Opinió

Consideracions a la resolució sobre educació del Parlament

El passat 3 de març de 2016 es va viure una sessió complexa al Parlament de Catalunya. La presentació d’una moció del Grup Parlamentari Socialista sobre educació, i les negociacions sobre la mateixa entre els diferents grups parlamentaris, va finalitzar amb una sèrie de votacions que van aportar uns resultats, si més no, complicats d’interpretar.

Hem de recordar que les mocions l’únic que fan és expressar l’opinió del Parlament respecte d’un tema concret, però no obligen al Govern. És una de les limitacions de la nostra democràcia: un Parlament, representant de la població, pot opinar sobre una qüestió determinada, però el Govern pot actuar com si aquesta opinió no existís.

No és la nostra intenció opinar sobre el funcionament del sistema representatiu, sinó sobre el que hauria de representar per als diferents partits, i per al Govern, allò que es va aprovar. Per a la Federació d’Educació de CCOO, el que es va aprovar coincideix plenament amb molts dels nostres plantejaments, i sabem que també amb els de la majoria de la ciutadania de Catalunya. És per aquest motiu que lluitarem per aconseguir que aquesta moció no quedi en simple paper mullat.

Per començar la moció, sobta veure com tots els grups parlamentaris aproven incrementar els recursos del sistema educatiu. L’objectiu és acomplir la Llei d’Educació, aprovada el 2009, que en la seva Disposició Final segona mandatava el Govern a situar la inversió en educació en el 6% del PIB pel 2018. La realitat és molt més dura: mentre que a l’any 2010 el pressupost del Departament d’Ensenyament (5317,61 Milions d’Euros) representava el 2’53% del PIB, al 2014 només va representar el 1’99% dels 4157,48 M€ invertits pel mateix Departament. És cert que la inversió en el Departament d’Ensenyament no és l’única inversió en el sistema educatiu, però si la principal. I mentre que el PIB català ha caigut un 0’27% en aquests cinc anys de dura crisi, la inversió en el Departament d’Ensenyament va reduir-se un 21’58%. La lleugera recuperació del pressupost d’Ensenyament pel 2015, a falta de dades definitives del PIB, no representarà més  que arribar al 2’04% del mateix.

Queda clar doncs que la LEC no es complirà el 2018, però al ritme d’increment del darrer any, en necessitarem prop de 80 per arribar a l’objectiu final. Per tant, aquesta declaració unànime dels grups parlamentaris, serà un brindis al sol si no va acompanyada  de l’increment pressupostari corresponent. Malauradament, dels primers contactes amb l’actual executiu, no esperem aquest imprescindible increment.

El brindis al sol però, es repeteix en altres punts de la moció, com quan unànimement es demana elaborar, abans de finalitzar el present curs, un calendari d’execució de les obres de construcció i remodelació de centres escolars amb greus mancances infraestructurals i d’adequació. Potser els grups parlamentaris no són conscients de les greus dificultats amb les quals ens trobem la representació sindical quan exigim al Departament d’Ensenyament les millores dels centres educatius. No tenim compromisos de retirada d’elements de fibrociment en mal estat. Tampoc no els obtenim per incorporar elements de seguretat bàsics, com escales d’emergència, i ni parlar-ne d’elements de confortabilitat bàsica, com arreglar tancaments i calefaccions per evitar que el nostre alumnat passi fred. Ens costa, fins i tot, aconseguir una simple rampa per tal que una mestra amb una greu malaltia pugui accedir al seu lloc de treball. Però els nostres representants al Parlament voten que elaboraran un calendari d’execució abans de tres mesos. Amb quin pressupost? Amb quina interlocució amb els representants legítims dels treballadors i treballadores de l’educació? Amb quina interlocució amb les famílies i l’alumnat?

Es pot entendre millor la unanimitat quan s’aprova “programar” l’oferta educativa pels propers 5-10 anys de forma coresponsable amb els ens locals i la comunitat educativa. Qui es pot negar a aprovar una declaració d’aquest tipus? Ara, una cosa és aprovar-la i una altra dur-la a la pràctica. I és que les accions del Departament d’Ensenyament en aquests darrers temps han seguit el camí contrari. En cap moment s’ha planificat la rebuda del pic demogràfic a secundària, i quan s’ha produït la davallada demogràfica a infantil, en molt poques ocasions s’han dialogat i consensuat les solucions amb els governs locals i la comunitat educativa. El secretisme ha estat total, així com la imposició de “solucions”.

