Opinió

Combatre la pobresa infantil a través del treball comunitari

Segons les dades recollides per l’Idescat, al 2021 el 29,3% dels infants i adolescents catalans de 0 a 16 anys es trobaven en risc de pobresa. Així mateix, l’Organització Mundial de la Salut sosté que “el desenvolupament saludable dels infants és de vital importància; és essencial per al seu desenvolupament i per viure harmoniosament en un entorn canviant”. Un aspecte essencial per tal de garantir aquest desenvolupament està relacionat amb la situació econòmica de les famílies, ja que aquesta repercuteix de manera directa en la salut i el desenvolupament dels infants.

Malgrat que nombrosos estudis i informes presentats per entitats i institucions que treballen amb aquest col·lectiu mostren la necessitat de garantir la igualtat d’oportunitats de totes les infàncies, encara dades com les mencionades evidencien les importants carències i desigualtats existents. Unes carències que requereixen de polítiques i programes que permetin transformar contextos de desigualtat i avançar cap a la igualtat d’oportunitats i, per tant, que possibilitin lluitar contra la pobresa infantil que afecta a 1 de cada 3 nens i nenes tot garantint el desenvolupament ple i integral dels tots els infants i els adolescents.

Algunes experiències orientades a fer front a les situacions de pobresa infantil son l’Ingrés Mínim Vital i la Renda Garantida de Ciutadania; les polítiques de protecció a la infància orientades a garantir la formació i l’accés a l’educació, com son les beques d’estudi o a l’educació 0-3 o l’impuls de la Garantia Infantil Europea.

Però dos aspectes compartits i que s’evidencien com a necessaris i imprescindibles per a la reducció de les situacions de pobresa i per a pal·liar els efectes de les mateixes són el treball comunitari i el treball en xarxa. Aquestes dues estratègies s’han d’orientar a generar respostes personalitzades per a cada una de les famílies i dels infants que viuen situacions de desigualtat social, però també han de centrar la seva incidència en transformar els contextos i en produir canvis estructurals que permetin una justa redistribució dels recursos existents. Donar respostes socialment efectives, cada vegada més, implica fer un treball conjunt entre les xarxes público-privades. Aquesta col·laboració permet un millor aprofitament dels recursos existents als territoris i una major incidència en les polítiques públiques.

La importància del treball amb i des de la comunitat, que requereix de la implicació dels diferents agents que conviuen i col·laboren en els barris i les comunitats, es concreta en quatre aspectes:

1. El treball sostingut en el temps i de forma constant i arrelat al territori facilita la vinculació de la ciutadania a les entitats i a la comunitat. Aquesta construcció de comunitat permet a les persones desenvolupar espais de confiança i ajuda mútua, que son facilitadors d’una millora emocional i, així mateix, possibilita reforçar els recursos de les persones per a fer canvis i desenvolupar eines i recursos personals com l’autoestima o la seguretat, que son essencials per al canvi personal.
2. També aquesta feina local produeix en els veïns i veïnes elevats nivells de confiança que deriven en el desenvolupament de propostes educatives i d’accions de reivindicació política. Propostes que, en moltes ocasions, sorgeixen des de la pròpia ciutadania i són generadores d’estructures de participació estable i de caràcter autònom que proposen iniciatives per fer front a les desigualtats i que fomenten campanyes i accions de sensibilització social (plataformes ciutadanes o iniciatives d’ajuda mútua com els bancs del temps…). Mitjançant programes d’educació intercultural i intergeneracional es creen vincles que posen en comú orígens culturals i generacions diverses, afavorint així les relacions entre persones i grups del territori.
3. La participació en la cultura esdevé també un element necessari per a la promoció dels infants i adolescents i, de forma molt especial, per a aquells que es troben en situació de vulnerabilitat social. És important que les organitzacions i entitats socials contemplin aquest aspecte com un element clau de la seva intervenció. Els infants i adolescents no necessiten únicament de recursos per cobrir les seves necessitats bàsiques, sinó que també és bàsic per a ells poder enfortir i desenvolupar un millor accés als béns culturals i d’educació en el lleure, com les activitats esportives, el lleure educatiu o les iniciatives culturals.
4. Finalment, les organitzacions i entitats del territori han de poder estar presents en l’activació de l’espai públic, no només pel que fa al seu ús sinó també com a espai de producció i de participació al voltant d’aquest ús. Intervenir en el medi obert permet prevenir situacions i conductes de risc, així com també apropar-se als infants i adolescents que no volen participar a les institucions. Actuar en l’espai públic facilita, per tant, que persones i grups puguin participar de les activitats i programes de caire no institucionalitzat.

L’anàlisi de la informació recollida ens reafirma en la importància de comptar amb professionals formats per al foment del treball en xarxa i per desenvolupar iniciatives de treball conjunt amb la ciutadania. Aquesta necessària capacitació professional és un dels aspectes en què se centra el Màster Universitari en Models i Estratègies d’Acció Social i Educativa en la infància i l’adolescència de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL.

La formació de les persones encarregades de desenvolupar aquests programes comunitaris per lluitar contra la desigualtat i la pobresa infantil és clau. Una bona formació permetrà una reflexió critica sobre el que s’ha estat fent i el coneixement d’iniciatives i metodologies especialitzades que permetran traslladar la teoria a la pràctica; és a dir, els aprenentatges adquirits als diferents contextos: escoles, recursos, programes d’acció social i educativa, administracions públiques… Gestionar bé aquest encaix permetrà dotar a les nostres accions d’un caire transformador. Perquè en definitiva es tracta d’això, de generar canvis estructurals que permetin, a través de l’apoderament de les famílies i de la construcció de comunitat, combatre les desigualtats i construir una societat més inclusiva i menys excloent.