Opinió

Carta als nous renovadors

Estem contents, com a vells rockers que som –creiem que podem dir que representem bona part dels mestres i de les mestres que vam treballar en l’època franquista i en la transició per crear escoles amb cara i ulls, inscrites i atentes a les necessitats del present, mirant el futur i sabent d’on veníem. Ras i curt: interpretant el temps també com a memòria i com  a esperança–. Doncs nosaltres, vells rockers, estem contents de constatar que inscriviu la vostra reflexió i la vostra feina a la llarguíssima tradició del nostre país per construir una escola de qualitat per a tothom i el tothom és  molt important.

La gran majoria de punts que adreceu a la societat ja han estat expressats anteriorment però s’han fet realitat de diverses maneres i encara amb un grau elevat d’insatisfacció. Només cal que llegim les conclusions dels temes generals de les escoles d’estiu o de les jornades de les escoles 0-12 per veure que moltes coses que demaneu no són noves, que la llavor es va plantar fa temps i que han donat els fruits que han donat.

Preteneu crear un moviment ampli i de consens. Gran projecte aquest, però no us desanimeu si trobeu algunes pedres al camí, les de sempre: persones que són resistents a qualsevol canvi, que creuen que tot progrés prové de repetir el passat; institucions o entitats que no marquen les vostres prioritats; administracions reticents a escoltar la societat civil o a aprovar el pressupost necessari… Les mateixes que van impedir que es fessin realitat els acords del Pacte Nacional per a l’Educació o que van oblidar que el primer objectiu de la LEC havia de ser una llei de país que impulsés els consensos i que deixessin ben clarificats els punts de desacord. Penseu que sense renunciar a la crítica es pot arribar al màxim acord que faciliti un treball educatiu de país.

Nosaltres mateixos, si l’haguéssim redactat, potser hauríem canviat unes prioritats per unes altres o li haguéssim donat un altre enfoc o haguéssim impulsat un  procés més participatiu que, segurament, s’hauria allargat en el temps. En aquest sentit, però, deixeu-nos remarcar alguns aspectes:

Us recomanem que expliqueu molt bé què vol dir la creació de centres de referència. No podem oblidar que les etiquetes en el món educatiu sovint són la font de malentesos.

Lluiteu amb fets per demostrar que l’autonomia de cada centre és una conquesta i una necessitat, al costat de la interdependència entre centres a cada territori i deixeu ben clar que els drets que sempre han de prevaldre en tot plantejament són aquells que van associats a atendre millor les necessitats dels nostres i de les nostres alumnes.

I sigueu crítics, sobretot amb vosaltres mateixos, escolteu tothom, fins i tot aquells sectors immobilistes que no us volen, perquè en alguns punts del seu desacord hi pot fer niu alguna mena de veritat.

Es lloable el vostre intent de fer que tota la societat, a través dels òrgans de govern i de participació s’impliquin en el projecte, en un projecte, repetim, que s`inscriu en un llarg procés de transformació on cal entendre la innovació i la renovació com un diàleg amb la tradició. Dialoguem amb Barbiana, amb Freinet, amb Freire i amb  Montessori. I amb els punts de l’Escola Nova i, sobretot, escolteu aquells centres  que tenen unes dificultats singulars perquè un projecte que oblida els  més vulnerables no pot ser un projecte educatiu de cap manera. I enfortiu les relacions entre la formació inicial i la permanent, les relacions entre el mon de la recerca i de l’escola, de cada escola.

Sabem també que el més important és aconseguir el consens amb els centres, amb les comunitats educatives, amb els equips docents. Sense aquest consens, que és la porta d’entrada que ens condueix a la implicació i a la participació, les propostes seran paper mullat.

Nosaltres farem camí al vostre costat, una companyia més discreta perquè ara el temps i la paraula han de ser dels mestres nous i us mirarem, com passa en la cançó d’en Llach, amb una certa gelosia però contens que arribeu a fer un pas més i a imaginar-ne de nous perquè la imaginació sempre precedeix la realitat.

Molta sort.