Autor: Jaume Cela

‘En un barri de Nova York’ Un gelat fa estiu. Una colla asseguda en una terrassa amb unes clares fresquetes i una bona conversa fa estiu. Una síndria o un meló sucosos fan estiu. Algú mig endormiscat en un banc d’una plaça ventant-se fa estiu. Abans feia estiu un càntir i una cadira davant de casa i parlaves amb el veïnat. Ara no ho fem. Llàstima. El musical de Jon M Chu En un barri de Nova York fa estiu. El barri en concret és el de Washington Heights, de Manhattan. Hi viuen, sobretot, persones provinents d’Amèrica del Sud i…

‘El olvido que seremos’ El cine és un art col·lectiu en el sentit que intervenen diferents professionals sota la batuta d’un director, com passa amb la música d’orquestra. Si un d’aquests professionals no acaba d’encertar en la seva feina el resultat final grinyola. Reunir un director com Fernando Trueba, amb un guió del seu germà David, amb una fotografia en blanc i negre –recordeu Roma, d’Alfonso Cuarón, a mi m’hi ha fet pensar a nivell, formal i temàtic– extraordinària i amb unes interpretacions sublims, que vessen sensibilitat, sobretot la d’aquest gran actor que és Javier Cámara, un intèrpret que sap…

Conec en Joan des de qui sap quan però des de fa molt. Vam començar sent companys de centenars de reunions i d’accions, de manifestos i jornades i congressos sobre l’educació. I ara puc afirmar que som amics, perquè parlem d’altres coses. M’agrada conversar amb ell, sobretot quan hi discrepo, que no passa massa sovint. Dic això perquè sempre aprenc més quan algú em remou les seguretats, les certeses. En Joan és dels que remou perquè sap de què parla tot i que la vida, el pas del temps, ens ha fet a tots dos menys definitius, més oberts a…

Com que no ho veig ni ho escolto sovint, ho diré jo. I abans de dir el que vull dir deixeu-me presentar breument. Tinc 71 anys, em vaig jubilar d’anar diàriament a l’escola des dels divuit anys, quan en vaig fer 65. Per tant, m’he passat bona part de la meva vida fent d’aprenent de mestre. He mirat que les criatures i el jovent que han suportat estoicament les meves classes aprenguessin algunes coses que els servissin per dissenyar els seus projectes de vida i que fossin bona gent, persones que no oblidessin que formen part del mon i que…

‘Minari’ Minari, dirigida per Lee Isaac Chung, pertany a aquesta mena de pel·lícules que quan surts del cine et dius: m’hi jugo un dinar que no trobaràs  ningú a qui no li hagi agradat. Una història senzilla, amb trets autobiogràfics, ben explicada, emotiva, plena de vida, amb uns personatges que estimes des del primer moment, que la música sona quan toca, ben interpretada i que fa que la part de bondat que nia en el teu cor i cervell es reviscoli. Acompanyes les peripècies d’una família coreana que s’instal·la a viure a Arkansas en una caravana i al bell mig…

Fas 14 anys i els anys no els fem, ens fan, ja veus que començo en pla filosòfic, ho dec haver tret d’algun clàssic, d’aquests clàssics amb qui no paro de donar-te la tabarra perquè els vagis llegint. El temps que ens toca viure ens va construint, ens dona materials que ens serveixen per fer i desfer, i fent i desfent es fa l’aprenent, com et diria la teva rebesàvia si haguessis tingut la sort de conèixer-la. Ella també estaria molt contenta d’haver-te conegut. Recordo com si fos ahir el moment que la teva mare ens va dir que estava…

‘La noia del braçalet’ La noia del braçalet, dirigida per Stéphane Demoustier, és una pel·lícula desconcertant, inquietant, que té una pregunta a la base de tota la història: arribem a conèixer als nostres fills i filles i, per extensió, als nostres o a les nostres alumnes, sobretot quan naveguen pels temps tempestuosos de l’adolescència? La primera seqüència ja ens dona el to de la història. Una família a la platja. Els pares, una filla adolescent i un nen més petit. Un panorama de pau que es veu trencat per l’arribada de la policia i la detenció de la noia. L’acusen…

‘Notícies del gran món’ El western –com el cine negre– té un component moral i ètic molt elevat, molt accentuat. És un cine on el personatge central acostuma a viatjar per causes molt diverses i ja sabem que els viatges sempre ens transformen, mai ens deixen indiferents. En aquesta pel·lícula, dirigida per Paul Greengrass, ens trobem amb un home que ha servit a l’exèrcit perdedor però un cop acabada la guerra es dedica a visitar pobles i llegir als seus habitants les notícies que publiquen els diaris. Dins d’una sala es reuneix la gent i escolta què passa al gran…

‘El pare’ Quan algú fa un treball perfecte es diu que està en estat de gràcia. Doncs això és el que passa a la pel·lícula El pare, dirigida per Florian Zeller i interpretada per Olivia Colman –la reina d’Anglaterra a The crown– i Anthony Hopkins. Tots dos en estat de gràcia, impossible millorar les seves actuacions. Pel seu interior transiten totes les emocions que ens puguem imaginar i sempre saben trobar la manera d’expressar-les. Hopkins dona vida a un home gran, més de vuitanta, que sempre ha tingut una vida independent i que pateix una demència senil i necessita que…

La Roser era una artista-mestra o una mestra-artista especialment dotada per veure el que els altres no sabíem descobrir quan miràvem una pintura. Ha mort fa molts pocs dies i aquesta notícia m’ha entristit moltíssim. Me la imagino caminant agafada de la mà de la seva filla pels paisatges de Van Gogh, sota un dels seus cels.