Actualitat

Educar des del menjador: quan el menú forma part del pla d’estudis

Cada matí, tres petits baixen a la cuina de l’escola infantil La Jara, al barri madrileny d’Usera. Allà pregunten als cuiners quin és el menú del dia i, aula per aula, el comuniquen als seus companys, de 0 a 6 anys, mentre compten i anoten en un foli quants nens han assistit a classe aquell dia. Després, tornen a baixar a la cuina, per informar els cuiners i que aquests calculin la quantitat de menjar que han de preparar aquesta jornada. Així, “aprenen lectoescriptura d’una manera molt funcional i molt pràctica”, explica la directora del centre, Elena Puch. Aquest és el primer exemple en el qual les educadores utilitzen el menjar com a eina d’aprenentatge. “És un moment educatiu més”, senyala.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que “la promoció de les dietes saludables i l’activitat física a l’escola és fonamental en la lluita contra l’epidèmia d’obesitat infantil”. Segons l’informe Aladino 2015, la taxa de sobrepès i obesitat infantil se situa en el 41%. La Jara és una de les escoles que s’engloba en el projecte Alimentar el canvi, de la cooperativa Garúa, que aposta per una alimentació ecològica o de proximitat en la qual els pares també són partícips de les decisions que es prenen respecte a l’alimentació dels seus fills. “Ho vam conèixer per l’associació de famílies, que ens va animar a presentar-nos”, explica Puch.

Amb l’alimentació saludable van arribar també una altra sèrie de rutines educatives. Els més petits es posen el pitet i col·loquen la cullera al costat del plat; els majors (de 3 a 6 anys) treballen les matemàtiques repetint la seqüència cullera-plat-forquilla-got a l’hora de parar la taula; amb cinc anys, tots els dies, hi ha responsables que ajuden les educadores i serveixen als seus companys. “Van sent conscients del que ells volen menjar i del que s’han de servir, posen la taula, socialitzen amb els seus amics, mengen tranquils, saben que no poden llençar el menjar…”, enumera Azucena de Juan, la secretària de l’escola, on “mai” es força a menjar.

Hàbits contra la desigualtat

“Tenen les seves funcions i les seves responsabilitats. A més, hi ha un percentatge molt alt de menjar ecològic. És important no només perquè mengen sa, sinó perquè impulsem un canvi en el paradigma, que els arriba a ells educativament”, explica Ana Paniagua, una mare del centre. “Quan iniciem el projecte, vam fer una sèrie d’activitats de sensibilització amb les famílies. Va ser una sorpresa que aquelles més interessades no eren les que a priori podrien estar-ho, sinó aquelles amb nivells socioeconòmics més baixos, a les quals els importa l’alimentació dels seus fills i filles”, apunta Luis González, pare i membre de la comissió de menjador. “Hi ha famílies del barri, molt pobres i amb molt pocs recursos, la prioritat principal dels quals és sobreviure. Tenim claríssim que l’únic menjar saludable del dia és el que tenen aquí”, afegeix Puch.

L’alimentació a l’escola ajuda també a reduir les desigualtats. Aquí no hi ha diferència entre el berenar que els petits prenen durant l’esbarjo. Sempre és fruita de temporada, que dóna el centre. De fet, pels passadissos es veuen safates amb plàtans i mandarines. “Al principi costava, però ara mengen moltíssima fruita”, indica l’educadora Almudena Abellán. “Si veus els berenars dels nens d’aquesta escola, hi ha més fruita”, confirma Paniagua. “Quan portes molts anys a l’escola acabes tenint contacte amb famílies que han anat canviant els seus hàbits alimentaris com a conseqüència del procés que es viu al col·legi”, apunta González.

Aquesta és una de les poques escoles de la Comunitat de Madrid que té gestió directa del menjador. És a dir, és la mateixa escola qui elabora els menús, que han de tenir el vistiplau de la Comunitat, i gestiona el seu pressupost. Com aconsegueixen elaborar un menú compost per productes ecològics (excepte la carn, el peix i els lactis, que són inassumibles econòmicament)? “El menjar ecològic és més car però preferim… preferim no pensar-hi molt!”, riu Puch. “Anem treient una altra sèrie de despeses. Per exemple, caldria pintar, però no tenim diners. Un any fem una cosa, un altre any, una altra, però que els nostres nens mengin bé”, explica.

