Autor: Jaume Cela

Hi ha persones que neixen amb la flor al cul, totes els ponen i quan cauen o bé s’aixequen sols o bé algú els ajuda. N’hi ha que només tenen vuits i nous i cartes que no lliguen, si cauen algú s’acostarà i els posarà el peu damunt l’esquena per enfonsar-los una mica més. Els cinc protagonistes de “Los reyes del mundo”, nois que viuen a Medellín del que poden robar i que si són reis ho seran en el món dels seus somnis, pertanyen al segon grup. Un  d’ells, en Rá, el  més gran de la colla i que…

Un triangle. Un matrimoni. Ell amaga alguna cosa. Ella potser ho sap. Sempre domina la situació. Apareix un noi jove, aprenent de sastre, que vol fer caftans, esplèndids vestits artesans d’una bellesa que impressiona. Aquest vestit es converteix en una metàfora del que senten els tres personatges. Ja tenim el conflicte i ja intuïm què intenta amagar el sastre. No espereu tan escena tòrrida. No espereu la passió desbordada, aquella passió tan vista en el cine, quan la parella es despulla a l’escala, entren al pis i ell l’encasta contra la paret -moviment gens aconsellable sobretot si patim mals d’esquena-…

Fa dies que no havia recomanat cap pel·lícula, que no havia escrit quatre línies per encomanar-vos una passió: la passió pel cinema. Avui em decideixo i em trobo que em costa triar. Us faré una llista de bones pel·lícules, algunes excel·lents, cap de regular ni de dolenta, i en triaré una. Començo: “Almas en pena de Inisherin”, “Argentina 1985”, “As bestas”, “Babylon”, “Ellas hablan”, “El triángulo de la tristesa”, “La ballena”, “Llaman a la puerta”, “Los Fabelmam”, “Suro”, Tár”, “The quiet girl”, “Aftersun”, ”Living”, ”Sin novedad en el frente”, ”Cinco lobitos”, “Close”, “EO”, “La maternal”, “En los márgenes”, “Mantícora”, “Pacifiction”…

Sí, és el senyor Espinàs. A aquestes grans personalitats les tracto de senyors. Ho vaig aprendre d’un altre gran senyor: el senyor Jordi Cots, advocat, mestre, poeta i exsíndic de greuges pels temes d’infància i, sobretot, estimat amic. Ell, quan parla d’en Martorell o d’en Galí, diu el senyor Martorell o el senyor Galí. Doncs jo dic el senyor Espinàs. Ens ha deixat als 95 anys. Molts articles i comentaris s’han publicat parlant de la seva dimensió d’escriptor, de periodista, d’entrevistador i entrevistat… però hi ha el senyor Espinàs que jo vull reivindicar i recordar: el senyor Espinàs, educador, home…

La primera seqüència ens mostra aquest jove professor defensant el valor de la poesia. Entén el llenguatge poètic com aquella manera de dir que dona nous significats a les paraules, que les neteja de l’esgotament que perd el seu sentit i el seu significat degut als usos que en fem. Què vol dir democràcia? Què vol dir autonomia? Què vol dir justícia o estimar o el pas del temps o… L’ús quotidià del lèxic fa que quan dialoguem ens pensem que parlem del mateix i no és així. Parlant no sempre ens entenem. Penseu que ens passa quan surt a…

‘Tori i Lokita’ No sé si aquesta secció de cine té pocs o molts seguidors ni si aquests hipotètics seguidors i seguidores fan cas de les meves recomanacions, però aquesta vegada me n’heu de fer i anar a veure l’última pel·lícula dels germans Jean-Pierre i Luc Dardenne, que amb Tori i Lokita ens regalen una altra joia, com  ja van fer-ho , per exemple, amb El nen de la bicicleta. Una criatura d’onze anys i una adolescent viuen en un centre a Brussel·les. Ell té papers, ella no. Es fan passar per germans –l’interrogatori inicial de la noia és inoblidable–…

Repeteixo: escriure és compartir i avui vull compartir una descoberta casual. L’editorial Pol·len em fa arribar un llibret preciós de disseny i de contingut, que es diu Cartes a l’Ainhoa. És una traducció de l’euskera que han fet Ainara Munt i Maria Colera. Té unes il·lustracions d’Eider Eibar, unes il·lustracions molt belles. El seu autor es diu Joseba Sarrionandia. El cognom no em diu res i busco informació a la contraportada i a internet. Ah, sí, ara s’activa la memòria, una memòria emboirada. En Joseba va estar tancat a la presó acusat de ser membre d’ETA i va fugir amagat…

És molt fàcil explicar què fem: llegim fragments literaris i veiem seqüències de pel·lícules i les comentem. La meva feina consisteix en activar el debat i anar donant elements que els ajudin a comprendre el text que tenen davant, sigui una novel·la o una pel·lícula. Insisteixo, quan parlem de qualsevol de les belles arts, que no tinguin pressa, que entretinguin la mirada damunt la pàgina del llibre o damunt les imatges. A poc a poc i amb bona lletra, com es deia abans, i més amb aquestes generacions sempre amb el coet al cul, que obliden que molts viuran cent…

‘Mi vacío y yo’ Com que l’últim llibre que he publicat –i he escrit amb el meu nebot, en Xavi– té com a protagonista la Bruna, una noia trans, m’ha faltat temps per anar a veure Mi vacío y yo, dirigida per Adrian Silvestre i protagonitzada per Raphaella Pérez. Tot un encert el tractament que fa d’aquesta persona que es planteja qui vol ser i com ha de ser el trànsit per aconseguir-ho. Està tractada amb una gran sensibilitat, sense caure en filigranes que dissimulin tots els interrogants amb els que es troba una persona que vol ser-ne una altra…

Ara cal afegir Bona sort, Leo Grande, de la directora Sophie Hyde. Un duel interpretatiu entre ella i l’actor Daryl McCormack. Estic segur que es queien molt bé, que sabien actuar mirant d’ajudar l’altre, això es nota, no sé com, però es nota. Ella és una mestra jubilada que ha tingut una vida molt avorrida, fent classes de religió, sense gairebé res a destacar fins l’epíleg, quan apareix una exalumna seva, un marit amb qui va mantenir una relació d’aquelles de jo te la poso, un parell de sacsejades i tu fas ah! i dos fills que li semblen tan…