Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha llibres que apareixen i desapareixen al llarg de la vida, i que, quan gairebé els has oblidat, es planten davant teu per recordar-te que mai has deixat de ser aquell infant que encara no coneixia massa paraules i obria els ulls a mons desconeguts i fascinants. Perquè, comptat i debatut, a qui no li hauria agradat dedicar la vida a una cosa ben llampant, i no haver de recórrer al consol dels llibres? Tant se val, submergim-nos en aquells primers records:
Una vegada vaig fer la volta al món, i això va ser el començament d’una dotzena d’aventures arriscadíssimes i meravelloses. Gràcies, Jules Verne.
Jo també he llegit el Mecanoscrit del segon origen i segurament és per això que miro el cel quan nedo. Gràcies, Manuel de Pedrolo.
A l’escola hi havia un préssec. Un nen va mossegar-lo, però tot seguit ell el xuclà i es va convertir en un préssec gegant… Gràcies, Roald Dahl.
La mestra va dir: No sé si heu llegit “La casa sota la sorra”. I vam córrer cap a la biblioteca. Gràcies, Joaquim Carbó.
Després de nedar a l’estany amb lluna plena, la ment s’eixampla perquè el llibre ens recorda que tot és possible. Gràcies, Raimon Esplugafreda.
Recordes quan els llibres infantils i juvenils no eren cap negoci, i llegíem el “Viatge al país dels Lacets”? Gràcies, Sebastià Sorribas.
Quan l’Zlata Filipovic va acabar d’escriure el seu diari, la guerra es va transformar en un colom que algú no trigà a posar dins la cassola. Gràcies, Zlata.
A l’escola, vam llegir en un poema que “tots els camins són bons per fer camí” i vam viatjar per les teves paraules. Gràcies, Miquel Martí i Pol.
Vaig pujar al Sagarmatha. Em va costar dos dies i si no fos perquè no sóc alpinista hauria batut un rècord. Gràcies, Joan Francesc Delgado.
Un dia, llegint un conte escrit per un nen, vaig preguntar-me si casualment coneixia la teva gramàtica de la fantasia. Gràcies, Gianni Rodari.
Cada vegada que llegim “El violí d’Auschwitz” un àngel travessa l’aula perquè ens adonem fins a on pot arribar la crueltat. Gràcies, Maria Àngels Anglada.
Sense saber-ho, tots portem un grumet a dins, sobretot si tenim quinze anys i no hem nascut a la taverna de l’almirall Benbow… Gràcies, Robert Louis Stevenson.
El dia que em va caure a les mans “Amb ulls de nen” vaig començar a viure una segona infantesa. Gràcies, Frato.
Alícia, a la Terra de Meravelles mai es pot saber si una nena és alta o baixa perquè tot depèn del xarop que es pren. Gràcies, Lewis Carroll.
Quantes vegades he imaginat que era astut, petit i murri. I que, si em fes falta, podria superar-me bevent poció màgica. Gràcies, Goscinny i Uderzo.
Quan era un nen, estimava la bruixa Avorrida perquè també feia mala lletra i gairebé res li sortia com volia. Rebufa! Gràcies, Roser Capdevila.
Quan Gandalf va encarregar-li que acompanyés els 12 nans a recuperar el tresor, Bilbo no podia sospitar com riuríem… Gràcies, Tolkien.
“Aixafaterrossos”. “Aprenent de dictador amb salsa de coco”. “Banda de vampirs”. “Carquinyoli remullat”, “Truà”. Gràcies, Hergé.
Jo també sóc poqueta cosa, i porto ulleres de cul de got, i vaig a una escola de bruixeria, i m’imagino que em dic Harry. Gràcies, Joanne K. Rowling.
Quan m’avorreixo, t’envejo, Tom Sawyer. I m’agradaria haver nascut a la riba del Mississipí per ser amic teu, i dir-me Huck. Gràcies, Mark Twain.
A vegades m’imagino que he resolt un cas, i que miro com plou rere la finestra i dic: elemental, doctor Watson. Gràcies, Arthur Conan Doyle.
Si anés a parar a una illa deserta, jo també escriuria, i tindria un amic que es diria Divendres. I em creixeria la barba. Gràcies, Daniel Defoe.
Tots tenim el cap ple de serradures, i el cor ple de bondat. Però només n’hi ha un que li creix el nas. Gràcies, Carlo Collodi.
