Autor: Josep Maria Turuguet Salgado

Aprendizaje manipulativo Cómo educar a través de la acción Raül Cabús Lomba Saralejandria Ediciones   Un home que s’ha fet a sí mateix. En la primera part assistim al creixement d’un no-mestre inicial que s’ha autoconstruït com a mestre al final. Un mestre que descobreix en els nens l’Homo faber (Femina faber?) que porten a dins. I de sobte, ens trobem amb les preguntes fonamentals (i assenyades, penso): Són el mateix propostes d’aprenentatge que racons? Són les propostes d’aprenentatge compatibles amb el treball per ambients? L’aprenentatge manipulatiu ha de ser sempre tematitzat amb els reptes que estem proposant a l’aula?…

El terme classe magistral potser ens fa oscil·lar la ment entre dues imatges: el mestre xerraire compulsiu o el mestre savi conscient, al nivell educatiu que sigui. Com que la primera associació (xerraire compulsiu), tot i que es dona, no crec que susciti moltes adhesions, intentaré situar el que podria entendre’s com a «savi conscient», que probablement acontentarà a tots els defensors de la classe magistral i podrà convèncer la majoria dels seus detractors. El mestre savi conscient sap que les paraules valen pel que comuniquen. A ell i també a la seva alternativa els suposem molt coneixement de la…

He sentit que Educació està fent passos per renovar els currículums. Fa molt de temps que hi penso i com més llegeixo més m’adono que el que donem als nens a través dels manuals necessita molta revisió. El que els doni cada mestre ja és més difícil de saber. Quants estan realment al dia en la comprensió del món? Quants en tenen una visió global?

Els historiadors més conscients estan fent un esforç per repensar la història humana més enllà de la tradicional història europea. D’igual manera, l’escola d’avui ha de fer que els adults del futur no tinguin una visió de món i d’espècie humana tan estreta com l’actual.

El canvi de paradigma, el canvi d’era del qual parlo no és tecnològic, que també, sinó humà i polític. I l’educació tracta del fet que els joves sàpiguen a quin món han vingut.

Les experiències reals deixen pòsit. Qui visita París i només és capaç de dir que era «molt maco» ni ha menjat ni ha digerit. Els bons mestres són els que visiten París i troben un món de relacions i de connexions.

Si quan a l’estiu desapareixen nens, manuals, murals, només queden les parets i el mobiliari, l’escola resulta un lloc molt poc interessant. Per contra, podria ser un lloc ple de riquesa cultural a on resultés desitjable tornar una vegada i una altra.

El discurs pedagògic tendeix a ser farragós així que resumiré: lideratge i visió del món, amb aquestes dues virtuts ben tingudes penso que passaríem la mar de bé. Però després, els resums s’han de desenvolupar.

Fer molts polinomis i molts vectors sense explicar què ens han aportat els polinomis i els vectors en la història humana no té cap sentit. S’ha de prioritzar el llenguatge humanístic fins i tot per a la química i les matemàtiques.

Intel·lectuals i catedràtics s’esgargamellen. Les humanitats es perden. I tot i ser persones notables, tenen un gran accés a la paraula però molt poc a la realitat. Ens haurem d’arromangar.