Anàlisi

Construcció de records d’una escolaritat: L’educació de les noies a Manresa als anys 60 i 70

Amb aquest text de Josefina Recasens Guitart continuem amb la iniciativa d’obrir un espai de memòria on cadascú pugui aportar la seva història o el seu coneixement, viscut, escoltat, llegit, sobre l’escola franquista ara que se celebren 50 anys de la mort del dictador. Envia’ns el teu text a redaccio@diariecucacio.cat

L’ensenyament primari a Manresa (Barcelona) era majoritàriament en les sis escoles religioses existents, cinc per a noies i una per a nois. Hi havia, és clar, algunes escoles públiques –els nacionals-. A les nenes que començàvem l’escolarització als 4 anys a “Casa Caritat” (2) amb les “Hermanes Carmelites”– els dèiem hermanes-  ens ensenyaven a llegir i escriure de forma severa. Recordo que assegudes al costat de l’hermana d’una en una, ens passava amb força el dit índex per sobre d’uns cartrons que tenien incrustades les lletres amb paper de vidre “la letra con sangre entra”.

Més endavant, passàvem a la classe de les mitjanes on recordo que fèiem “secció”:  ens posàvem en rotllana al voltant de la taula de l’hermana i cada dia ens preguntava la lliçó, una forma d’evidenciar els nivells i d’imposar etiquetes. A l’entrada de l’escola hi havia el quadre d’honor, on s’exposaven les nenes que havien obtingut les medalles al mèrit, victòria i honor.

Escrivíem amb plumilla -que s’enganxava a un mànec de fusta- i tinta xinesa que teníem en un tinter incorporat al pupitre de cadascuna de nosaltres, i que l’hermana reomplia quan s’acabava. A cada pupitre hi sèiem dues nenes; cada una de les taules del pupitre tenia una tapa que s’aixecava per guardar les coses a sota, i un seient que es plegava, tot d’una sola peça. Escriure era una tasca delicada, primer amb llapis i després ho passàvem “a net” a tinta; sempre s’hi podien fer taques que eren severament castigades per l’hermana. Una vegada escrit s’havia d’eixugar amb el paper assecant de color rosa. Segons com el posaves es movia tot i ja podies tornar a començar. Es practicava molt la cal·ligrafia i s’exigia bona lletra.

També fèiem una assignatura que es deia urbanidad en la qual ens explicaven com ens havíem de comportar en diferents situacions: com ens havíem de dirigir a les persones grans, cedir el pas, caminar per la dreta, com ens havíem de comportar a la taula, com havíem de seure, què fer quan anàvem de visita a una altra casa, etc. Les noies havíem d’estar sempre amatents a servir als altres.

Tot l’ensenyament era repressiu per a les noies i encaminat a preparar-nos exclusivament per a ser esposes i mares

Cada matí i cada tarda en arribar a la classe, dretes al costat del nostre pupitre, resàvem i esperàvem el permís de l’”hermana” per seure. La classe estava presidida per la foto de Franco i un crucifix. Cada dia a la tarda,  resàvem el rosari i fèiem “labors”, és a dir, apreníem a cosir. Al mes de maig fèiem el mes de Maria –portàvem flors i resàvem cada dia a la Mare de Déu- i cada primer divendres de mes anàvem a missa, abans, però, calia confessar-se. El mossèn de l’escola sabia les malifetes de totes les nenes perquè la por del càstig diví transmès amb eficiència obligava a confessar qualsevol petita o gran dolenteria. 

La religió catòlica era doncs present en tota l’escolaritat i les escoles religioses tenien un pes molt important. Eren segregades per sexes. Tot l’ensenyament era repressiu per a les noies i encaminat a preparar-nos exclusivament per a ser esposes i mares.

Les menges del porc que cada any es matava al pati, servien per al menjador del convent on, a part de les monges, hi vivien noies que en deien asilades, que no tenien pares o no se’n podien ocupar, i que compartien les classes amb nosaltres. També eren les encarregades de netejar les aules, de manera que es feien evidents dues categories, tant en el tracte com amb el que estaven obligades a fer. Aquestes categories també es feien evidents en les relacions que teníem entre les nenes.

