Opinió

Renovar el currículum: la maduresa de la infància

Permetin-me resumir alguns resultats d’una reflexió llarga, encara que no sé si profunda, decideixin vostès. M’he limitat a proposar alguna solució per a un currículum parcial d’una part de l’educació obligatòria: el cicle superior de l’educació primària, segons la Logse (la més incompresa i pitjor aplicada de les nostres vuit lleis… o en són nou?), el qual, al meu entendre, capta una mica de l’evolució dels joves perquè en aquest cicle superior culmina un període de la infantesa a la qual em permeto dir-ne “la maduresa de la infància”.  Són dos anys que completen una evolució de la ment infantil i la col·loquen en un punt d’equilibri previ al nou salt que representa l’adolescència.

En aquesta maduresa de la infància se supera l’etapa mítica de la comprensió del món (la dels contes de fades) i s’adopta una comprensió romàntica feta de personatges admirables i realitats genèriques però objectives. És possible una visió de món bastant operativa (en èpoques anteriors de la història començaven a treballar).

I com subscric totes les teories de la multidisciplinarietat del coneixement i de la comunitat d’aprenentatge que començava a preveure la Logse, vaig a presentar un currículum obert per dos anys, absolutament mal·leable però abraçador, vull pensar, de tot el que és el món. Quelcom molt genèric perquè cada claustre pugui completar-lo segons les necessitats concretes dels seus alumnes. Aquí va.

El món per a nens de cicle superior

1. Qui sóc jo: la personalitat i el caràcter

2. Què és el món natural i humà

3. Justícia, l’obra més humana

4. Navegar, la força de l’experiència

5. Volar: la complexitat de la invenció

6. Qui som: temps i història

7. Els mons del món

8. El viatge de la ment: pensar, crear, creure

Són vuit temes per entendre el món en dos anys. Si ens ho prenem cartesianament serien dos mesos per tema. No siguem cartesians, i interpretem-ho amb més kairós que kronos. Siguem flexibles, alternem-los, superposem-los, distribuïm-los, responsabilitzem-ne els nens.  Només es tracta que no se’ns escapin parts importants del món que no siguin sotmeses a l’escrutini dels nens. I cada tema conté totes les disciplines escolars ajudant-se entre si. Com arriben els nens al coneixement disciplinat? Quan? Sobretot al final, potser a l’entremig. Serà el moment de dir que allò era de mates i això de socials. Al principi, els problemes són problemes, els processos són processos i els paisatges són paisatges. Interpretar-los ens portarà (portarà els nens) a una biblioteca en què el saber estarà classificat, els obligarà a utilitzar tècniques deutores de disciplines concretes. I a la fi han de guardar les seves produccions, el seu treball escolar, amb algun criteri disciplinar que els donarà pistes sobre la seva vocació. Però la comprensió haurà estat global.

Permetin-me explicar i justificar aquest currículum. Per a cada un d’aquests vuit objectius de comprensió pot construir-se un mural molt visual, amb textos i imatges, manipulable i que serveixi de recordatori al llarg del treball. Els adjunto el que se m’ha passat pel cap.

Qui sóc jo

La personalitat i el caràcter. Em sembla important que l’alumne tingui alguna teoria sobre la seva pròpia persona i la seva relació amb el medi social abans de començar a aprendre.  Sempre m’ha emocionat el primer apartat de les Meditacions de Marc Aureli en què es dedica a entendre qui és ell i què deu a cada un dels seus avantpassats. De què o de qui sóc deutor? Els nens no perdrien res per aprendre a conèixer-se i a ser agraïts.

Què és el món natural i humà

Sols faré èmfasi en un tractament més processual i evolutiu de la comprensió del món mineral, vegetal, animal i humà. En la mesura que es pugui, què és l’evolució i com opera, i el treball de laboratori. Com opera el coneixement?

Justícia, l’obra més humana

Entendre que els humans som els animals que no ens sotmetem a la selecció natural i que això ens planteja tots els problemes que tenim. Des del moment que vam decidir sostenir tots els que neixen, assumim (?) protegir la seva vida i la seva realització vital i psíquica. La Justícia (molt més enllà del mer Dret) és l’obstinació més formidable d’aquesta estranya espècie que som. Com l’afrontem?

Navegar, la força de l’experiència

Anem a la pràctica. La navegació, la conquesta de l’element líquid ha estat el primer camp de batalla de la ment abans de la ciència. Conquerir un mitjà en el qual no hem evolucionat, però prou assequible perquè la simple experiència ens fos suficient.  El galió, el bergantí, les més formidables màquines del món preindustrial van ser fruit de l’experiència en xarxa. I des del crit d’Arquímedes, llevadora de la ciència. A més, l’estudi de l’aigua ho comprèn gairebé tot.

Volar: la complexitat de la invenció

En canvi la subtilesa de l’aire ens va obligar a un pensament molt més delicat i analític.  El vol també és deutor de l’experiència, però ni el geni de Leonardo hauria aconseguit elevar ningú. Feia falta gent com Bernoulli arribant a pressupostos matemàtics i científics. I malgrat o gràcies a la dificultat del vol, la imaginació humana, des de Dèdal i Ícar passant pel primer viatge a la Lluna de Llucià de Samòsata, s’ha nodrit artísticament i literària de la imatge del vol fins a l’avorriment.

Qui som: temps i història

Proposo fugir de la història nacionalista (ni Catalunya ni Espanya ni Europa).  La història d’avui només hauria de ser humana, la resta se’ns donarà d’afegitó. Hi ha una aventura de l’espècie per explicar. Des del bressol africà fins a la infància viatgera  que ens portà a Amèrica passant per les civilitzacions (no es tracta d’estudiar-les sistemàticament, que cadascú vagi a recercar la que més li plagui i ens en parli). No som tan diferents. Tots els nostres alumnes, siguin els seus avis del continent que siguin, han de sentir que els expliquem o els proposem una història seva. És cert que la modernitat és europea. És cert que viuen aquí, però ja ningú no passarà tota la seva vida al mateix lloc. La nostra casa és el planeta i la seva història és la nostra.

Els mons del món

Vaig conèixer un catedràtic de geografia que es queixava de com de poc capaços que eren els seus alumnes de facultat de dibuixar mapes de memòria.  El perfil d’Europa no és fàcil, però tenim molts anys per familiaritzar-nos-en. Diuen que no s’aprèn del tot el que no s’intenta ensenyar. Tampoc es coneix el món que no s’intenta dibuixar.  Com és cada lloc. Qui hi viu. Què ha passat en aquesta part. Quins problemes pot tenir. M’atreviria a proposar que és impossible la solidaritat sense saber com és la casa de l’altre.

El viatge de la ment: pensar, crear, creure

Aquest tema els comprèn tots, però també els necessita i és lògic que sigui al final. Tot hi ha de portar. Defenso que la cultura humana ha passat per tres etapes: la somàtica (veu, pintura, modelatge), la codificada (escriptura, impremta, mesura i perspectiva) i la digital. A l’escola podem tenir tallers i models de cada etapa (audicions, espectacles, plans, textos, partitures, programari…) Els nens han d’entendre que la informàtica no és més que l’assoliment matemàtic per entendre l’energia i aprofitar-la per fer models electrònics de tota la cultura. Potser fins i tot de la intel·ligència (¿i la sensibilitat?). El temps ho dirà.

Els proposo avaluar si una visió de món com aquesta és adequada per als seus alumnes entre deu i dotze anys.