El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha sortit aquest migdia al telenotícies a defensar el seu conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, el qual durant tres dies ha hagut de sentir com, des del carrer i les xarxes, milers de veus de docents (als quals fa mesos que no es cansa de felicitar per la seva dedicació en temps de pandèmia) li demanaven a crits la dimissió. Com fan tots els presidents dels clubs de futbol amb els seus entrenadors, Aragonès ha reiterat la seva confiança en Cambray, per al qual s’obren ara deu dies per tractar d’acostar posicions. La modificació dels tempos en la implantació del nou currículum segur que ha suposat un alleujament per molts equips directius, però no aconsegueix fer trontollar la unitat sindical.
En la roda de premsa improvisada que Gonzàlez-Cambray va oferir el segon dia de vaga, el conseller va insistir que fins i tot el primer dia “la majoria de mestres han anat a treballar”. Les dades de participació en la vaga que ha anat oferint aquests dies el Departament així ho corroborarien. Només a la pública, dimarts el seguiment hauria estat del 33%, dimecres del 15,75% i dijous del 9,85%. A la concertada, hauria estat d’una mica més del 8% dimarts i dimecres. Lògicament, els sindicats donen unes altres xifres de participació, sempre per sobre del 50%, a partir de petits mostrejos, i de no computar els serveis mínims com a personal que no secunda la vaga, com sí fa el Departament.
Però més enllà d’aquestes discrepàncies en les xifres, gairebé obligades, els sindicats han aconseguit paralitzar l’educació pública durant tres dies, guanyar els carrers de les principals ciutats del país, i entrar a totes les llars a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Només aquest matí el dia s’ha despertat amb diversos talls a les rondes de Barcelona, li ha seguit un piquet davant la seu central d’ERC, i després una manifestació, la tercera en tres dies, que ha recorregut els dos kilòmetres que separen la plaça Universitat del Palau de la Generalitat, i que ha acabat omplint la plaça de Sant Jaume.
Al Palau, la secretària general de Presidència, Núria Cuenca (que en la passada legislatura ocupava aquest mateix càrrec a Educació), ha rebut a una delegació dels manifestants, que si més no aquest cop s’han pogut asseure. Cuenca s’ha compromès a traslladar una carta dels sindicats al president Aragonès, si bé no farà falta, ja que en aquesta carta els sindicats li demanen que lideri personalment les negociacions perquè ja no es considera al conseller un interlocutor vàlid, una possibilitat que Aragonès ha descartat immediatament des d’Alemanya, on era en visita oficial.
El conseller Gonzàlez-Cambray segueix sostenint que algunes de les qüestions que figuren entre les reivindicacions dels sindicats ja s’estan afrontant, i no li falta raó quan afirma que la qüestió de la reducció de ràtios ja té calendari, que també s’està fent un esforç en l’estabilització de plantilles (això sí, passant per oposicions, i no per concursos de mèrits, com alguns sindicats fa anys que demanen), i que els terços de jornada tenen els dies comptats. Però queden altres qüestions en les que la distància és sideral, com l’obligatorietat del C2 de català a partir del curs vinent, o les clàssiques demandes de tornar a les hores lectives anteriors a les retallades o la retirada del decret de plantilles. I, per descomptat, el principal (que no únic) dels esculls: l’avançament del curs escolar, on ningú s’ha mogut de la seva posició.
I un últim detall, no menor: el pròxim diumenge s’acaba el termini de dos mesos que té el Departament d’Educació per contestar al TSJC com pensa acatar la sentència sobre el 25% del castellà. En una primera comunicació amb el tribunal, el Departament va assumir en primera persona la responsabilitat, però entre les mil-i-una interpretacions que es van fer del nou currículum, va córrer la idea que el 20% d’hores de lliure disposició que a partir d’ara tindrà cada centre serà la forma com el Departament sortejarà aquest dilema, perquè ha d’acatar la sentència però ha de semblar que no ho fa, o dit a l’inrevés, no l’ha d’acatar però ha de semblar que ho fa. I els sindicats ja han deixat clar que no toleraran que la fórmula màgica del 25% sigui passar la pilota a les direccions.
