Opinió

D’aquí no em mou ningú. En defensa de l’habitatge

“D’aquí no em mou ningú. Això és casa meva. Hi tinc tots els records, m’hi vaig casar, hi han crescut els meus fills, és on vaig cuidar el meu marit (…) on aniré si em treuen d’aquí (…) ja no em queda res”

Aquestes paraules, tot i que les podria dir moltes de les persones, famílies i dones que avui veuen com el procés de desnonament o de llançament se’ls tira al damunt, me les va dir una veïna quan treballava de tècnic comunitari. Una veïna que, per sobre de totes les coses, s’estimava el lloc on vivia. Allò era casa seva. Amb totes les lletres, i amb tot el que això implica. Un lloc segur, on se sent algú. Un espai de vida, de memòria i record, però també de resistència. Malgrat les ferides, les dificultats, però també gràcies a les il·lusions i als projectes de vida, cada racó d’aquelles parets eren casa, eren llar.

David Madden i Peter Marcuse, en el seu llibre En defensa de la vivienda, parlen de com les ciutats petites i les antigues ciutats industrials lluiten per sobreviure. Els habitatges de lloguer, els habitatges socials, estan amenaçats i sembla que estan a les últimes. Cada vegada és més difícil pagar-se un habitatge digne. A mesura que passen els anys, l’habitatge s’està convertint en un miratge per a moltes famílies, per a moltes persones. Només cal passejar pels carrers, passar per les antigues colònies o acostar-se als barris. Els cartells de “Volem viure en dignitat”, “Prou especulació”, “Habitatge digne i per a tothom” i molts d’altres, cada vegada estan més presents. Per contra, ens trobem habitatges buits, en decadència. A mesura que han anat passant els anys, i a mesura que es van fer grans, es van deteriorant més, més i més. Avui, aquest “d’aquí no em mou ningú” no és el record del que considerem casa, sinó que esdevé una lluita aferrissada per mantenir-se dempeus, per no perdre l’esperança. Una esperança que la mercantilització de l’habitatge esbotza amb mil bocins.

A l’especial del mes de juny de Sentit Crític Habitar, es pot observar com hem passat d’una situació d’emergència a una crisi habitacional galopant i que s’està cronificant. Entre el 2008 i el 2009 a Catalunya es varen desnonar a 323.705 persones. També comencen a fer-se important la resistència i la lluita veïnal, encapçalada per moviments socials per la PAH i el sindicat de llogaters. Uns moviments, que conjuntament amb els veïnals i altres, comencen a activar-se no només per resistir sinó per reconvertir un mal endèmic a casa nostra. Passar d’entendre l’habitatge des d’una perspectiva mercantil, per especular, per fer-hi negoci, a concebre’l com a llar, un lloc on viure amb dignitat. Potser ja hem fet tard (aquí posar dades parc habitatge públic) però les últimes mobilitzacions exigint que s’abaixin els lloguers, especialment a partir de la vaga de lloguers impulsada pel sindicat de llogaters, obre una escletxa que ens retorna a les lluites veïnals que sorgiren de baix, del carrer als anys 60, 70 i 80.

Els moviments veïnals i el veïnatge està capgirant el relat. Estan posant a la perifèria la importància de la llar

Però en fem prou amb la preocupació? Segons el CIS, l’habitatge porta mesos consecutius liderant el que la ciutadania considera com a principal problema. De fet, es tornen a percebre, en totes les converses i en els mitjans de comunicació, com l’habitatge està esdevenint un veritable maldecap. De fet, les mobilitzacions a Salt no fan més que posar damunt de la taula la gran preocupació i malestar que cada vegada es fa més present. Les persones joves, cada vegada ho tenen més difícil. Per a elles gairebé acaba essent una missió impossible emancipar-se. Les persones migrades o racialitzades viuen experiències de racisme i discriminació constants. Malgrat haver nascut aquí, les immobiliàries i els propietaris, els tanquen les portes. Les persones amb situació de vulnerabilitat competeixen per veure qui viu en pitjors condicions, veient-se abocades a infrahabitatges o a ocupar per subsistir. Ni tan sols es pot sobreviure. Cada vegada més, cada dia que passa, les persones es veuen abocades a mal viure. I mentrestant, sembla ser que restem immòbils. L’absència de lo públic ens angoixa. Ens apreta i ens posa contra les cordes. A on posem a totes aquelles persones que no tenen ni la més mínima opció de tenir un habitatge digne, i a aquelles que estan a la corda fluixa o a aquelles que es mantenen on estan perquè val més no moure’s. Mires a dreta i a esquerra i no hi ha res. Bé, sí. Les persones que s’aguanten, les disposades a no defallir, s’alcen. Deixar enrere l’habitatge com quelcom privat, un repte necessari.

Avui, aquest “d’aquí no em mou ningú” ha perdut aquell sentit de vida, de lloc, per deixar pas al dolor, als plors. Tot i així, malgrat ens arranquin del que considerem casa, a pesar que ens expulsin, ens facin fora, la vergonya ha canviat de bàndol. En els ulls d’aquelles persones que les han fet fora de casa s’hi pot llegir un “ja n’hi ha prou”. La gent no es conforma amb el silenci, amb el mirar cap a una altra banda. Els moviments veïnals i el veïnatge està capgirant el relat. Estan posant a la perifèria la importància de la llar. No necessitem ser centre, perquè això és el que ens va perdre. Per damunt de lo mercantil, del negoci i dels diners que ens ha portat a entendre l’habitatge com quelcom privat, que és només meu i que m’ajudarà a enriquir-me, s’alcen veus que posen el valor en el sentir-se a casa, en fer llar, i que prioritzen la vida. Però no ens espera un horitzó fàcil, perquè, com es canvia una idea política tan assentada en les nostres societats? Com podem traspassar la barrera que fa anys no vàrem ser capaces de transcendir?

Potser aquesta vegada, els que no estan còmodes seran capaços d’obrir nous camins, de teixir espais de resistència quotidiana que generin aprenentatge per les generacions que vindran. Si el vas es desborda, no queda un altre que tornar a provar-ho. Els malestars, les mobilitzacions i el teixit associatiu i de moviments socials que s’està conformant, a diferència de fa anys, està creant infraestructures socials. Espais de suport mutu on tothom ha deixat d’amagar-se. Llocs on les persones en coneixen d’altres que les poden considerar els seus mestres, que les fan sentir que sense habitatge, un no pot sentir-se a casa.