Opinió

Cent escoles bressol sota el paraigua

A finals del curs 2018-2019, Barcelona celebrava que ja tenim una xarxa de 100 Escoles Bressol Municipals. Una xarxa pública que ha de garantir l’equitat, la igualtat d’oportunitats i la justícia social dels infants petits de la ciutat i de les seves famílies. El creixement d’aquesta xarxa no ha estat exempt de perills: les privatitzacions, les retallades, l’augment del nombre d’infants per grup, etc. ens porten acompanyant des de ja fa massa anys.

Malgrat això, podem dir que Barcelona té una xarxa pública d’escoles bressol municipals que compta amb professionals formades, responsables, crítiques i compromeses. I és des d’aquest compromís des d’on sorgeix la reivindicació constant per garantir una xarxa d’escoles bressol que no es sostingui només per l’esforç i la vocació de les professionals, sinó que tingui una bona base des de l’Administració municipal. Una reivindicació que fem extensiva també a la Generalitat de Catalunya, la qual va abandonar el seu deure al deixar d’invertir en les escoles bressol.

Vam celebrar que ja som 100 escoles bressol, i ho vam fer en plena campanya electoral. Per un període determinat de temps la petita infància va estar en boca de tothom. Això només passa cada quatre anys! Expressions com universalització del 0-3, places, model de qualitat, tarifació social, gratuïtat, ràtios i conciliació (ai, la famosa conciliació!)… ballaren amunt i avall dels diferents discursos dels grups municipals. Per què en els discursos i les polítiques electorals no se sent parlar d’ampliar permisos, de compactar jornades de treball, d’adaptar les feines a les necessitats dels infants? Estem fent recaure en els infants petits el pes de la conciliació laboral i familiar, creant serveis amb horaris propis d’una jornada laboral adulta. I això ens hauria de fer pensar quin model de societat som.

Els drets estan esdevenint privilegis

A nosaltres ens toca, com a professionals, donar un toc d’atenció i recordar que estem parlant és d’infants petits, amb unes necessitats molt concretes i amb uns drets que s’han de garantir. Les polítiques públiques educatives han de garantir els drets dels infants, amb mesures i condicions. Si  no els garanteixen, entrem en una vulneració de drets per omissió. Estem en uns moments on els drets estan esdevenint privilegis. I de la mateixa manera que hi ha drets, hi ha responsabilitats.

Ens pertoca a nosaltres reivindicar que els infants petits necessiten unes condicions molt concretes i molt cuidades per tal de desenvolupar-se. Ens pertoca a nosaltres, basant-nos en la formació de professionals i referents de la psicologia, la pedagogia o la neurociència, recordar que compartir un espai petit, amb molts infants i una sola educadora és demanar-los un esforç als infants per al qual no estan preparats. Hom pot pensar: però l’ésser humà s’adapta a tot. Per sort o per desgràcia sí, l’ésser humà s’adapta a tot (si més no, la humanitat es resigna, ja que no té altra opció per escollir),  però si podem fer les coses ben fetes, perquè no fer-les? Per què no oferir aquesta altra opció? Al cap i a la fi, el que marcarà la diferència és el com ha viscut aquest infant la seva adaptació a aquest nou entorn. I, per descomptat, com l’ha viscut també la seva família.

Compartim que cal oferir més places, creant noves escoles o nous espais per infants i famílies, però fem l’incís que cal un projecte d’oferta de places basat en les necessitats de cada barri, elaborant un mapa escolar amb sentit. I ens pertoca, un cop més, recordar que mentre això passa, a les nostres escoles tenim infants que necessiten una solució a unes condicions de manera immediata.

Al llarg dels anys, les escoles bressol han anat modificant el seu model. D’iniciatives de cooperatives de pares i mares, a passar al Patronat Municipal de Guarderies, i després a l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona[i]. D’un model de doble torn amb dues educadores, amb ràtios més baixes, amb equips d’assessorament, amb una figura de coordinació, amb cuina pròpia i de proximitat, hem passat a un model d’una sola educadora, amb ràtios màximes, amb una figura de direcció, cuina externalitzada i equips de migdia subcontractats.

És el nostre deure i la nostra responsabilitat fer notar que això també ha suposat un canvi en la concepció pedagògica del model. Serveis subcontractats que ja no formen part directa dels equips educatius de l’escola. Un temps de treball i reflexió en equip que s’ha vist reduït afectant la consolidació o evolució de projectes educatius. Una plantilla de professionals que ara mateix està formada majoritàriament per mestres en situació d’interinatge, fent equips pocs estables i, per tant, projectes que no acaben de consolidar-se.

El nostre dia a dia

Un model d’escola bressol que té la vista posada en oferir places i conciliar (ai, la famosa conciliació!). Ho tornem a valorar, però ens pertoca de nou, fer notar que calen unes condicions (que actualment no tenim). I com que sovint una imatge val més que mil paraules, intentarem fer una petita radiografia del nostre dia a dia:

La Sònia fa dies que es mostra neguitosa, sembla que li està sortint un queixal i necessita apaivagar el neguit que li provoca el dolor, mossegant algun objecte, l’hem d’acompanyar amb molta cura per gestionar-ho d’una manera que li pugui generar benestar a ella i la resta de les seves companyes i companys.

