Heu presentat l’informe de la Síndica de seguiment del Pacte Nacional contra la Segregació Escolar a Catalunya a la Jornada “El paper dels municipis en la lluita contra la segregació educativa”, realitzada el 4 de juny al Campus Ciutadella de la UPF. Un dels titulars és que el 68% dels municipis milloren en aquest índex de segregació, però hi ha moltes més dades. Quina seria la fotografia de l’estat de la qüestió actual sobre la lluita contra aquesta problemàtica i l’evolució que hi ha hagut els darrers anys?
En primer lloc, la Síndica ha destacat un fet important: aquest pacte té set anys, i avui en dia un pacte amb una durada tan llarga, que continua malgrat els canvis de governs i sumant compromisos, ja és un èxit. Les dades mostren una reducció dels índexs de segregació escolar tant a primària com a secundària. Això és un resultat positiu. Segurament, l’instrument que s’ha generat més important és el Decret de 2021, i tots els agents s’hi han implicat intensament, com és el cas dels municipis, que han estat els protagonistes d’aquesta jornada. El significat profund del pacte és que, quan ens posem d’acord en què cal fer alguna cosa, trobem la solució i la manera de fer-la.
Quins diries que són els àmbits o les accions en què s’ha avançat més?
El primer que destaquem és la detecció. Des de fa un parell d’anys la detecció de l’alumnat amb necessitats específiques de tipus socioeconòmic està pràcticament alineada amb l’índex de pobresa infantil a Catalunya. Això ens està dient que la detecció està funcionant. Sense detecció no podem intervenir en la programació, en l’admissió i en la distribució equilibrada de l’alumnat, que és l’objectiu final del pacte. És veritat que aquesta detecció està trobant alguns topalls: en alguns moments podem considerar que és tardana i l’hem de poder avançar. Per exemple, hauríem de poder fer servir l’I-2 com un espai per la detecció a I-3, o, per exemple, alinear el moment de la sol·licitud de les beques menjador amb el moment de la petició, perquè, si no, perdem un nombre d’infants que no els tenim a I-3 detectats i, per tant, perdem una oportunitat d’equilibrar l’alumnat en aquest període.
Altres elements positius tenen a veure amb què gairebé el 70% dels municipis estan ja indicant millores molt altes. En les últimes dues o tres dècades, que és quan es comencen a produir els canvis demogràfics en el nostre país per l’arribada de l’alumnat estranger i, també, vinculat amb aquests infants amb necessitats educatives específiques, veiem una corresponsabilització per part del sector concertat en abordar aquesta segregació. Si abans eren, bàsicament, els centres de titularitat pública qui estaven assumint aquesta tipologia d’alumnat, ara veiem que també ho està fent la concertada, no de manera uniforme, però sí de manera creixent.
En canvi, en quines àrees marqueu que no s’ha avançat suficient, o que hi ha encara obstacles i marge de millora?
Hi ha alguns elements de context que dificulten el creixement del pacte. Per exemple, l’augment de la vulnerabilitat socioeconòmica per part dels infants, del risc de pobresa, de la segregació residencial o la reducció de la natalitat al nostre país són elements contextuals que limiten, d’alguna manera, l’avenç d’alguns índexs. En aquest sentit, l’any passat ja es van incorporar al pacte dues addendes: una que situava la segregació residencial com un element que suposa un condicionament i un límit a la segregació escolar, i també qüestions que tenen a veure amb la segregació interna. Fins ara, ens havíem preocupat de la segregació entre centres, però la segregació intracentre també és important, i cal valorar que les intervencions que es dissenyen no incrementen la segregació dins dels propis centres.
Veiem que la concentració d’alumnat vulnerable es fa en uns municipis determinats: el 40% dels municipis tenen un 40% de l’alumnat NESE-B [és a dir, amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu derivades de situacions socioecnòmiques o socioculturals desfavorides]. Això està vinculat amb la qüestió de la matrícula viva o de la sobreoferta. Una de cada cinc places a Catalunya és de sobreoferta. Malgrat els instruments que estem fent servir, veiem que els centres de màxima complexitat són els que tendeixen a absorbir més matrícula viva i més sobreoferta, tot i no ser el que estava previst en un primer moment. I al contrari, els centres de baixa complexitat acaben acceptant menys alumnat vulnerable del que estava previst en un primer lloc. Per tant, aquí hem d’afinar molt més.
