Opinió

La comunicació, les emocions i la relació a l’escola

Ja fa temps que les ciències dedicades a l’estudi del cervell ens estan donant moltes pistes de com aprenem. I ens diuen coses que, segurament, molts ja intuïen o que l’experiència pedagògica ja demostrava. Però benvinguda sigui la confirmació i les novetats que ens aporten. Per exemple, la importància de la comunicació, la relació i les emocions per aprendre.

La importància de la comunicació ens porta a la necessitat de donar veu a tots els participants. L’educació és un procés essencialment comunicatiu per mitjà de com es fa possible l’intercanvi, la deliberació, el respecte a les idees d’uns altres, contribuint d’aquesta manera a l’acceptació de la diversitat i de les diferències com la via fonamental per construir la convivència harmoniosa i democràtica entre les persones. I quan eduquem o formem en un procés bidireccional de comunicació, el nostre alumnat trasllada a les seves vides i als seus entorns familiars i comunitaris els valors del diàleg i de la cooperació.

Un aprèn de seguida, com a professor o professora, que si vol que els alumnes aprenguin les classes han de ser interactives, no monòlegs que generin múltiples situacions de comunicació i d’ús tant del llenguatge oral i escrit com dels diversos codis de relació interpersonal, a partir dels nivells, registres i codis dels propis integrants, o sigui, d’ells i elles. El savi Zenó deia amb molt bon criteri, encara que per a aquella època una mica enigmàtic, que “tenim dos ulls, dues orelles i una sola boca”. Però n’hi ha que tenen tantes boques i parlen tant que no senten el que els diu l’alumnat. El soroll de les seves paraules tapa la d’ells.

Quan estem amb l’alumnat de qualsevol nivell existeix una intencionalitat comunicativa: comunicar un contingut determinat sigui quin sigui. Un component explicatiu, que dirien els retòrics. Però aquest contingut es dóna dins d’una relació, d’una argumentació que –vulguem o no– condiciona el contingut. En aquesta relació entren diversos aspectes, com el component didàctic, perquè s’aprengui millor. Com ens movem, com els agrupem, com utilitzem el llenguatge, quines activitats fem, com els preguntem o donem respostes a les seves preguntes, etc. El component experiencial o vivencial: posem la nostra experiència, el nostre present i passat, la nostra percepció, etc. La nostra vida està allí. Un professor  o professora no pot ocultar la seva normalitat, la seva forma de pensar, el seu sentit de l’humor. És el component cultural o contextual: intentem apropar-nos a l’exterior, posant exemples, relacionant. El món exterior a l’escola amb tot allò que que diem i fem. I, per últim, trobem el component personal, actitudinal i emocional. En fi, ser una persona normal amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus encerts i les seves equivocacions.

I la relació ens porta a l’emoció. No existeix aprenentatge sense emocionar-se; l’emoció és inseparable de l’aprenentatge. És la relació que establim quan comuniquem o compartim un contingut que emociona o no. Però… la relació i l’emoció que provoca condiciona el contingut per aprendre. Aprendran més de nosaltres per la relació que establim amb ells que com ells i elles ho reben emocionalment.

Si som capaços d’establir una bona relació amb l’alumnat, establir un bon clima de treball, una actitud no d’arrogància, no de llunyania, no d’ocultar les emocions… És a dir, un relació de persones normals, l’alumnat aprendrà més de nosaltres i nosaltres més d’ells. Un famós perfumista –i perdoneu la frivolitat–, Coco Chanel, deia: “No venc perfums, venc esperances”. I tenia raó. Les esperances són intangibles. L’important no és el perfum –el contingut– sinó el pensar què i com vull el perfum (relació) i fer-nos entrar ganes d’ olorar-lo (les emocions).

La relació, l’actitud, les formes de tracte amb ell i elles, el desenvolupar emocions… A l’escola i fora d’ella serà fonamental perquè aprenguem tots i totes a ser millors amb ells, amb els altres i també amb nosaltres mateixos.