A l’escola s’hi anava amb uniforme: un vestit blau marí de màniga llarga i amb un coll de plàstic blanc que es podia rentar bé, i mitjons i sabates marrons; i a l’hivern, un abric blau marí. Cada dia, quan arribàvem a la classe, ens posàvem la bata, també d’uniforme. Per a les festes assenyalades portàvem barret i tot.

Tot l’ensenyament es feia en castellà i estudiàvem amb un únic llibre

A partir dels 10 anys vàrem passar als Infants (2), a fer el curs que en deien d’ingrés al batxillerat. Ens venia a examinar professorat de l’institut Lluís de Peguera. L’examen consistia en una arrel quadrada, una redacció i un dictat però el més important eren les faltes d’ortografia. Evidentment, tot l’ensenyament es feia en castellà i estudiàvem amb un únic llibre que es deia APTO que contenia totes les matèries.

També portàvem uniforme. Es portaven mitjons negres i una cinta negra al coll de la camisa si es portava dol: volia dir que s’havia mort un familiar directe, com per exemple els avis. Les faldilles havien d’arribar a sota el genoll; les monges controlaven la llargada fent-nos agenollar a terra i observaven si la faldilla tocava bé a terra, i si no, podien desfer la vora de la bata o de la faldilla.

Era evident aleshores el control exercit sobre el cos de les noies -cos silenciat-  amb els uniformes o la llargada de les faldilles i també el tipus d’activitat física permesa quan vam començar a fer-ne.

L’Educació Física la fèiem al pati de l’escola i també amb uniforme: bombatxos –uns pantalons de roba fins a sobre genoll amb gomes que estrenyien la cuixa- sota les faldilles, una brusa blanca, mitjons i vambes blanques. Fèiem taules de gimnàstica sueca on totes les nenes fèiem els mateixos moviments alhora en files ben fetes. Del pati el que agradava molt a totes les nenes eren els gronxadors i un immens tobogan de pedra de dues places que era únic a Manresa en el qual sempre fèiem cua per baixar-hi.

Les faldilles havien d’arribar a sota el genoll; les monges controlaven la llargada fent-nos agenollar a terra i observaven si la faldilla tocava bé a terra

Per a les noies acabava una primera fase escolar que havia significat un clar adoctrinament ideològic basat en els principis del Movimiento Nacional i la religió catòlica; una etapa plena de càstigs, prohibicions, pors, disciplina, silenci i obediència. Es considerava que a 14 anys les noies ja estaven preparades escolarment i els quedava completar l’aprenentatge en la família al costat de les seves mares i les seves àvies per fer el paper de mestresses de casa, mares i esposes. Algunes començaven ja a treballar o estudiaven música o comerç o corte y confección.

En acabar el batxillerat elemental el curs 1969-70 només algunes noies vàrem anar a l’únic institut públic que hi havia a Manresa (3). Per a les noies de 14 anys que veníem d’una escolaritat només amb nenes, trobar-nos amb nois a l’institut era una gran experiència. Dins de l’aula sèiem separats i per rigorós ordre alfabètic, primer les noies i després els nois. En el batxillerat superior hi havia dues modalitats: ciències i lletres. Uns 120 alumnes per tota la comarca del Bages. Les noies fèiem quatre assignatures més que els nois: Corte y Confección, Economia Doméstica, Cocina i Puericultura, i dues assignatures amb professorat i grups diferenciats: l’Educació Física i la Formación del Espiritu Nacional (FEN) para mujeres (4) tot i que als llibres hi deia Formación Político-Social (5).  Amb la Ley General de Educación del 1970, que es va anar desplegant poc a poc, es va tancar un cicle de formació específica per a noies, ja que la llei reconeixia que l’ensenyament havia de ser mixt i igual per a nens i nenes. Per tant, s’acabava la prohibició de la coeducació.

