La Unió Europea defineix l’abandonament educatiu prematur com el percentatge de joves de 18 a 24 anys que pot o no haver-se graduat en l’educació secundària bàsica i no està estudiant ni està formant-se en les 4 darreres setmanes (treballi o no). Aquesta definició oficial conté dos significants que no acostumen a ser destacats en el nostre debat públic.
En primer lloc, el significant fort del concepte no és el fracàs escolar per no superar l’ESO sinó no haver assolit cap titulació postobligatòria ni participar en cap procés formatiu que millori la seva ocupabilitat. El 57% dels joves entre 18 i 24 anys que es trobaven en situació d’abandó prematur el 2021 s’havia graduat a l’ESO. Una part considerable havia abandonat un cop matriculat en batxillerat o en graus de FP. De fet, a Catalunya, el 40% dels joves que comencen un grau mitjà de FP l’abandonen sense titular.
Per tant, convé canviar l’imaginari social que imputa l’abandonament prematur com a un comportament individual i carencial. Caldria posar més èmfasi en les causes institucionals que el generen i que limiten l’assoliment de titulacions postobligatòries a casa nostra a diferència d’altres països amb una major democratització dels títols postobligatoris. Les causes institucionals primer impliquen el sistema educatiu per la seva inadequada atenció a la diversitat, per la rígida cultura acadèmica que ha batxilleratitzat una etapa bàsica com l’ESO i per l’existència d’un títol selectiu en acabar l’ESO que no existeix a la majoria de països del nostre entorn.
Convé canviar l’imaginari social que imputa l’abandonament prematur com a un comportament individual i carencial
A més, a Catalunya conflueixen tres factors generadors de trajectòries que acabaran en abandonament amb una acusada desigualtat d’oportunitats: a) l’alta segregació escolar per raons sòcio-econòmiques, b) l’escàs desplegament de la diversificació curricular que funciona amb èxit en altres Comunitats Autònomes i c) l’abús que fan molts instituts públics de l’streaming o agrupació d’alumnes segons el seu nivell de rendiment i que actua com a un efecte Pigmalió devastador per l’autoestima dels alumnes que més necessiten del suport i l’ajuda de l’escola.
En segon lloc, l’altra causa institucional de l’abandonament escolar és el mercat de treball, la configuració sectorial del sistema productiu i les modalitats de contractació laboral. És una dimensió de la qual s’hi parla ben poc, però que té una importància central. Els joves que abandonen viuen simultàniament l’efecte expulsió (push) que exerceix l’escola, així com l’efecte atracció (pull) del sistema productiu per posar-se a treballar. Certs estudis econòmics xifren que la taxa de l’abandonament escolar està un 80% condicionada per l’abundància o no de llocs de treball poc qualificats.
En cicles de creixement econòmic, el cost d’oportunitat de seguir estudiant augmenta i incentiva els joves amb una experiència negativa a l’escola a posar-se a treballar. El 2007, en plena bombolla immobiliària, el 71% dels joves entre 18 i 24 anys que havien abandonat els estudis estaven ocupats en sectors intensius de mà d’obra (però d’alts salaris en el cas de la construcció). En esclatar la Gran Recessió, tan sols el 34% dels joves abandonistes estava treballant el 2013, facilitant el retorn al sistema educatiu i fent baixar les taxes d’abandonament del 30,8% del 2007 fins al 23,6% el 2013 pel conjunt d’Espanya.
L’efecte atracció (pull) que exerceix el sistema productiu és encara més intens en territoris amb menor atur juvenil com sempre ha estat el cas de Catalunya en relació a altres Comunitats Autònomes amb menys dinamisme econòmic. Amb la recuperació econòmica arribem al 2019 amb una taxa d’abandonament que havia baixat fins al 13,3% però es torna a recuperar la taxa d’ocupació i un 50% dels abandonistes treballaven. I un cop ja treballen costa molt més que tornin als estudis.
En total, el 30% dels llocs de treball de l’economia catalana són de baixa qualificació en contrast amb l’11% de l’economia alemanya. Són dos models antagònics de regulació de les qualificacions. El català i l’espanyol segueixen el model “adequacionista” on les empreses tan sols esperen que el sistema educatiu els segmenti i prepari el talent que seleccionaran. L’alemany segueix un model “professionalitzador” on les empreses i sindicats acorden i codifiquen les qualificacions com a professions, amb sistemes duals de formació i requisits de titulació en FP per ocupar llocs de treball bàsics com el de cambrer.
El model català i espanyol de qualificacions genera més atur i salaris baixos amb un acusat desajust entre oferta formativa i demanda laboral, més sobrequalificació dels universitaris i abundància de treballadors sense titulació per proveir el mercat secundari de treball (feines precàries, mal pagades i/o informals). Però, a sobre, no existeix una cultura empresarial favorable a fer possible que els joves que abandonen els estudis puguin treballar i alhora formar-se fins a assolir una titulació postobligatòria.
El nostre model de qualificacions genera més atur i salaris baixos, desajust entre oferta formativa i demanda laboral, sobrequalificació dels universitaris i abundància de treballadors sense titulació
El nou contracte de formació en alternança aprovat pel RD-Llei 32/2021 està bonificat per les empreses i permet compaginar feina i estudis per a persones entre 16 i 30 anys. Tanmateix, no està focalitzat en els joves amb baix nivell d’estudis donat que també inclou universitaris. La qüestió és que al gener de 2023 tan sols representava el 0,9% de tots els contractes laborals fets a Espanya entre menors de 25 anys. Per tant, no està incentivant l’empresariat a un compromís més alt contra l’abandonament escolar prematur, malgrat l’augment de vacants en molts oficis bàsics (carnissers, lampistes, electricistes…) que tampoc se soluciona recorrent a cridar més immigració.
En conclusió, el món empresarial i els sindicats tenen una corresponsabilitat pendent per reduir les altes taxes d’abandonament escolar. l el món educatiu ha de conèixer molt més la importància que hi juga el mercat de treball en la producció de l’abandonament. De fet, uns i altres reprodueixen la separació estricta entre treball i formació que és pròpia del model “adequacionista” i d’un taylorisme que culturalment encara perviu. Està força institucionalitzat i costa molt de revertir i superar si no hi ha un lideratge polític ferm i decidit en fer-ho.
[ En Xavier Martínez-Celorrio va fer la ponència marc del 9è Seminari del projecte transformador Noves Oportunitats Educatives 4.10 que amb el títol “La corresponsabilitat del món del treball davant l’abandonament escolar prematur” que es va dur a terme el 14 de febrer de 2023. ]
El Diari de l’Educació, 2025