Opinió

‘La noia del braçalet’ i ‘Anton, el seu amic i la revolució russa’

‘La noia del braçalet’

La noia del braçalet, dirigida per Stéphane Demoustier, és una pel·lícula desconcertant, inquietant, que té una pregunta a la base de tota la història: arribem a conèixer als nostres fills i filles i, per extensió, als nostres o a les nostres alumnes, sobretot quan naveguen pels temps tempestuosos de l’adolescència?

La primera seqüència ja ens dona el to de la història. Una família a la platja. Els pares, una filla adolescent i un nen més petit. Un panorama de pau que es veu trencat per l’arribada de la policia i la detenció de la noia. L’acusen d’assassinar la seva millor amiga.

Els pares confien en ella, però durant el judici aquell suport comença a esquerdar-se per les escenes que veuen filmades i protagonitzades per la seva filla, escenes de sexe que arriben a la xarxa. Però la pregunta continua oberta: aquella noia, la Lise, interpretada esplèndidament per Melissa Guers, d’una fredor aparent extraordinària, haurà estat capaç de matar a ganivetades la seva millor amiga? La fiscal farà mans i mànigues per demostrar que darrera aquell mur de gel hi ha una assassina sense escrúpols i la defensora mirarà de fer veure al jurat que unes escenes sexuals pujades de to no significa que obri el pas a una assassina i que cal vigilar les nostres condemnes morals sobre com viuen el sexe els més joves. I els pares mirant de transitar entre dubtes.

Surts del cine desconcertat, sense saber ben bé què has estat veient. T’has mantingut clavat a la cadira durant una hora i mitja i no tens cap certesa, com els temps que vivim.

És una pel·lícula que cal anar a veure acompanyat i després debatre sobre què en penses, sobre què has entès, sobre què ha quedat entre boires. Una bona mostra de l’ambigüitat humana.

Una pel·lícula que recomano especialment al meu estimat Jaume Funes, Jaume II, com diu ell perquè el primer soc jo.

‘Anton, el seu amic i la revolució russa’

La realitat transcorre ran de terra, amb les històries d’odi dels adults. Època convulsa, any 1919, a una zona d’Ucraïna on conviuen diferents comunitats que són atacades pels bolxevics.

Damunt d’aquest panorama s’enlaira l’amistat puríssima i lluminosa entre un nen cristià i un nen jueu. Ells tenen els seus secrets, comparteixen jocs i vivències i són, sobretot, dos nens en un context on ser nen no és fàcil, però ells se’n surten, que vol dir que s’estimen, que seran per sempre més fidels l’un a l’altre i que signen un pacte de sang per no oblidar-ho.

Zaza Urushadze ja ens va regalar una joia –parlo de Mandarines–, i ara ens porta aquesta pel·lícula basada en fets reals que posa damunt la taula un tema molt espinós: podem intentar fer el bé, actuar amb bondat però portar el mal a les nostres vides?

Els dos nens, sense saber-ho, obren les portes al drama. A la vida ja passen coses com aquestes i és que la frontera entre el bé i el mal és molt fina i acostuma a estar entre boires.