Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Avaluar és el més difícil, però intento donar una resposta més concreta a aquestes dues futures mestres, a més d’aconsellar-les que llegeixin tot el que han dit mestres molt experimentades com Neus Sanmartí o Pilar Benejam.
Primer de tot, cal no confondre avaluar amb posar notes. Miro de centrar-me en l’avaluació i els dic que avaluar és semblant a mantenir tres converses sobre com aprenem i ensenyem i com aprenem i ensenyem de maneres diferents.
La conserva primera té un interlocutor: l’alumne avaluat. Hem d’ajudar-lo a entendre quines estratègies fa servir per aprendre, singularitzar aquest procés que mai s’acabarà del tot. La vida és pel·lícula i de tant en tant podem aturar-la, però sense oblidar que sempre vivim en un procés.
Tinguem present que ningú pot aprendre per un altre. Aprenem dels altres i al costat dels altres i a favor dels altres –si més no, hauríem d’intentar-ho–, però mai aprenem pels altres. Aquesta conserva precisa d’una observació molt afinada per part dels mestres dels subjectes que aprenen, dels seus punts forts i de les seves debilitats i de les nostres. En aquesta conversa –que pertany al gènere narratiu perquè es dona en un determinat procés, té història per dir-ho d’alguna manera, té temps i el temps és un element central que caracteritza la narració–, l’alumne ha d’estar convençut que nosaltres estem al seu costat per ajudar-lo, que formem part de la famosa bastida de Vigotski, que estem compromesos en el seu aprenentatge i, per tant, concretarem molt bé els objectius i revisarem constantment les nostres maneres d‘ensenyar. Però el que és fonamental és que l’alumne sàpiga que ens té al seu favor, que no som la primera nosa ni la segona que es troba en el camí de l’aprenentatge. Per tant, i perquè volem que aprengui, vetllarem per atendre les necessitats que té: emocionals, conductuals, socials… perquè quan més aprenem és quan estem bé, quan ens sentim acollits, acompanyats i orientats. I estimats.
La segona conversa la mantenim amb l’equip de mestres. Una pluralitat de mirades és un element enriquidor. El que no veu un mestre pot ser que ho descobreixi un altre membre de l’equip o algú responsable del menjador. Conversem sobre com aprenen, no ho oblidem, una mirada sovint de detall, d’altres més global, però millor quan és compartida i quan dubtem hem de triar l’opció que més afavoreixi la persona avaluada i no oblidem que quan avaluem ens avaluem. Aquella expressió que a vegades se sent de: jo ensenyo molt bé però els alumnes no aprenen diu molt de quines concepcions tenim darrera nostra sobre l’acció educativa.
La tercera conversa és amb la família. Si no tenim res de bo de dir dels nostres alumnes més val que posposem la trobada fins que els haguem observat amb prou atenció. Soc dels que penso que parlar d’un nen o d’una nena que porta problemes és oblidar que una criatura o un jove disruptiu –se’n diu així– és que sovint té problemes que hem de col·laborar a resoldre.
Conversar amb les famílies significa intensificar el vincle de la confiança. És dir una cosa semblant a aquesta: mireu, el vostre fill o la vostra filla està en bones mans, però necessitarem dialogar molt, intensificar el vincle que ens uneix per millorar encara més la nostra feina. Jo confio en vosaltres i vosaltres confieu en mi. A partir d’aquesta premissa podem avançar perquè confiar no significa que tots ho veiem de la mateixa manera sinó que som capaços de parlar de les nostres diferències sense fer trencadissa.
I no oblidem que avaluar sempre és un exercici humil, mai tancat ni definitiu perquè és il·lusori pensar que arribarem a conèixer del tot les altres persones.
No és gota fàcil, però en el nostre ofici de coses fàcils n’hi ha ben poques.
I en una altra ocasió podem parlar de posar notes. O de no posar-ne, opció aquesta que també forma part del debat.