L’Educació Física de les noies va començar a ser diferent, ens vam iniciar en l’handbol i en el voleibol. També corríem com els nois, fent voltes al pati de l’institut. Això ens sobtava perquè era una activitat que les noies mai havíem fet, però ens agradava i ens donava l’oportunitat de participar en curses que es feien a la ciutat. Portàvem un equipament igual totes; ara ja sí, pantalons curts, samarreta i vambes. A l’hivern, però, el pantaló també era curt.

Totes les noies que volíem obtenir el passaport –només el pare de família podia autoritzar-ne l’obtenció- i el carnet de conduir, havíem de fer el Servei Social. Les que fèiem el batxillerat superior només havíem de fer les pràctiques mentre que les altres noies havien de fer aquelles cinc assignatures que les noies fèiem al batxillerat a l’institut. En tots els casos, si volíem tenir la cartilla del Servei Social, després ens calia fer unes pràctiques socials a hospitals, residències d’avis, etc.

El curs 1972-73, i en aplicació de la LGE del 1970, va ser el primer cop que es feia el COU (Curs d’Orientació Universitària), perquè fins aleshores s’havia fet el PREU (Curs preparatori per a la Universitat), es van introduir per primera vegada les assignatures optatives entre les quals en van aparèixer de noves com Sociologia, Economia o Anglès com a segona llengua estrangera. Començaven els condicionants per a la posterior elecció de la carrera universitària en la tria de les diferents assignatures optatives.

Les noies eren preparades per a la tasca de ser mestresses de casa, esposes, i mares

Podem concloure que l’escolaritat de les noies als anys 60 i 70 del segle XX era el reflex de la vida que es vivia també fora de l’escola en el franquisme. Les noies eren preparades per a la tasca de ser mestresses de casa, esposes, i mares; d’aquí la importància de les labors, del servei social i de les assignatures que no feien els nois.

Les noies que arribàvem a la universitat érem molt privilegiades perquè teníem l’oportunitat d’estudiar i de triar el que volíem fer i ser, no sense haver lluitat abans per ser el que es considerava bones o brillants estudiants. Això era el passaport imprescindible per seguir estudiant. Després trobàvem la complicitat de les mares i l’aprovació dels pares que ens animaven a trencar amb els camins marcats i a fer allò que volíem fer.  Pel camí, en acabar la primària, havíem perdut una part de les companyes que ja començaven a treballar o es quedaven a casa ajudant a la família, altres feien el batxillerat elemental i altres acabaven el batxillerat superior però tampoc arribaven a la universitat. Algunes als 18 anys ja es casaven.

Avui encara vivim una generació de dones que hem tingut una trajectòria escolar i laboral marcada  per la imposició d’un model: patriarcal, repressiu, de dependència, tancat en l’esfera privada, etc. La tasca de trencar-lo ens ha acompanyat en tots els aspectes de la vida. Volem, però, persistir encara en la idea d’imaginar que es pot reinventar una vida diferent.

Resum de dos articles publicats a : https://www.memoria.cat: https://www.memoria.cat/records-personals/leducacio-de-les-noies-a-manresa-als-anys-60-70-finals-del-franquisme-construccio-de-records-duna-escolaritat-part-1/

1 “Colegio de Nuestra Señora de los Dolores. Casa de la Caridad” 1959-1965

2 “Colegio del Sagrado Corazón. Infantes” 1965-1970.

3 “Instituto Nacional de Bachillerato Luis de Peguera” 1970-1973.

4” A través de toda la vida, la misión de la mujer es servir. Cuando Dios hizo al hombre pensó:  “No es bueno que el hombre esté solo”. Y formó la mujer, para su ayuda y compañía, y para que sirviera de madre. La primera idea de Dios fue el “hombre”. Pensó en la mujer después, como un complemento necesario, esto es, como algo útil”.  Sección Femenina. Formación político-social. Primer curso de bachillerato. 1963.

5 Aquestes assignatures eren impartides per instructores formades a la Falange: Sección Femenina del Movimiento,  igual que l’educació física tant de les noies com dels nois.