Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest migdia, a les notícies, parlaven sobre l’escola. Explicaven que ja fa anys que les proves mostren que el país treu mals resultats en comprensió lectora. Es feien ressò d’unes propostes que ha fet la Fundació Bofill per millorar-ne els resultats. S’insistia que les activitats proposades tenien base científica. Tal com s’exposava, semblava tot una gran novetat.
Sortia una mestra llegint al seu grup en veu alta. Quan jo anava a l’escola (fa bastants anys) el meu mestre ja ho feia. Actualment, també hi ha tantíssimes escoles que ho fan: llegir l’adult en veu alta, llegir un episodi cada dia, recitar poesia…
L’altra activitat a la qual es feia referència era la consciència fonològica, terme molt i, potser massa, esmentat darrerament. Fins i tot veig que així ho posa a Viquipèdia:
“La consciència fonològica és la sensibilitat i/o el coneixement explícit de l’estructura fonològica de les paraules en una llengua. Implica l’habilitat per notar, pensar o manipular els sons individuals en les paraules.
És un terme que s’ha “posat de moda” dins l’àmbit escolar en els darrers anys, però que ja es treballava des de fa temps. Segons els professionals del camp, treballar la consciència fonològica té una influència molt significativa en el desenvolupament de les habilitats de la lectura i l’escriptura.” (…)
M’ha sorprès, per altra banda, que es recalcava que totes les solucions proposades eren “basades en dades científiques” com si fins ara a l’escola s’hagués treballat a la babalà.
Un altre comentari que m’ha sobtat és que he sentit -i de fet fa temps que se sent- que cal treballar la consciència fonològica des dels tres anys!
“Calen currículums més clars, seqüencials i informats en l’evidència que especifiquin quines habilitats s’han d’assolir en cada curs, des d’infantil fins a secundària. Aquests estàndards han de recollir les competències relacionades amb la consciència fonològica, el reconeixement eficient de paraules, la fluïdesa, el vocabulari i la comprensió lectora (literal, inferència, integrativa i avaluativa). “
A infantil el currículum no s’expressa d’aquesta manera ni tampoc amb objectius tancats.
“…es proposa crear un programa d’acompanyament i formació a totes les escoles d’infantil de segon cicle i primària del sistema.”
“Per tal de detectar ràpidament diferents trastorns del llenguatge, com la dislèxia, i poder intervenir de manera eficaç, es planteja facilitar eines i criteris d’avaluació als mestres des de l’etapa infantil”
Penso que, en general, hi ha un veritable desconeixement de l’etapa d’educació infantil durant la qual els infants aprenen i canvien molt
Els problemes com la dislèxia es detecten més tard. De fet, tinc la sospita que si s’insisteix en fer llegir a Parvulari es poden provocar problemes en l’aprenentatge.
“Per això, es proposa augmentar el nombre de crèdits obligatoris dedicats a la lectura i escriptura en els graus d’educació infantil i primària”
Aquests fragments estan extrets d’aquestes idees aportades per la Fundació Bofill. (1)
A mi, sincerament, tot això em sembla un despropòsit que pot fer molt mal i a la vegada pot provocar que l’educació infantil torni a altres èpoques.
“Cap als cinc anys, aproximadament el 50-60 per cent dels cervells ja han madurat prou per començar a aprendre a llegir. (…) Al voltant del 40 per cent dels alumnes encara no el tenen prou madur…” (2)
“Llegir és el procés mitjançant el qual es compren el text escrit (…) encara ara molta gent alfabetitzada relaciona el llegir amb ‘habilitat de descodificar més que no pas amb la de comprendre. És més, està tan profundament arrelat el concepte de llegir com a habilitat de descodificar que tot i acceptar que llegir vol dir comprendre se segueixen fent activitats a l’aula que responen encara a un concepte de lectura relacionat només amb la descodificació.”´(3)
Hi ha escoles que encara pretenen que els infants acabin el Parvulari llegint i escrivint. Per això es fan activitats descontextualitzades i impròpies d’aquesta etapa. Actualment, està ben clar que no és bo forçar els infants, més aviat pot ser ben contraproduent i causar-los inseguretat i pors.
