Autor: Jaume Cela

‘Minari’ Minari, dirigida per Lee Isaac Chung, pertany a aquesta mena de pel·lícules que quan surts del cine et dius: m’hi jugo un dinar que no trobaràs  ningú a qui no li hagi agradat. Una història senzilla, amb trets autobiogràfics, ben explicada, emotiva, plena de vida, amb uns personatges que estimes des del primer moment, que la música sona quan toca, ben interpretada i que fa que la part de bondat que nia en el teu cor i cervell es reviscoli. Acompanyes les peripècies d’una família coreana que s’instal·la a viure a Arkansas en una caravana i al bell mig…

Fas 14 anys i els anys no els fem, ens fan, ja veus que començo en pla filosòfic, ho dec haver tret d’algun clàssic, d’aquests clàssics amb qui no paro de donar-te la tabarra perquè els vagis llegint. El temps que ens toca viure ens va construint, ens dona materials que ens serveixen per fer i desfer, i fent i desfent es fa l’aprenent, com et diria la teva rebesàvia si haguessis tingut la sort de conèixer-la. Ella també estaria molt contenta d’haver-te conegut. Recordo com si fos ahir el moment que la teva mare ens va dir que estava…

‘La noia del braçalet’ La noia del braçalet, dirigida per Stéphane Demoustier, és una pel·lícula desconcertant, inquietant, que té una pregunta a la base de tota la història: arribem a conèixer als nostres fills i filles i, per extensió, als nostres o a les nostres alumnes, sobretot quan naveguen pels temps tempestuosos de l’adolescència? La primera seqüència ja ens dona el to de la història. Una família a la platja. Els pares, una filla adolescent i un nen més petit. Un panorama de pau que es veu trencat per l’arribada de la policia i la detenció de la noia. L’acusen…

‘Notícies del gran món’ El western –com el cine negre– té un component moral i ètic molt elevat, molt accentuat. És un cine on el personatge central acostuma a viatjar per causes molt diverses i ja sabem que els viatges sempre ens transformen, mai ens deixen indiferents. En aquesta pel·lícula, dirigida per Paul Greengrass, ens trobem amb un home que ha servit a l’exèrcit perdedor però un cop acabada la guerra es dedica a visitar pobles i llegir als seus habitants les notícies que publiquen els diaris. Dins d’una sala es reuneix la gent i escolta què passa al gran…

‘El pare’ Quan algú fa un treball perfecte es diu que està en estat de gràcia. Doncs això és el que passa a la pel·lícula El pare, dirigida per Florian Zeller i interpretada per Olivia Colman –la reina d’Anglaterra a The crown– i Anthony Hopkins. Tots dos en estat de gràcia, impossible millorar les seves actuacions. Pel seu interior transiten totes les emocions que ens puguem imaginar i sempre saben trobar la manera d’expressar-les. Hopkins dona vida a un home gran, més de vuitanta, que sempre ha tingut una vida independent i que pateix una demència senil i necessita que…

La Roser era una artista-mestra o una mestra-artista especialment dotada per veure el que els altres no sabíem descobrir quan miràvem una pintura. Ha mort fa molts pocs dies i aquesta notícia m’ha entristit moltíssim. Me la imagino caminant agafada de la mà de la seva filla pels paisatges de Van Gogh, sota un dels seus cels.

El sentit del deure, el sentiment de culpa, els prejudicis, el masclisme, la xenofòbia… Jaume Cela ens convida a tancar l’any visionant dues pel·lícules íntimes, però brillants. I molt interessants per ser debatudes amb adolescents.

Renovem, innovem i renovellem, sense oblidar que estem immersos en una tradició, però sobretot no oblidem que ens cal sempre buscar el mestre, la mestra, aquella persona generosa i humil i sàvia i bona que fa costat a l’alumne, que el coneix perquè l’observa i l’escolta i s’interessa pel seu mon.

Tota la meva vida he insistit en la importància que té que les persones que ens dediquem a l’educació escrivim la nostra experiència. I si arribem a publicar-la –que vol dir que trobem una editorial que estigui disposada a córrer el risc d’editar un llibre escrit per algú que ha fet de l’aula i de l’escola una part de la seva vida– només puc exclamar VISCA!, així, escrit amb majúscula.

M’imagino el teu dolor que ara tornaràs a reviure i no sé com consolar-te. Vaig intentar imaginar-me teu sofriment d’aquells dies i de tots els dies que et deus haver llevat amb aquesta pregunta: per què?