Opinió

Castigar?

Darrerament van apareixent veus que gosen introduir dubtes en les bondats de la justícia ordinària per assolir el seu objectiu aparentment més desitjat: el de la reinserció de les persones que han comès algun delicte tipificat com a tal en el codi penal. Comença a qüestionar-se que el càstig (sovint la presó) sigui la resposta adequada per evitar la reincidència i per aconseguir que la població respecti les lleis només per la por que genera la pena que es pugui imposar.

Malgrat saber que la justícia és un espai especialment conservador i habitualment reticent als canvis, hi ha cada cop més professionals que proven de trobar alternatives a l’ús d’aquest enfocament tan primari per ajudar a millorar les persones que se salten les normes. Es proposa anar més enllà de la identificació del culpable i de la imposició de la pena corresponent: es parla de gestionar els conflictes i els delictes a partir del diàleg entre les parts implicades, de treballar per la responsabilització de qui fa la infracció i per la reparació dels danys materials i emocionals ocasionats a qui ha sofert el dany i també dels que s’hagin pogut causar a la comunitat, que ha de participar activament en el procés de reparació; se centra a millorar la situació generada amb el delicte, però pensant també en com ha de ser la convivència en el futur…

És una proposta que introdueix matisos i complexifica el procés de la resolució d’un conflicte, però el refina i prova de resoldre’l d’una manera més satisfactòria per tothom, per qui l’ha sofert, per la comunitat, també per la persona causant del conflicte. És un pas endavant, sens dubte, per avançar en la línia optimista que apunta el filòsof Edgar Morin quan ens recorda, encara que se’n pugui dubtar, que “la humanitat està lluny d’haver esgotat les seves possibilitats intel·lectuals, afectives, culturals, de civilització, socials i polítiques”.

Les societats en general hem convingut que l’escola havia de ser, amb la família (si es vol, després de la família) l’espai de socialització i d’aprenentatge de les convencions socials i de la convivència en general, a banda, és clar, d’acostar les joves generacions a la cultura històricament acumulada i culturalment organitzada. Bé, n’hi hauria una altra de funció, gens menyspreable, la custodia; però no hi entrarem per no generar polèmiques que ens desviarien de l’objectiu d’aquest article.

Ningú no dubta que l’escola és l’espai per antonomàsia dels aprenentatges acadèmics, en canvi potser trobaríem persones que qüestionarien que el professorat hagi d’estar pendent de la socialització i de les habilitats relacionals de l’alumnat. I això que un dels quatre pilars de l’educació és Aprendre a viure junts (informe Delors per a l’educació del segle XXI, UNESCO, 1996). El cas és que tenir reunits tres o quatre-cents infants o de tres-cents a mil adolescents en un recinte físic genera complicacions convivencials que no fa falta posar de manifest.

A les escoles i als instituts hem calcat el sistema de control que socialment hi ha establert: tenim el nostre Codi Penal en forma de Normes d’Organització i Funcionament del Centre (NOFC), on es defineixen amb precisió el que són faltes lleus i faltes greus i les conseqüències derivades de cometre’n unes o altres. I s’apliquen cada vegada que l’ocasió ho reclama.

Cometre actes d’indisciplina a classe, faltar al respecte al professorat, tenir actituds agressives, d’abús amb els iguals, generen trasbalsos importants a les escoles i als instituts i sovint costa saber-hi respondre amb la solvència necessària. L’aplicació de la normativa i els càstigs corresponents acostuma a ser la resposta més habitual, encara que sempre sol fer-se des de la mala consciència i des del sentiment que la via repressiva no hauria de ser l’opció desitjable. Davant dels conflictes que pugui generar l’alumnat apareixen entre el professorat la varietat de punts de vista que també es donen en la societat quan la justícia ha d’emetre un veredicte, des de qui reclama represàlies exemplaritzants fins qui tot ho relativitza i justifica.

D’altra banda, està força comprovat que en els centres educatius la normativa és útil especialment per a qui no s’ha de fer servir. En canvi, quan alguna alumna o algun alumne entra en una dinàmica de conflictes, l’aplicació de la norma sol mostrar-se molt poc eficaç per aconseguir els canvis d’actitud que es desitgen. Al contrari, s’entra en una espiral d’accions i reaccions que només s’atura temporalment quan l’alumnat díscol acaba expulsat a casa. I recomença quan retorna, sovint amb una major efervescència. I el que és pitjor, el clima de convivència al centre s’haurà deteriorat pel camí. Aquests nois i noies sovint no accepten els càstigs, que els creen més frustració, més rebel·lia i, a vegades, un desig de venjança que s’acaba concretant un cap de setmana en forma de trencadissa de vidres o de destrucció de mobiliari.