És ben aclaridora l’explicació de Montserrat Fons.
“Des del “Mi mamá me mima” —la típica frase que feien repetir als infants per iniciar-los en la lectura fa més de cinquanta anys— fins a l’actualitat, els mètodes i els recursos per aprendre a llegir han anat variant. Però ¿és un ensenyament homogeni el que hi ha ara? Segons explica Montserrat Fons, professora del departament de didàctica de la llengua i la literatura a la Universitat de Barcelona (UB), abans es parlava de mètode analític (reconeixement lletra-so) o de mètode global (reconeixement de la paraula). Però ara, en ple segle XXI, apunta a dues visions: una diu que primer s’ha d’ensenyar a llegir per components: consciència fonològica, relació so i grafia, traç de les lletres, etc., amb la concepció que s’aprenen separadament i que, després, els infants ja els ajuntaran. L’altra, però, reconeix que llegir i escriure és complex i que hi ha aspectes cognitius que no van sols, sinó que es relacionen amb altres de socials i afectius. “Si llegir, fonamentalment, és comprendre, no entenem que hi hagi, des d’aquesta perspectiva, cap recurs, tècnica o activitat en què s’aïllin els elements. Sempre hi ha una activitat comunicativa, comprensiva i significativa que ens fa entendre com es llegeix i com s’escriu”. (4)
Penso que, en general, hi ha un veritable desconeixement de l’etapa d’educació infantil durant la qual els infants aprenen i canvien molt. La idea d’escola, però, és diferent de la imatge encara predominant. En poques paraules, es treballa a partir del seu benestar, de la realitat propera, de la vida quotidiana… i de manera natural se’ls ajuda a anar més enllà.
L’escriptura i la lectura, evidentment, també formen part del seu entorn. Al voltant d’aquest llenguatge, així com dels altres, es fan propostes: es llegeixen contes, poemes, es fa teatre, s’inventen històries i rodolins, es fan llistes, s’anota el que diuen, es pengen notícies, es juga amb els mots i els sons en els embarbussaments i les cançons… A aquesta edat els agrada jugar amb el llenguatge, les onomatopeies i paraules inventades i buscar paraules llargues, paraules difícils, paraules compostes, mots de tota mena.
Tot això es pot fer i es fa però sempre lligat als interessos que sorgeixen, al joc i a la vida quotidiana. Tal com se’n parla darrerament, sembla que es plantegi tornar a fer activitats repetitives, rutinàries i artificioses, deslligades de la vida real.
Potser hauria de ser a l’inrevés. I si després de l’educació infantil es continués jugant més amb les paraules i els textos, llegint-los en veu alta, esperonant la imaginació…? Potser aleshores canviarien els resultats?
“En educación hay muchas pescadillas que se muerden la cola y ésta podría ser una de ellas. Entre informes Pisa que causan estupor y enfado general porque la educación española no da los resultados que a todos les gustarían, los profesores de primaria se quejan de que los niños llegan de la infantil sin saber lo suficiente; los de secundaria se quejan de lo mismo con respecto a la primaria y los de universidad, ídem de ídem. Pero, entre quejas entrecruzadas y manoseadas, ¿y si resulta que el problema de raíz es que nos estamos saltando pasos? “ (5)
(2) David Bueno i Torrens: Neurociència per a educadors. Col Referents. Rosa Sensat, 2017
(3) Montserrat Fons Esteve: Llegir i escriure per viure. Alfabetització inicial i ús real de la llengua escrita a l’aula. La Galera, 1999
(4) Judit Monclús: Diari Ara/ Ara criatures. 06/09/2023 A quina edat s’ha d’aprendre a llegir?
(5) https://elpais.com/diario/2009/10/29/sociedad/1256770801_850215.html?event_log=regonetap