Opinió

Carme Ripoll, Joan Escolar: dues vides compromeses amb l’educació

La Carme i el Joan em sembla que no es coneixien. Soc el vincle que els uneix en aquest article. Tots dos han mort el passat mes de desembre, amb circumstàncies semblants i diferents a la vegada. Tots dos estaven jubilats, que no retirats de circulació.

La Carme, amiga, companya i mestra de primària als anys setanta a Santa Coloma de Gramenet, i també a Esparreguera, Binissalem i Palma. Mestra i mestra de mestres. I després mestra a casa seva i a qualsevol lloc on se li demanava la seva col·laboració.

El Joan, del que no sé la seva trajectòria completa, el conec de la seva petjada a Casa Nostra, una institució modèlica a Sudanell, escola, taller i residència d’un conjunt de nois i noies que, per raons diverses, tenen algun tipus de discapacitat.

En Joan va ser «director tècnic» de Casa Nostra des del 1990, tot i que va començar a treballar-hi deu anys abans. Com ens enganyen les paraules! Director tècnic a Casa Nostra vol dir fer tots els papers de l’auca. El recordo preocupat sempre per la darrera subvenció que no arribava, per la burocràcia que ofegava la institució, per la manca de recursos, per les retallades del 2009… Mai conforme amb l’atenció rebuda des de dalt i sempre atent a les possibles vies d’ajuts i suports a la seva institució. Sempre que ens vèiem m’explicava els entrebancs en què es trobava, les incomprensions o les bones paraules amb què es trobava amb les seves relacions amb els de «Barcelona», en la seva defensa constant dels drets de les persones més vulnerables.

En Joan no era solament un gestor. Em sembla que la primera vegada que el vaig conèixer, va ser fent la paella de la Festa Major, en un acte en què famílies, educadors i residents, celebràvem l’inici immediat de l’estiu: amb un bon dinar i música en directe, amb parlaments i, com no podia faltar, una missa a l’aire lliure. I quan dic fent la paella, vull dir «tècnicament» això: posant l’arròs i remenant perquè no es cremés, i ballant amb els residents o atenent a tothom que passava aquell primer diumenge de juny per les instal·lacions de Sudanell.

En Joan sabia transmetre la justa relació que havíem de tenir amb les persones residents a Casa Nostra, fos quina fos la seva dificultat. En el tracte demostrat, en l’afecte amb què parlava i donava instruccions, sempre des de la cordialitat més extrema. La seva presència donava confiança a tothom. Els seus parlaments sempre tenien aquell punt d’homilia ben entesa, de celebració, de propòsit aconseguit. Amb el benentès que el propòsit era sempre millorar la institució i l’atenció a les persones que hi vivien i hi convivien, a pesar de totes les mancances i entrebancs que hi havia.

Amb la Carme ens vam conèixer en el temps que la militància política i pedagògica anava paral·lela. Teníem la convicció que anàvem a canviar el món i que, si canviàvem l’escola, ja havíem fet un pas endavant. Militants a partits d’allò que s’anomenava extrema esquerra, convençuts que la revolució l’havíem de començar a l’aula, oferint uns bons aprenentatges als nostres alumnes, obrint portes i finestres a una escola estatal heretada del franquisme, que aspirava a ser, amb majúscules, una Nova Escola Pública. La Carme es va anar especialitzant amb aspectes lingüístics i comunicatius, i al final de la seva trajectòria, va ajudar individualment i col·lectivament, a superar les dificultats a molts alumnes als quals l’escola no podia donar tot el suport o l’atenció individualitzada que necessitaven. De canviar el món, vam passar a fer possible petits canvis en les persones que acompanyàvem o en les institucions amb les quals treballàvem. El principi de la realitat ens empenyia a treballar en aquest espai sense oblidar, en cap moment, aquells bells propòsits de joventut.

