Opinió

Educació al Brasil (i III): el Movimento Sem Terra

El Movimento Sem Terra (MST) sorgeix de l’articulació de les lluites per la terra i la reforma agrària en la dècada dels setanta, amb ocupacions, campaments, marxes, conquesta d’escoles i activitats de formació, etc. Disposa d’una pedagogia que va més enllà de cada persona i es fon en la construcció d’una identitat col·lectiva –sóc dona, sóc negra, sóc pagès, sóc educadora, etc.– que combina teoria i pràctica. Per a l’MST educar és humanitzar, és conrear l’aprenentatge de com ser una persona humana. Un dels seus reptes pedagògics és aconseguir una nova síntesi cultural entre passat, present i futur, compartint relats, paraules i símbols: els més diversos llenguatges. Per això, sempre està present la memòria històrica i la utopia.

Entre els seus principis pedagògics cal esmentar els següents: les persones s’eduquen aprenent a conèixer per a resoldre; les persones s’eduquen aprenent del passat per projectar el futur; les persones s’eduquen en col·lectivitats –d’aquí la importància de la convivència i la construcció d’identitats, valors i coneixements–; s’educa a través de la conducta de les persones grans; l’escola es concep com un taller de formació humana; gestió col·lectiva de l’escola mitjançant la participació directa d’educadors i educands en la presa de decisions. En qualsevol pràctica pedagògica es combina l’aprenentatge d’habilitats –l’aprendre a fer– amb l’adquisició de valors: solidaritat, austeritat, esperit de sacrifici pel benestar col·lectiu, disciplina o valoració de la pròpia identitat sense terra [vegeu el vídeo d’Agustí Corominas i Rosa Cañadell sobre l’MST. Un recorregut per diversos assentaments de terres ocupades, sempre amb la mirada pedagògica].

L’Escola Estatual Nova Sociedade no és pròpiament una escola Sem Terra, però a ella assisteixen molts estudiants de Primària i Secundària d’un parell d’assentaments pròxims d’aquest moviment i, sense cap dubte, s’identifica amb la seva filosofia. Al jardí ens fixem en una cita de Saramago que ocupa gairebé la paret sencera: “Aprendí nao tentar convencer ninguém. O trabalho de convencer é una falta de respeito, é una tentativa de colonizaçao do outro”. També hi ha la petjada escrita de Trotski, un dels revolucionaris russos proscrits i assassinat per l’estalinisme. Els murs expressen una manera de pensar i fer educació, amb textos de polida cal·ligrafia i belles imatges. “Per a què serveix el coneixement?”; “Insistir, persistir, resistir, mai desistir”; “L’educació rural és un dret, no una almoina”; Respecte per l’educació”. I l’alumnat escriu de manera permanent les seves idees, desitjos i estats d’ànim: “No critiquis, dóna suport”; “Angoixada, morta per dins”; “Estic bé”; “Fingir o ésser”; “Hem de respectar-nos”; “No aguanto més”… I s’anuncien col·lectes de recollida d’aliments i roba.

Amb el seu director, visitem algunes aules. Ens explica que n’hi ha de temàtiques, i alguns grups van passant per elles en funció de la matèria o projecte en què estan treballant. En una d’elles, repleta de llibres de tota mena, hi ha una enorme pintura mural que mostra l’evolució de l’Educació Física i l’esport, des del Neolític fins a l’actualitat, ja que “sempre tractem de connectar el passat amb el present”. A l’aula científica es desenvolupa el projecte Ondas sonores. Moviments oscil·latoris. En l’espai literari, s’estudia l’obra de Pablo Neruda. I en el d’Història, les arrels del barri del centre. Es disposa d’un parell d’espais exteriors molt utilitzats per a l’observació, coneixement i experimentació de la naturalesa: l’hort escolar i l’agrofloresta.

El seu projecte educatiu s’inspira en la Guia para transformaçao das relaçoes humanas e cooperaçao –a la qual també denominen Mètode conscientia–, posant l’èmfasi en la valoració humana, social i de la naturalesa. Aquest mètode parteix d’una crítica radical al sistema capitalista i aposta pel socialisme autogestionari, mitjançant la democràcia participativa directa. “Consciència i llibertat són inseparables. I igualtat significa igualtat en l’exercici del poder, participació en la presa de decisions, en la planificació i en l’execució del treball”. Es posa l’accent en no caure en la reproducció dels mètodes capitalistes –competir, exigir, premiar– en les relacions quotidianes.

La llibertat i la solidaritat són els dos grans pilars sobre els quals s’assenten aquestes relacions humanes, i esmenten, com a exemples a tenir en compte, a Sòcrates, Mahatma Gandhi, Antonio Gramsci, José Martí i Nelson Mandela, entre molts altres. Entre les riqueses humanes a considerar, citen les següents: alegria, amor, compromís, coratge, creativitat, curiositat, facilitat d’aprendre, honestedat, iniciativa, humilitat, percepció i solidaritat. Per a això, usen una sèrie d’instruments de valoració humana (com el fet de conèixer-se a si mateix i el respecte pels sentiments) i de valoració social (com la inserció en la participació directa). S’utilitzen les històries de vida com a manera de valorar les persones i el col·lectiu. S’explica la seva infància, les vivències del seu entorn, la vida escolar o els qui van influir-hi. “Quan les persones s’obren i parlen de les seves angoixes i dificultats els ajuda a treure’s les seves màscares. Això aproxima les persones, reforça la comprensió i la tolerància mútua i enforteix la unió del grup”.

Després d’aquesta conversa amb el director, sortim de l’escola amb sensacions molt optimistes. Però en creuar el vestíbul, un cartell ens recorda l’actual amenaça que sobrevola l’educació: Guia rápido contra a censura nas escolas. Nao se deixe intimidad! [vegeu article anterior]. Per als Sem Terra, com per totes les persones i col·lectius que defensen una educació democràtica, comença una nova resistència.