Convé recordar als grups parlamentaris, però, la nostra preferència del terme “planificar” en contraposició a “programar”. Potser varen ser les connotacions ideològiques de la planificació, però el cert és que aquest terme va desaparèixer de la Llei d’Educació. Nou anys després de la seva aprovació, i amb una crisi econòmica que s’ha emportat els fonaments teòrics de la ideologia neoliberal, roman la concepció anti-planificadora en aquesta moció. Potser la recerca del consens parlamentari ha portat algunes formacions a oblidar un concepte bàsic per l’esquerra, malgrat que en les intervencions dels diferents portaveus parlamentaris, el concepte “planificar” apareix abastament.

Ara bé, aquella unanimitat per consensuar el mapa educatiu del futur, es trenca quan arribem a la immediatesa. Com podem confiar en les bones intencions de tots els grups, si el principal es nega a reconsiderar el tancament de línies públiques per al proper curs? Per què hem de confiar que consensuarem el futur si es nega a consensuar el present? Com podem creure que això ho farà el grup majoritari, que en un punt de la mateixa moció vota en contra de mantenir totes les línies en el procés de preinscripció?

Igualment es fa complicat creure que en un futur es programaran i crearan línies públiques de secundària d’acord amb les necessitats demogràfiques. No s’ha fet en aquests anys i no hi ha cap senyal de que s’hagi de començar a fer. Ho estem veient dia a dia: amb els increments de les seccions d’instituts en altres seus, amb les imposicions de solucions sense diàleg amb la comunitat educativa, amb la massificació dels centres, amb la negativa a la creació d’institut-escola.

Respecte la baixada de ràtio d’alumnat per aula per al proper curs, no serà una bona notícia si no ho és de forma generalitzada. L’esmena introduïda pel grup majoritari de la Cambra, posant l’accent en els centres de màxima complexitat, introdueix una trampa que pot inutilitzar aquest punt de la moció de la mateixa manera com si no hagués estat aprovat. En aquests centres, en un percentatge massa elevat, ja tenen habitualment una ràtio inferior degut a la baixa matrícula. I per aquells que no la tenen, aquesta reducció els pot representar un senyal clar de ser un centre pitjor que els propers. A CCOO estem plenament convençuts que la reducció de ràtios és una gran eina per ajudar els centres a millorar l’educació de l’alumnat. Ara bé, si aquesta reducció no és generalitzada, els centres afectats seran assenyalats com a centres de pitjor qualitat, entrant en un bucle de perillosa guetització. Aquests centres d’alta complexitat requereixen el màxim suport per part de l’Administració per revertir la situació. Això comporta un important increment dels recursos de què disposen, tant de personal docent i de suport, administratiu i de serveis, com d’econòmics per tal que l’alumnat no estigui en desavantatge respecte el d’altres centres.

Pel que fa al finançament de les escoles bressol, ens trobem amb la mateixa situació d’indefinició de la resta de la moció. Mentre que tots els grups constaten que la Generalitat ha de recuperar la coresponsabilitat en el finançament de les escoles bressol municipals, ens trobem amb la divergència a l’hora d’establir la quantitat amb què la Generalitat ha de finançar cada plaça. Oblidem l’anècdota de l’equivocació reconeguda d’una part del grup majoritari, que va fer que s’aprovés aquest punt. La majoria parlamentària que va donar lloc a la formació del Govern es nega a fixar una quantitat realista, amb el què el sector continuarà patint d’una greu inestabilitat. El traspàs de les aportacions des del Departament a les Diputacions, en el cas dels centres municipals, està generant una reducció de les mateixes i la inquietud pel seu manteniment. La mateixa reducció d’aportacions estan patint les escoles privades sense ànim de lucre.  Sobta veure com aquells que parlen d’una educació gratuïta en totes les seves etapes, a l’hora de concretar en una d’elles utilitza l’argument de la impossibilitat degut a la situació financera actual.

Finalment, la moció finalitza amb un altre brindis al sol per part del Parlament: garantir la convocatòria d’oposicions. Una afirmació d’aquesta naturalesa, sense fixar percentatges màxims de personal interí, amb l’existència d’un pobre acord de Govern sobre el tema, amb la convocatòria del 2015 encara sense concretar, és el corol·lari d’una jornada increïble. D’una moció amb la que el nostre sindicat coincideix, però que difícilment servirà per a millorar l’educació de la ciutadania de Catalunya. D’unes jornades de treball parlamentari interessant, però que, malauradament, només quedarà en un paper escrit. D’un paper, el del legislatiu català, que hauria de definir l’acció de l’executiu.