El Joan va saber combinar la gestió i organització en un centre residencial de màxima complexitat, amb una direcció pedagògica avançada, compartida amb el seu equip. Va convertir Casa Nostra, amb la fundació ASPROS, en un bon model que vetllava per una atenció integral de nois i noies amb dificultats o discapacitats. El seu afecte, les seves relacions estretes amb tots ells van ser un testimoni constant de com s’ha d’entendre la tasca d’una persona que té l’encàrrec i la responsabilitat de dirigir un centre d’aquesta complexitat. He tingut la sort que la meva germana ha gaudit de la vida en aquest centre durant més de trenta anys. Avui, que ja és una persona d’edat avançada, continua tenint a Casa Nostra, la seva Casa amb majúscules, amb uns companys i companyes i uns educadors i educadores que conformen la realitat de la seva vida quotidiana.

La Carme tenia una opinió pedagògica que manifestava amb contundència, segurament com a reminiscència dels seus anys de militància i fruit, però, d’una dilatada experiència, que en els darrers anys va estar dirigida cap als més desafavorits. Tenia una gran capacitat d’escolta, d’observació i, per tant, sabia orientar-se en la curta distància per intuir, saber i aplicar quina era la millor manera d’ajudar a cadascun dels nois i noies, des de la proximitat, la calidesa de la relació i la fermesa en transmetre la importància del saber i del coneixement. Ho he pogut constatar de nou en uns petits vídeos enregistrats amb alguns dels seus alumnes que, el dia del seu comiat, ens feien aparèixer les llàgrimes als ulls.

La Carme i en Joan, han estat dos mestres excepcionals. Una dada important a tenir en compte és que cap dels dos, en tots els anys de la seva vida laboral, van demanar o van veure recompensat el seu compromís personal amb els nois i noies i amb l’educació. Tots van tenir una nòmina a fi de mes, però el plus que significa la seva implicació va ser conseqüència de la seva voluntat, de la seva llibertat per entendre així la professió, pel seu amor desinteressat per les persones i per la confiança en què tothom té dret a adquirir els aprenentatges que necessiten per a la vida, disposant d’un espai i un temps per a ser ciutadans de ple dret.

Tots dos van posar la seva vida professional a disposició d’un servei públic: aquell que treballa cada dia per oferir una educació, en el més ampli sentit de la paraula, a totes les persones que més ho necessiten, sense cap mena de discriminació. En Joan en una institució privada amb vocació de pública, Casa Nostra i, en el cas de la Carme, directament en escoles públiques.

Tots dos van posar la seva vida professional a disposició d’un servei públic: aquell que treballa cada dia per oferir una educació, en el més ampli sentit de la paraula

El Joan i la Carme no deixen de ser dos mestres anònims, coneguts per les persones que han compartit amb elles aquests tots els seus anys de vida. Cap dels dos ha deixat testimoni escrit de la seva experiència, de les seves lluites, dels seus encerts ni dels seus fracassos. La seva petjada corre el perill de perdre’s en la memòria. Només les persones que en van gaudir directament, poden manifestar la seva satisfacció i poden recuperar part de la seva experiència i del seu mestratge.

Tota la resta representa un cert fracàs del sistema. D’un sistema que malbarata recursos i experiències, que intenta burocratitzar i tecnificar la vida laboral, convertint-la en una feina encarcarada que ha de respondre a uns paràmetres establerts i que no deixa espai per a la valoració ni el traspàs d’experiències que són d’una gran vàlua. La jubilació acaba amb la vida laboral i tot el que passi a partir de llavors, es dirigeix cap a l’oblit. I ho dic en un moment en què valoro, més que mai, la importància de la implicació i la passió per la professió, com a manifestacions del nostre compromís ètic.

On van a parar aquestes experiències, aquests sabers acumulats durant tants anys, i que són tan importants? Com dèiem, a cap lloc, si exceptuem els que van saber compartir en tots els moments de pràctica pedagògica i educativa. Els que hem tingut la sort de fer-ho, segur que en sortim beneficiats, perquè una de les millors maneres que tenim els mestres per aprendre, és fer-ho a partir del testimoni dels que conviuen i treballen al nostre costat.

Amb la Carme i el Joan m’agradaria retre homenatge a tots els mestres que, en llocs diferents de treball o comandament, han desenvolupat una tasca educativa, callada i constant, més enllà de la que figura formalment en el contracte i que hauríem de saber valorar professionalment i socialment. Un homenatge a la seva consciència clara de què vol dir ensenyar i educar en un món com el nostre, consciència que hauria de poder traspassar-se per formar part indissoluble de la nostra professió.