Opinió

Educar per un canvi d’era (II)

Vull precisar conceptes d’un article anterior a partir de considerar una «prehistòria actual de la humanitat» i la perspectiva educativa en què això ens col·loca. Fa temps que jugava amb un concepte que vaig veure reflectit d’alguna manera en el llibre El porvenir de los terrícolas del sociòleg Marc Augé:

«Nos preguntaremos si el período en el que vivimos se parece, de algún modo, a un final de la prehistoria de la humanidad como sociedad planetaria…».

Per altra banda, sempre m’ha inspirat una frase de l’historiador Felipe Fernández-Armesto al seu llibre «Los conquistadores del horizonte»:

«La humanidad es la especie que ha empleado más de cien mil años en separarse y sólo quinientos en volverse a reunir»

El canvi d’Era consisteix en el fet que estem passant d’una humanitat fragmentada que ha passat de les civilitzacions als imperis i les nacions i potències, a una humanitat finalment reunida, encara fragmentada, però conscient dels problemes que aquesta fragmentació comporta i incapaç de trobar la manera de superar-la.

Trobem normal la fragmentació en «democràcies» constituïdes a partir d’antics imperis (l’Europa de les cinc nacions!?) i escurrialles d’aquestes. Venim d’una hominitat antiga i això fa que la humanitat (consideri cadascú si això existeix) no trobi manera d’explicar una història comuna, simplement perquè no hi ha hagut comunitat sinó competència i conflicte.

En aquest sentit, la història humana ve treballant com una juxtaposició d’humanitats que tot just en aquest segle (molt probablement a partir del que s’ha anomenat La fi de la Història, d’en Fukuyama, que podria no ser més que la fi de la història antiga) es troben totes reunides en un fil històric comú que, de fet, encara no ha començat. I encara no hem après a pensar en aquesta clau. Per això era equívoca la proposta d’en Rodríguez Zapatero d’una Aliança de civilitzacions. Això no té sentit perquè la civilització actual és única, més enllà de costums i religions locals que és lògic que impregnin la civilització comuna i que han passat a ser patrimoni comú de la família humana única en què ens hem convertit. En aquest sentit és que estem finalitzant una certa prehistòria abans de començar una incerta història de tota la Humanitat. El problema és que encara pensem en termes d’història antiga (en Leopold von Ranke, creador de la història universitària europea, es podria considerar paradigma d’ésser prehistòric).

I com afecta això a l’educació general?

El missatge és que no es pot fer escola nova si tot aquest conjunt de conceptes no és assumit i posat en el centre de totes les argumentacions amb què s’aborden els debats sobre l’escola del futur. Qualsevol mestre dirà que tot això li sembla evident, qualsevol professor universitari d’Escola de Mestres dirà que això és un lloc comú, que ja ho sabia. Però tenir uns conceptes vagament presents en algun lloc del bagatge cultural no significa haver-los assumit amb totes les seves conseqüències. I el que jo proposo és que han d’estar en la base de tot pensament sobre l’escola i en general sobre el futur de l’escola. Que seguir pensant la humanitat fragmentada com ho està en aquesta prehistòria terminal que vivim com el seu estat natural, no ens ajudarà a pensar cap futur.

Els historiadors més conscients estan fent un esforç per repensar la història humana més enllà de la tradicional història europea. I s’estan adonant que ni en l’anomenada antiguitat Roma estava aïllada de la resta del Vell Món. Ni la Xina o Índia. I Amèrica som nosaltres i les nostres víctimes. I aquesta mentalitat ha de presidir la formació de mestres i tot currículum que es pugui fer. Abans de preparar per a qualsevol competència o ofici, s’ha de preparar per a tota la humanitat. I aquesta mentalitat és la que ha de fertilitzar tota concepció dels oficis futurs.

Un exemple, els anomenats MENA

La cultura humana té viaranys tan inescrutables com els camins de Déu. Arguments i concepcions pensats per situacions limitades poden créixer i il·luminar visions globals. Em ve al cap l’obra d’Arthur Miller Tots eren fills meus. L’empresari Joe Keller, que ha viscut volent el bé per a la seva família més immediata, biològica, ha transigit amb una corruptela que ha causat la mort de joves pilots companys del seu fill, tot per preservar la família i el seu estatus social. Ho aconsegueix en l’immediat, però la vida és llarga i la realitat passa factura perquè el dany a allò que ell no considerava família cau sobre els seus fills, sigui en forma de culpa o d’autèntic perjudici. Ha entès que en el món on viu el concepte de família ha d’eixamplar-se.

I això era el segle XX. Ara, al segle XXI les coses han anat molt ràpidament i la família ha de depassar els antics països, fins i tot els continents. No cal ser massa espavilat per veure que entendre el gènere humà com la família a la qual ens devem no és que sigui bo, és que és urgent i el més petit egoisme ens caurà al cap no massa tard. És un coneixement de primer curs de saviesa que tots hem d’assumir. El resultat és que els seus fills pateixen la corrupció del món en què el pare ha col·laborat i reneguen dels remordiments que han de sentir, reneguen del pare.

Ampliat a la situació planetària que vivim, i prenent un problema concret que ara tenim a casa nostra i que no és el cas d’explicar a lectors que ho farien molt millor… No haurien de saber tots els alumnes del món que tard o d’hora, quan siguin pares… «Tots seran els seus fills»? Molts pares actuals, veient com entenen el problema dels menors no acompanyats i moltíssims pares europeus tenen aquesta assignatura pendent. L’escola actual ha de fer que els adults del futur, a més de ser competents per als nínxols que hi hagi, han de tenir una visió de món i d’espècie humana que no pot ser tan estreta com ara. I els mestres actuals han de formar per a això.