Opinió

Educar després dels atemptats

Després del xoc de fa un any, dels atemptats de Barcelona i Cambrils, des de Rosa Sensat vam organitzar un debat per plantejar-nos què faríem al mes de setembre quan tornéssim a les escoles i instituts. Com havíem de parlar del tema? N’havíem de parlar? A més, els actors principals dels atemptats havien estat nois educats a les escoles de Catalunya…. I en la constant de l’autocrítica dels educadors, ens preguntàvem on havíem fallat, què era el que no s’havia fet bé…

Sabíem que Philippe Meirieu, un dels referents de la pedagogia actual, havia escrit un llibre després dels atemptats gihadistes a París de 2015 i 2016, Educar després dels atemptats, que ens podia servir de guia per anar més al fons de la qüestió. Vam començar a preparar la traducció al català i aquest mes de juny passat la vam presentar a Barcelona, acompanyats de l’autor. D’aquest llibre i de la seva visita n’hem après moltes coses. La primera és que no es tracta només d’educar per combatre els atemptats, sinó que cal aprofundir i desenvolupar l’objectiu central de l’educació: aprendre a viure junts. És a dir, es tracta de “educar per a la responsabilitat, formar per a la ciutadania, construir la laïcitat, metabolitzar la violència gràcies a la cultura”. Tal com diu a les conclusions del llibre, hem de “refundar la nostra Escola perquè fabriqui el comú i en responsabilitzi els seus actors, fer front al soroll i la còlera del món sense renunciar als nostres valors”.

Les conclusions del debat del tema general de la 53 Escola d’estiu de Rosa Sensat “Educar per comprendre el món de manera crítica” van també en aquesta línia. No es tracta de simplificar la lectura del món: bons i dolents, veritat i mentida, blanc i negre… sinó que es tracta de treballar des de l’escola per a la recerca de la veritat, enlloc de voler posseir veritats. Des de l’escola s’ha d’estimular el dubte, perquè sigui el motor de l’aprenentatge i s’han de generar nous interrogants perquè cadascú trobi les pròpies respostes: convertir les certeses en inquietuds, i fer de l’escola un lloc on s’aprenen a fer preguntes. Tal com diu Meirieu, “acompanyar-los perquè no es donin mai per satisfets amb una aproximació, per més seductora que sigui” i “exigir-los que creixin i progressin, que prefereixin la recerca de la veritat a les mixtificacions dels mercaders d’il·lusions”. En definitiva, es tracta que tothom pugui pensar per ell mateix.

Sabem que el debat i el diàleg són els mitjans per a desenvolupar en el si de l’escola actituds democràtiques, que ens formin com a ciutadans que vivim i aprenem conjuntament. I és per això que a l’escola s’ha de poder parlar de tot, sense caure en el parany de fer-ho de manera improvisada, sobretot quan es tracten temes especialment sensibles i que afecten directament les emocions més primàries, com és el cas dels atemptats. És per això que Meirieu proposa abordar un tema com aquest a l’escola, a través d’un debat preparat i estructurat, amb unes regles ben marcades i assumides per tothom. Un debat que no s’ha de confondre amb un intercanvi d’opinions on tot s’hi val, i on, sovint, els líders més carismàtics imposen els seus punts de vista i uns quants callen, o no gosen intervenir. En la seva proposta de debat suggereix el canvi de rols, i que cadascú defensi i argumenti el seu punt de vista i també el dels altres, a fi que les idees no s’enquistin i que hi hagi una revisió dels partits presos per cadascú.

A més, Meirieu també proposa introduir un objecte mediador. Si proposem a l’aula un debat obert i improvisat, perquè cadascú vagi dient el que li ve al cap en el primer moment, estem exposats a fer un debat on les idees que hi apareguin siguin superficials, basades en els tòpics habituals, i que aflorin les emocions més irracionals. Amb la finalitat de fer un debat més ric i aprofundit, i de posar distància a les emocions, Meirieu proposa oferir un objecte de mediació artístic: un poema, un conte, una pel·lícula, una obra d’art, que ens ajudi a obrir mires i anar més enllà de les idees preconcebudes i tòpiques. La literatura i totes les arts permeten accedir a la imaginació creativa, i “veure al mateix temps la identitat i l’alteritat, permet reconèixer-se en l’altre i, també reconèixer-se “un mateix com un altre”.

El paper de l’escola és ensenyar allò que ens uneix, i no el que ens separa, malgrat les diferències culturals. No tenim certeses per combatre el mal, que és propi de la condició humana, però sí que sabem que des de l’escola podem combatre emocions i actituds que no tenen res de democràtiques, com ara: el rebuig als que identifiquem com a “diferents”, el replegament amb els “nostres”, l’agressivitat i la violència… i que això ho podem fer a través de la pràctica sistemàtica del debat argumental i de la trobada amb les arts.