Opinió

Coeducació, més enllà de cobrir l’expedient

L’altre dia, una amiga, mare d’una noia i un noi bessons, m’explicava que la seva filla havia començat aquest curs un cicle formatiu de grau superior d’educació infantil i el seu fill un d’informàtica. Estava contenta perquè deia que havien aconseguit entrar en el cicle que volien, que havien tingut molta sort, però també se sorprenia de les seves eleccions, tan estereotipades. Deia que els havia educat de la mateixa manera i es preguntava què havia passat.

Segurament tota la societat ens ho hauríem de preguntar… Per què els sectors de la cura i l’atenció a les persones està tan massivament ocupades per dones, mentre que els sectors de les tecnologies i de la indústria ho estan pels homes? També hauríem de qüestionar-nos per què els sectors feminitzats tenen unes taxes de precarietat molt superiors als sectors més masculinitzats.

Així, actualment vuit de cada deu estudiants de la família d’FP de Serveis socioculturals i a la comunitat són dones i només una de cada deu en la d’informàtica i comunicacions. Aquesta segregació per sexes també es dona a la universitat. En les enginyeries i els graus d’arquitectura ens trobem amb un minso 27% d’estudiants dones, mentre que als graus de ciències de la salut arriben a un 71%. En el món laboral es repeteix la segregació; les dones ocupen entre un 70 i un 80% dels llocs de treball de l’educació i la sanitat, mentre que ho fan en menys d’un 20% dels llocs relacionats amb la indústria. Quins aprenentatges reben criatures i adolescents que provoquen que s’encaminin cap a determinades professions de manera tan predeterminada?

Les possibilitats de promoció i l’assoliment de salaris més alts estan clarament decantades cap als homes

D’altra banda, no es tracta només de les branques de coneixement, on es produeix la discriminació. Les possibilitats de promoció i l’assoliment de salaris més alts estan clarament decantades cap als homes. Així, per exemple, tot i ser majoritàries a l’hora d’aconseguir un grau universitari i, fins i tot, en presentar una tesi doctoral, les dones només ocupem el 24% de les càtedres universitàries. També sembla increïble que el 53% de les dones amb un cicle formatiu de grau superior cobrin menys de 1.200 euros nets mensuals a jornada completa, mentre que només és així pel 39% dels homes. Passa el contrari en les franges més altes de sous.

Tampoc és petita la bretxa salarial general; actualment els salaris de les dones haurien d’augmentar en un 25% per assolir els salaris dels homes. Aquesta dada, tot i que ha millorat respecte al 35% de fa deu anys, en gran part gràcies a la lluita sindical que ha comportat pujades de l’SMI i la instauració dels plans d’igualtat, continua representant un greuge intolerable. Estem abocades les dones a no poder accedir a qualsevol mena de professió i a gaudir d’unes condicions laborals pitjor que les dels homes?

Està clar que els estereotips que transmeten majoritàriament els mitjans de comunicació i les xarxes socials, sumats a la manca de referents femenins en les professions masculinitzades i viceversa, dificulten tremendament que la gent jove pugui escollir els seus estudis postobligatoris i la seva professió futura sense la pressió dels estereotips. Tanmateix, el paper dels centres educatius podria ser clau per contrarestar-ho si disposéssim de les eines i recursos necessaris per orientar adequadament l’alumnat.

Alguns centres educatius i de vegades algunes docents en solitari treballen intensament per a la coeducació

La segregació en l’ocupació entre homes i dones i la bretxa laboral només són alguns exemples de les discriminacions flagrants que es mantenen en la nostra societat. No ens oblidem de la manca de corresponsabilitat en l’àmbit familiar, de les violències contra les dones i de tantes altres xacres que recordem cada 8 de març i que hauríem de recordar cada dia també.

Des del sistema educatiu es podria contribuir en gran manera a l’assoliment d’una societat més igualitària, però no sense una major inversió en recursos per a l’orientació i la coeducació. Ja fa molts anys que alguns centres educatius i de vegades algunes docents en solitari treballen intensament per a la coeducació, quasi sempre a costa del seu sobreesforç, però ja és hora que les administracions educatives s’impliquin de debò.

La incorporació de la coordinació de coeducació, convivència i benestar de l’alumnat als centres públics ha representat un començament, però molt insuficient perquè la persona que l’assumeix no es pot dedicar exclusivament a la coeducació, ni disposa del crèdit horari necessari per fer-ho en condicions, ni es garanteix que disposi de la formació necessària. Instaurar veritablement la coeducació als centres educatius requereix bastants més recursos que una coordinació compartida. No ha de ser el projecte d’una única professional en un centre que ho intenti arreglar tot, sinó que ha de formar part de la base del projecte educatiu de tots els centres educatius i de totes les etapes i tota la comunitat educativa ha de sentir-s’hi implicada.

Així mateix, per poder dedicar el temps i les energies necessàries a la coeducació, els centres educatius necessiten disposar d’unes millors condicions generals per dur a terme la tasca educativa. Ho tenim força difícil mentre les ràtios docent/alumnat continuïn sent tan altes, mentre faltin professionals per atendre la diversitat, mentre les vetlladores i moltes treballadores del 0-3 tinguin unes condicions laborals tan precàries, mentre no s’inverteixin molts més recursos en l’educació.