i ell amania l’espectacle amb uns acudits i, quan la dona va tornar ell s’havia convertit en un esplèndid i reconegut narrador d’acudits…

El dia de l’estrena, a la sessió matinal, ja em teniu comprant l’entrada per anar a veure “Monstruo”, de Koro-Eda Hirokazu, un director que admiro i que sovint tracta temes relacionats amb la infància. Vaig anar-hi sol i aquí vaig cometre un error perquè aquesta pel·lícula és com una ceba i s’ha d’anar a veure acompanyat. Quan surts del cine seus en una terrassa i amb els acompanyants comenceu a treure capes de la ceba. Una pel·lícula on veiem com una criatura comença a tenir conductes estranyes i que poden tenir relació amb el comportament del seu tutor. Primera capa.…

Vull començar parlant del vincle que tinc amb el seu autor. Som amics, ens trobem de tant en tant en un bar, sempre el mateix, esmorzem, bé, jo esmorzo, ell pren un cafè i parlem. Ell es manté prim i jo tinc un cos no normatiu que el meu net número 3 diu sense embuts: tu, avi, estàs gordu. En Jordi, com tothom, és moltes coses, entre elles biòleg, professor i investigador i, sobretot, és el company de la Rosa -una de les dones d’aquest país de qui més ha après sobre l’educació de les primeres edats. Hem conversat centenars…