En Noah té 17 mesos, està començant a seure tot sol, de bocaterrosa a seure. Cal acompanyar-lo de manera acurada per tal d’ajudar-lo en el desenvolupament de les seves necessitats motrius concretes. A l’estança comparteix espai amb dotze infants més, cadascun d’ells requereix un tracte individualitzat que respongui a les seves necessitats concretes, però en Noah necessita un suport més individualitzat i específic. Ara per ara, encara no hi és.

I fins a les 11:30 estem soles. Com a molt, hem pogut organitzar les hores dels equips educatius de migdia, i podem ser dues persones una horeta al matí, però tampoc cada dia.

És setembre, i estem acompanyant infants i famílies en el procés de familiarització a l’escola, intentem que tot sigui molt respectuós i progressiu, però de vegades les realitats laborals són complexes. Sostenir, acollir, consolar, infants i famílies és d’una complexitat emocional intensa.

A la primera reunió d’equip del mes de setembre ja hem posat damunt la taula que possiblement més de 20 infants necessitaran un acompanyament o derivació al CDIAP (Centre d’estimulació i atenció primerenca). Una xifra que ens espanta, i ens amoïna, perquè recordem que som 1 educadora per grup.

Ens sentim soles sota aquest paraigua que dia a dia veiem com es va fent petit i que no ens aixopluga gaire. Per molta empenta, il·lusió, hores fora de l’escola i vocació que hi posem, cada dia marxem amb els mateixos pensaments…: “Avui també m’ha estat impossible donar-los l’acompanyament que necessiten l’Idriss i la seva àvia durant el comiat. l tampoc he pogut estar allà acompanyant i gestionant el disgust o el dolor del Matías quan de cop i volta la Júlia l’hi ha tret de les mans aquella pilota. I a més a més tampoc he pogut veure què ha passat a l’altre cantó de l’estança quan la Maria s’ha posat a plorar desconsoladament ja que estava ajudant a descansar al Pere que tant ho necessitava”. I tantes i tantes coses que se’ns escapen.

Podríem fer les coses d’una altra manera?

Segurament. Però estem convençudes que els infants, quan arriben a l’escola, necessiten sentir-se acollits i acompanyats de manera individual. Vénen d’un entorn segur i tranquil. D’un ambient reduït i familiar passen a un entorn col·lectiu desconegut on han de compartir les atencions d’un adult amb massa infants. Creiem que és fàcil d’entendre que el que es demana té tot el sentit del món: unes millors condicions per poder acompanyar com cal. No volem fer les coses de manera col·lectiva i estressant, perquè va en contra del procés de desenvolupament dels infants.

Els infants no entenen de nombre de places, entenen el temps que es senten mirats, el temps que es senten escoltats. Sentir que els pensem, i que els hi dediquem temps a acompanyar-los en els seus primers anys de vida a l’escola bressol.

Això diu David Bueno:

“Dels 0 als 3 anys el cervell prioritza les connexions properes a l’escorça absorbint l’ambient extern i social per adaptar el seu comportament a l’ambient. D’aquesta manera durant aquests primers anys és quan es condiciona més com serà una persona en relació amb l’ambient, les relacions i els aprenentatges.

La funcionalitat depèn de les connexions que es facin, per tant hem de tenir en compte que l’estrès és molt dolent, ja que evita que es facin connexions. A la vegada també cal considerar la importància de les funcions executives les quals són crucials per l’èxit vital. Aquestes funcions són les que ens permeten adaptar el comportament actual al que nosaltres planifiquem en un futur, dit amb paraules tècniques són les que ens porten al control inhibidor. I que el control s’assimila a través d’aspectes emocionals com, les mirades, les expressions, l’acompanyament amorós…”

La nostra tasca com a educadores de bressol és d’una màxima responsabilitat precisament perquè ens dediquem a l’etapa de vida més sensible. És una tasca complexa perquè acompanyar infants i famílies també vol dir prevenir i detectar, i iniciar mecanismes de treball en xarxa amb altres serveis. Una tasca que no es veu però que hi és dia rere dia amb totes i cadascuna de les famílies que conviuen a l’escola.

El model se sosté perquè la vocació fa que es vulguin superar les dificultats per bé dels infants i famílies. Però la vocació comença a no ser suficient, la sensació d’ofec comença a fer-se notar.

Però, com dèiem, ens toca a nosaltres seguir fent pedagogia per canviar la cultura d’infància dins i fora de les escoles bressols, per tal que arribi un dia on la petita infància sigui valorada per la seva especificitat. Però a l’Administració li toca posar-se les piles i actuar, si vol una ciutat on la petita infància sigui realment cuidada.

Hem iniciat el curs, amb canvis en la gerència de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, i amb una nova Comissionada. Ens toca per tant, tornar a començar de nou a defensar, a argumentar, a reivindicar, a parlar en nom dels infants. És cansat, senyores. Però creiem que el que cal és un debat de quins són els drets i les necessitats d’un infant petit en el marc d’una escola bressol, perquè, si no, no estem parlant del mateix.

[i]  veure Josep Gonzàlez Agapito a In-fàn-ci-a: “Educar de 0 a 6 anys” i “Les escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona. Memòria històrica 1932-2007”)