En el cas de les escoles públiques de la Comunitat (fins a 12 anys), la normativa obliga al fet que el servei de menjador sigui gestionat per una empresa externa segons criteris econòmics, la qual cosa dificulta aquest tipus de projectes, així com que els pares tinguin capacitat de decisió sobre l’alimentació dels seus fills.

Diferències entre comunitats

“Som consumidors captius”, denúncia Isabel Fernández, portaveu de la plataforma Ecomedores Madrid, que persegueix que prevalguin criteris de qualitat i sostenibilitat en la compra pública d’aliments. “A les famílies els preocupa la salut, però la salut ara també és mediambiental”, recalca. En tot cas, les adjudicacions depenen de les comunitats autònomes. Per exemple, al País Basc, els pares i mares podran gestionar els menjadors escolars a partir del pròxim curs. Això ja passa a Galícia, on conviuen diferents models de gestió, o a Catalunya, on es permet més flexibilitat als centres.

En el col·legi concertat Ciutat educativa Hipatia, en Rivas Vaciamadrid, l’aposta per un menjar més ecològic i de proximitat va partir del mateix centre. “Costa que els nens acostumin el paladar a aquests productes i, també, acostumar les famílies, que ens han d’anar acompanyant”, explica el responsable del menjador, Carlos Carricoba. Per això, es van fent petites passes, encara que “ara tot el que se serveix és ecològic i el que no pot ser, per qüestió de pressupost (carns, peixos i lactis), és de proximitat”, explica. El producte que arriba des de més lluny és el plàtan, de Canàries.

També en aquest centre utilitzen el menjador per a conscienciar l’alumnat. “Les nenes i nens de 5è i 6è se serveixen sols, solament el que ells menjaran. D’aquesta manera, a la safata no queda cap residu”, indica Carricoba. L’objectiu és estendre aquesta mesura a 3r i 4t, però per això “haurem d’anar progressivament, perquè tenim 2 hores per a 1.100 nens”. A més, a les aules es realitzen activitats relacionades amb el menjar, “per saber la petjada ecològica que deixem si portem productes de fora” i pel centre hi ha cartells amb missatges sobre com contamina consumir determinats productes.

Sessions de sensibilització

El director d’infantil i primària d’Hipatia, Carlos Méndez, explica que “el projecte té una part educativa de treball a les aules”. Aquesta part consta de sessions de sensibilització respecte al producte ecològic, i aborda diferents temàtiques: “aliments de proximitat, quants recursos fan falta per tenir la carn per al consum humà o quina cistella de la compra fan en altres països, per entendre les diferències socioeconòmiques”. Això acompanyat d’un impuls per la dinamització dels patis. “Es forma als monitors de menjador perquè treballin amb l’alumnat i que el temps de pati no sigui un temps lliure, sinó que sigui lliure per a qui vulgui i que qui vulgui pugui fer ús de racons de joc o de la mediateca”, afegeix Méndez.

A més, han creat el grup alumne ajudant, a través del qual els més grans s’encarreguen que “no hi hagi nens sols i d’incorporar i integrar als més petits amb els més grans”, indica. Precisament, per la quantitat de nens i l’absència de professors, els menjadors escolars poden convertir-se en un focus de conductes més dominants entre iguals, que s’agreugen en els casos d’assetjament escolar. “Els menjadors han de ser espais on la gent se senti a gust per menjar i per estar”, defensa Alberto Brasero, del projecte Alimentar el Canvi, que denuncia també el nivell d’estrès al qual està sotmès el personal, que ha de suportar volums de soroll per damunt fins i tot dels 90 decibels.

“Això és un horror pels nens”, defensa la directora de la Jara. Allí, els petits mengen a les seves respectives classes, amb la resta de companys (un màxim de 22 per classe) i les seves dues educadores. “Tal com ens ho plantegem, el procés cal acaronar-lo”, indica Puch. Per això, quan els seus alumnes arriben al col·legi “s’espanten, perquè solen passar a instal·lacions enormes, amb persones que no són les seves tutores i estan perduts totalment. No hi ha ningú que els doni suport o un cop de mà”, conclou.

Aquest és un article original de eldiario.es