Les mesures, perquè siguin eficaces, han de ser focalitzades allà on hi ha més necessitat
Reduir ràtios, reduir grups i reduir fins i tot centres podrien ser bones mesures. En aquest sentit, la reducció de ràtios, que és una de les mesures que ara més s’ha implementat, entenem que pot ser útil, però hem de procurar que no sigui massa rígida i que permeti ajustar-se quan calgui. Per tant, estem a favor de la idea, però no de forma lineal, sinó, com sempre plantegem des del Síndic, que hi hagi unes mesures focalitzades.
En la mateixa línia, destaquem de manera positiva l’increment de finançament, però també cal analitzar cap a on destina aquest increment, en clau de focalització dels recursos i d’impacte. Per exemple, cap a mesures dedicades a la inclusió, als centres d’alta complexitat, allà on ara mateix sabem que cal posar-hi mes esforços.
A més de les que ja has citat, quines recomanacions destaques de l’informe per afrontar millor la segregació escolar? Quins serien els reptes?
Hem de tendir cada vegada més a ajustar la planificació en l’àmbit més local. És a dir, tenim instruments que ens serveixen per al marc general, però és en el pla local on els podem ajustar. Això vol dir, per exemple, comptar molt més amb taules de planificació local, que realment puguin tenir a l’abast la informació de l’administració i que puguin planificar més a mitjà i a llarg termini.
Un altre tema que em sembla important és el de les motxilles escolars. Sabem que hi ha pendent un tema d’equiparació entre la pública i la concertada. El fet que algun mateix concepte no cobreixi els mateixos serveis genera moltíssima confusió entre les famílies i és una qüestió d’inequitat. A la concertada, com sabem, no es cobreixen les colònies, i a la pública no es cobreixen les activitats i serveis complementaris. També sabem que alguns centres no acaben d’aprofitar els diners de les motxilles, és a dir, que tenen un sobrant d’aquests imports, i per tant caldria flexibilitzar l’ús d’aquest import per destinar-lo a altres conceptes, que podrien ser, per exemple, les activitats extraescolars, o dispositius electrònics.
És important poder fer dels centres educatius en espais d’atracció, on succeeixen coses i es donen oportunitats
Parlem també de la idea de l’actualització o la coherència entre els dos decrets educatius, el decret 11/2021 [la norma que regula l’admissió d’alumnes i la programació de l’oferta educativa a Catalunya] i el decret 56/1993 [que regula els concerts educatius a Catalunya], que ens parla de la qüestió de l’equiparació en molts elements que tenen a veure entre centres públics i centres concertats.
I després una última recomanació és que s’actualitzi la classificació de la complexitat de centres, que anomenem centres de màxima complexitat o d’alta complexitat. Sobretot perquè són conceptes que s’han d’ajustar molt a la realitat del moment. Són elements que s’han de revisar en el seu disseny i nomenclatura.
Tot i que l’informe que heu presentat no hi aprofundeix específicament, més enllà de la segregació escolar hi ha la segregació educativa, que es refereix a tot el que passa en el foraescola. Aquí els municipis, com a actors de proximitat, tenen molt a dir. Quin paper podrien tenir en aquest àmbit?
L’oportunitat és que els ajuntaments poden obrir el focus. L’àmbit local té la sort de conèixer el seu territori de manera molt més clara, concreta i directa. I per tant, té molt més a l’abast la capacitat de relacionar-se amb tots els agents clau que poden intervenir, que poden corregir, ja no només la segregació, sinó les inequitats al municipi. I per tant incloure les activitats i espais del foraescola és essencial: entitats, centres cívics, casals, esplais, AFAS… És important poder fer dels centres educatius en espais d’atracció, on succeeixen coses i es donen oportunitats. Per tant, malgrat que des del Síndic hem parlat molt més de segregació escolar i no tan educativa, el foraescola entenem que és un pas més en la lluita contra la segregació, té tot el sentit i és la gran oportunitat de contribució per al món local.
El Diari de l’Educació, 2026