Autor: Lluís Salsas
Quan ets petit, sols desitjar que el temps corri més ràpid i que les hores de classe siguin més curtes perquè es fan massa llargues. Ara hi ha diversos centres educatius que han escoltat la seva veu interior i ho estan aplicant, però no per a fer més content el seu alumnat, sinó per a fer treballar més hores lectives els docents. M’explico: el DOIGC, el Document d’Organització de Centres, estableix que els docents de la secundària, escoles d’art, escoles oficials d’idiomes, etc., de les seves 37,5h de jornada laboral, n’han de fer 18 de lectives; és a dir, impartint classe…
Quan ets petit, sols desitjar que el temps corri més ràpid i que les hores de classe siguin més curtes perquè es fan massa llargues. Ara hi ha diversos centres educatius que han escoltat la seva veu interior i ho estan aplicant, però no per a fer més content el seu alumnat, sinó per a fer treballar més hores lectives els docents. M’explico: el DOIGC, el Document d’Organització de Centres, estableix que els docents de la secundària, escoles d’art, escoles oficials d’idiomes, etc., de les seves 37,5h de jornada laboral, n’han de fer 18 de lectives; és a dir, impartint classe…
Un clar exemple el tenim en les proves de selectivitat que han tingut lloc fa unes poques setmanes: els seus responsables ja han estat reconeixent que per a un futur immediat caldrà redissenyar-les perquè avaluïn competències i no sols coneixements memorístics [1]. Sens dubte, és una tasca gens fàcil per diversos motius. D’entrada, perquè les competències són una cosa bastant més complexa que els coneixements: les competències inclouen sempre coneixements, però no sols coneixements. En segon lloc, el format típic de les proves de selectivitat ha estat fins ara l’examen; i els exàmens convencionals (de paper i llapis, pregunta-resposta) resulten…
El calendari recent ha creat unes quantes ocasions per homenatjar, de nou i merescudament, a qui en les darreres dècades ha estat el pedagog internacionalment més reconegut i apreciat: fa quatre anys s’acompliren els vint de la defunció de Paulo Freire (1997); l’any passat es va celebrar el cinquantenari de la publicació del seu llibre més famós (Pedagogia de l’oprimit, 1970); i 2018 tingué una especial significació acadèmica per a alguns de nosaltres, ja que evocarem llavors les tres dècades justes de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona.[1] Ara commemorem els cent anys…