Educació al Brasil (II): la protesta

Assisteixo a la jornada de protesta del 13 d'agost de Gravataí, un municipi de Rio Grande du Sul. Els manifestants surten al carrer en defensa de les pensions, de l'escola pública, i contra la privatització i la censura. I per moltes més coses.

Jaume Carbonell
 
 

Foto: Albert Sansano

L’atur docent i les manifestacions s’estenen per mig país. A Gravataí uns 300 estudiants de Secundària, que també han convocat aquesta jornada en defensa de l’educació pública, marxen a primera hora del matí, sota una enorme pancarta. “No matis el nostre futur”. Criden consignes contra la reforma de les pensions i les retallades a l’educació pública i a favor del col·lectiu docent: “El professor és el meu amic, qui es fica amb ell, es fica amb mi”. Jair Bolsonaro sempre està en el focus de les crítiques: “Vull estudiar per ser intel·ligent, perquè de ruc ja n’hi ha prou amb el president”.

A partir de les 14 hores comença la concentració final a Porto Alegre, la capital gaucha, enfront del palau del governador. La convoca, entre altres organitzacions, CPERS, el sindicat dels treballadors i treballadores de l’ensenyament estatal. Al costat del professorat estan els estudiants i altres sectors del funcionariat i de la classe treballadora. Se succeeixen els discursos i les consignes. Hi ha un relat general coincident: l’educació no està en venda i mereix respecte; i una exigència molt concreta: la defensa de les pensions públiques i l’oposició a qualsevol reforma.

Foto: Albert Sansano

Un dels manifestants m’explica les raons: “Qui surt guanyant amb la reforma de la Seguretat Social són els bancs… La jubilació deixa de ser un dret de tots i passa a ser un negoci lucratiu per a pocs”. Una dona s’afegeix a la conversa: “Això es deu a la política neoliberal de Leite [el governador de l’Estat] i de Bolsonaro, que volen carregar-se les polítiques socials que tant havien avançat durant els governs del PT [Partit dels Treballadors] de Lula da Silva i Dilma Rousseff. Se les volen carregar de cop, deixant que les empreses i el gran capital entrin a sac en l’educació i en altres serveis socials”. Els discursos es prolonguen durant hores, en aquest i en un altre punt de la ciutat, mentre s’aguanta estoicament el fred hivernal. Hi ha qui aprofita el temps per repartir fullets i periòdics, mentre els venedors ambulants fan el seu agost. Diverses persones porten l’adhesiu demanant la llibertat de Lula i unes altres recorden en les seves samarretes a la regidora d’esquerres de Rio de Janeiro Marielle Franco, assassinada a cop de metralleta quan sortia d’una reunió amb col·lectius de dones negres; encara no s’ha esbrinat qui van donar l’ordre.

Més endavant, al cap de gairebé quatre hores, quan ja enfosqueix, i la manifestació ha crescut –20.000 persones segons els convocants–, la meva retina es fixa en la llegenda d’un parell de pancartes: “Escola sem mordaça”; i “Escola sem censura”. Es tracta d’un moviment que aposta pel pensament crític, el pluralisme i la llibertat d’expressió, enfront de l’amenaça d’emmordassar-la per part del nou govern d’extrema dreta amb el projecte “Escola sem partit”. Una iniciativa l’objectiu de la qual és prohibir a les aules l’exposició o debat de qualsevol tema socialment compromès i fins i tot de qualsevol tòpic social pegat a la realitat, instant als mateixos estudiants i a les famílies a denunciar qualsevol tipus d’intervenció docent que es mogui en aquesta direcció. El projecte de llei governamental tracta de regular, precisament, aquesta mordassa ideològica en els projectes pedagògics, continguts, materials didàctics i avaluacions. La setmana anterior, precisament, un professor va ser expulsat del seu centre privat on treballava a causa de les queixes i pressions d’un sector de pares per haver projectat i comentat un vídeo sobre els diversos sistemes de seguretat del país.

Foto: Albert Sansano

Aquesta ofensiva reaccionària en educació i en el conjunt d’àmbits socials i culturals compta amb una sòlida majoria a la Cambra de Diputats del país. Popularment es coneix com la bancada de les tres b. La primera és la “bala”, que integra les forces armades, policia i milícies que actuen sense control. La segona és “boi” –bou en portuguès–, i es refereix a la bancada vinculada als grans ramaders i terratinents. El seu protagonisme és ben conegut en els nombrosos incendis a l’Amazònía, als quals el foc els serveix per ocupar legalment o il·legalment territoris protegits per a l’extensió de les seves pastures, l’extracció de minerals o la construcció de macroinfrastructures, sempre en perjudici de la població indígena i de la preservació del planeta. La resistència indígena i d’organitzacions mediambientals s’ha acarnissat amb diversos assassinats en el transcurs dels últims anys. Però ja se sap que dins del govern Bolsonaro es nega l’escalfament global i per això els controls contra incendis s’han flexibilitzat extraordinàriament.

I la tercera b és la “Bíblia”, S’identifica únicament amb la religió evangèlica, un dels invents històrics més eficaços –la cosa ve de Ronald Reagan, que va posar molts diners– per combatre la Teologia de l’Alliberament. Fa temps va triomfar a Centreamèrica –sobretot a Guatemala i El Salvador– i avui campa a plaer pel Brasil, amb una forta incidència entre les classes populars, amb un creixement de seguidors espectacular. Amb grans dosis de demagògia i una posada en escena molt teatral i musical –amb gospel a tota pastilla–, amb repartiment de menjar, confessions públiques i exposició de miracles, es converteix en un xou espiritual –a vegades arriba a l’èxtasi– que teixeix forts vincles i omple temples amb milers de fidels. A l’hotel, quan prems la televisió, comencen a aparèixer canals i canals evangèlics. Actualment, compten amb 600 emissores de ràdio i 23 televisions. Bolsonaro abans de les eleccions es va fer evangèlic.

I, finalment, cal no oblidar la ferma aliança que s’estableix amb altres grups a l’hora d’emprendre les polítiques neoliberals per aprimar l’Estat i expandir l’empresariat dins de l’educació. Entre ells, destaca la Fundació Lemann, en al·lusió a Jorge Paulo Lemann, l’home més ric del país, que a través d’aquesta fundació “sense ànim de lucre” es proposa “formar líders per resoldre problemes del desenvolupament social del país.” Amb freqüència, les sortides de to i les excentricitats de Bolsonaro oculten el bosc, l’entramat de poderosos interessos que s’oculten en el seu interior.

Jaume Carbonell
About Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*