Opinió

Competència o competitivitat? Individualisme o comunitat?

«Unir el coneixement adquirit a partir dels fets i les dades bàsiques amb les aptituds socials és un enfocament pragmàtic de l’aprenentatge. Si utilitzem d’una manera eficaç el coneixement dins i fora de l’aula, desenvolupem una relació orgànica amb el pensament crític i aprofitem els recursos que el pensament crític aporta a tots els àmbits de la  nostra vida.»

bell hooks

Actualment, les noves generacions i les antigues estem rebent una educació (l’ensenyament és una part petita de l’educació) que ens anima a competir, no a col·laborar. Ens vol convèncer que l’ésser humà és autosuficient, fort, competitiu, que la llibertat és només individual. Per tant, la meritocràcia, la cultura de l’esforç estan presents en allò que es vol inculcar a infants i adolescents. Des de petit he sentit allò de si vols pots, quan anava a col·legi ho sentia i llegia en castellà.

Les ideologies dominants ens aconsellaran no compartir, no viure, només sobreviure; defensar la llibertat individual, la desigualtat social, l’individualisme capitalista… Ens voldran adoctrinar perquè pensem que els humans som omnipotents, que hem de viure sense lluita de classes.

Uns pensaments gairebé màgics, per irreals, que ens diuen que tot depèn de cadascú o cadascuna, que fomenta l’aïllament i l’esclavitud emocional del si vols, pots que dèiem. Que oblida establir lligams comunitaris, ser generosos, reflexionar amb les altres persones per fer front a tot allò que va malament.

I, clar, tindrà repercussions en el món de l’ensenyament. Cada criatura és responsable del que aprèn, però sense tenir en compte el seu entorn, les seves capacitats, la seva història personal i familiar. Pot aprendre qui s’ha quedat sense habitatge? Tothom pot aconseguir tot allò que voldria? Per què els resultats d’èxit escolar es corresponen (amb poques excepcions) amb les situacions socioeconòmiques de les famílies?

Sense habitatge digne apareixen més trastorns mentals, es frenen les relacions interpersonals, augmenten les sensacions de solitud.

El sistema capitalista que ens domina necessita l’individualisme per sobreviure; necessita la il·lusió de la persona humana omnipotent que pot tenir i consumir tot allò que li agrada. Si prima l’individualisme no podem parlar de classes socials, ni de societat com deia fa anys la Margaret Thatcher La societat no existeix: hi ha homes i dones individuals. Els grans avenços tecnològics que s’estan produint avalen el fetitxisme del poder individual.

El sistema capitalista que ens domina necessita l’individualisme per sobreviure; necessita la il·lusió de la persona humana omnipotent que pot tenir i consumir tot allò que li agrada

És la línia de pensar que les persones podem ser superhomes o superdones; es poden crear persones amb capacitats físiques superiors a la majoria, es pot arribar a crear una nova espècie humana; cosa que estaria només a l’abast dels poderosos. Unes profecies que actualment els avenços originats per la Intel·ligència Artificial sembla que podrien a ser reals… per a les classes altes de la humanitat, l’1% dels que habitem el planeta Terra.

També ens podem referir a la ideologia Queer que amb les afirmacions acientífiques sobre el sexe no binari o fluid està impulsant la moda trans (mode és un terme matemàtic) en la línia dels superhomes, de poder fer el que vulgui amb el cos, de passar d’home a dona, i a l’inrevés, sempre que vulgui.  

La ideologia individualista, que posa la persona per davant o damunt del col·lectiu propicia l’augment d’agressions sexuals, d’assassinats de dones, de violacions a menors… Una ideologia que frena les protestes contra el genocidi de Palestina, que no mesura els efectes col·laterals de la Intel·ligència Artificial (augment de despesa energètica, biaix ideològic, control per part de les multinacionals GAFAM)

Més individualisme: els ventres de lloguer, també per a qui pot pagar-los. Un altre exemple de domini del cos, sense tenir en compte els perjudicis per a dona i infant del trencament del vincle només néixer. El sistema econòmic que domina manté els seus trets colonialistes i classistes.

Tornem al món de l’ensenyament el racisme institucional no es manifesta només en insults o actituds individuals, sinó en actituds i pràctiques que generen desigualtat, encara que sigui per desconeixement o amb bona intenció. Tenir expectatives més baixes per part del professorat a alumnat d’origen migrant o gitano; la no presència de docents gitanos o d’altres cultures i països a les aules, l’existència de centres guetos (centres d’alta complexitat o de difícil desempeño), les segregacions dins dels centres escolars amb la pràctica de separar alumnat segons l’anomenat  nivell d’aprenentatges. Per què a les Escoles de Noves Oportunitats (caldria pensar si és bo que existeixin, en lloc de millorar els centres de primera oportunitat) hi ha majoria d’alumnat migrat o gitano? 

El sistema econòmic que domina manté els seus trets colonialistes i classistes.

Però cap ésser humà és una illa, la veritable omnipotència resideix en la cooperació. El comunitarisme solidari: som éssers interdependents. Des del naixement queda molt clar que ningú se salva comptant només amb ell. Necessitem dels altres per a viure, per a créixer, per a sanar.

La llibertat no és aïllar-nos, sinó construir junts condicions de vida digna per a tots. No es pot negar la desigualtat, cal conèixer-la i lluitar per transformar-la. La plataforma 080 docents per l’habitatge, n’és un bon exemple. Sense habitatge digne és molt difícil aprendre.

Aquest model proposa una ètica de la cura i la corresponsabilitat. Ajudar els altres: entendre que el meu benestar també depèn d’ells. Caminar cap a una ètica del col·lectiu. Si ho tinguéssim en compte l’empresa Securitas Direct no tindria guanys milionaris, ens sentiríem més segurs sabent del suport, l’ajuda, la protecció de les persones que estan a prop, que conviuen en el mateix espai.

Els assoliments individuals són possibles gràcies a xarxes de suport, la interdependència no és una feblesa, sinó la base de la supervivència col·lectiva. Viure en relació implica entendre que els éssers humans no estem separats de la naturalesa ni els uns dels altres. Que prenem decisions pensant en el seu impacte social i ambiental.

Viure i conviure en comunitat és constituir un tipus de responsabilitat mútua i relacional que reivindiqui el dret a opinar sobre un futur alternatiu i més harmoniós. Entre tots i totes podem dialogar sobre els aspectes més espinosos de la IA, de les cures, una tasca tan sovint invisibilitzada. Del paper dels robots que poden ajudar o no a la millora de les condicions de vida de persones grans o malaltes… De la necessitat de l’acompanyament mutu, de la tendresa, de més feminisme… Cal escoltar i acompanyar els adolescents, cal fer-los còmplices de la necessitat de tenir en compte tot l’entorn, l’humà  i la resta de la naturalesa.

L’ètica feminista de les cures és una perspectiva crítica de l’automatització i dels algoritmes, que valora les conseqüències positives i negatives dels avenços tecnològics. Cal qüestionar-los perquè la IA, a més dels seus evidents beneficis per a l’ensenyament i per a molts d’altres camps, també està afavorint les crisis socials i mediambientals actuals.

Mestres i professorat hem de viure, ensenyar i educar tenint ben present que la persona humana és un ésser relacional, solidari, que conviu en comunitat, se sent corresponsable, no segrega a qui té necessitats. La seva fortalesa és la interdependència, es preocupa del bé de tothom, de cuidar; la comunitat ajuda a la transformació i millora de la societat i de tota la naturalesa com a part integral que n’és. Viu la diversitat com riquesa i evita que es converteixi en desigualtat, reconstruint el teixit social del nosaltres.