I si castigar no funciona i la recerca així ho corrobora, per què a les escoles i als instituts seguim utilitzant el càstig com a recurs per canviar actituds? Sembla que hi ha raons clares pel seu manteniment (Khon, 2006)[1]: el càstig és ràpid i fàcil d’implementar (certament, treballar un conflicte requereix un temps que no sempre es disposa als instituts o a les mateixes escoles); en un primer moment, a curt termini, el càstig assoleix l’obediència, per tant, actua de reforç positiu per a qui l’aplica; el tenim molt interioritzat, quan algú fa una transgressió ha de pagar per ella, i ho ha de fer perquè tothom espera que sigui així, fins i tot ens fa sentir poderosos (tenim el poder de poder castigar!). I sempre hi ha qui diu: “ens falta al respecte, ens desautoritza, i no se’l castigarà?” En general, el raonament sol ser aquest: no castigar és ser tou, permissiu, o encara pitjor, no castigar vol dir no fer res, vol dir deixar pas a la impunitat.

I si castigar no funciona i la recerca així ho corrobora, per què a les escoles i als instituts seguim utilitzant el càstig com a recurs per canviar actituds?

Si estem d’acord que l’escola és un espai genuïnament educatiu, en el que hem de treballar per millorar el nostre alumnat a tots nivells, en l’àmbit acadèmic, però també en el personal, l’interpersonal i el social, hem de poder treballar de manera coherent seguint aquests principis. I hem de poder personalitzar l’atenció a l’alumnat de tal manera que puguem estar atents a les seves necessitats en tots aquests aspectes. Si els ajudem quan tenen dificultats en les matemàtiques o la llengua, hem de poder-ho fer quan en tenen per relacionar-se adequadament amb els altres (adults i companys) i, justament, no castigar-los quan mostrin aquestes mancances, que és el que acostumem a fer.

L’aposta seria treballar i vetllar per les relacions. Posar les relacions en el centre de les nostres preocupacions com a professionals de l’educació, hauria de servir per bastir un context amable, d’acceptació, de preocupació per les necessitats de cadascú, des del respecte a la seva singularitat. I quan sorgeix el conflicte (inevitable, necessari) haurem d’iniciar el procés que ens permeti analitzar amb l’alumnat implicat les raons de la malifeta, de la sortida de to, de les amenaces, de la baralla. Treballar el conflicte, no amagar-lo, no minimitzar-lo, i trobar amb els implicats (i tota la comunitat educativa!) la manera que els que han fet la infracció assumeixin la seva responsabilitat, que es pugui reparar la persona o persones afectades i que es restableixi el diàleg, la convivència, el respecte i la consideració a tothom. Pensar en les relacions vol dir posar en primer pla les emocions, els sentiments, i saber-los escoltar en tot moment per aprendre, a poc a poc, el difícil art de conviure.

És el que hem iniciat a Salt, en un projecte participat inicialment pels tres instituts públics del municipi, amb l’enfocament restauratiu com a referent, per provar de repensar els centres educatius com espais de CONVIVÈNCIA (en majúscules) i D’APRENENTATGE (també en majúscules), aprofitant tota l’experiència del passat, de les tres institucions i de totes les persones que han ajudat a fer-les créixer. Sabent dels inconvenients, els més importants: estem en un context en el qual els conflictes i les dificultats relacionals s’acumulen i els temps per abordar-les és massa limitat; les condicions estructurals dels instituts, en general, estan pensades bàsicament per al treball acadèmic (encara que després es demani molt més que això!) i la relació professorat-alumnat és massa superficial, ja que un professor acostuma a treballar amb uns 130 alumnes i per a cada grup-classe hi poden passar 10 professors.

Els nous perfils professionals als instituts (TIS, Educadors Socials) i el professorat d’Orientació Educativa, són referents importants per ajudar en els canvis de mirada, però també ens equivocaríem si reduíssim les seves funcions al treball exclusiu sobre els conflictes, que han d’abordar-se necessàriament des de tota la comunitat educativa, professorat i famílies ben incloses.

[1] citat per Albertí, M. i Boqué, MC (2015), a “Hacia una pedagogia restaurativa: superación del modelo punitivo en el ámbito escolar”, Revista de Mediación, vol 8 No 1, pp. 36-49