Anàlisi

El desengany d’una expat francesa al Japó

La pel·lícula Tokyo Shaking (2021), dirigida per Olivier Peyon, es basa en la història real del seu protagonista, una directora de recursos humans d’una delegació d’un banc francès, amb les oficines centrals a la ciutat de Tòquio, capital del Japó. En concret, està basat en les seves vivències després del greu terratrèmol i posterior tsunami esdevingut l’11 de març del 2011. Només uns quants alts directius de l’empresa eren francesos, la resta, la majoria, eren tècnics i economistes autòctons. Tots ells deuran gestionar la crisi que es produirà pocs dies després, quan s’anuncia que un núvol altament radioactiu provocat per l’explosió de les centrals nuclears de Fukushima es dirigia en direcció a Tòquio. Les indicacions de les autoritats eren molt clares: fugir de la ciutat i, en cas de no poder-ho fer, quedar-se en un lloc tancat, evitant que pugui entrar aire des de l’exterior, segellant les juntes de les finestres, per exemple, com veiem que fan a la pel·lícula els que han de quedar-se a la ciutat per diferents motius.

La directora de recursos humans acaba convertint-se en l’única persona francesa que queda a les oficines mentre la resta dels directius s’han pogut enfilar a un avió noliejat per la seva ambaixada. La seva família també va poder posar-se fora de perill en poder pujar a un tren bala que els va portar lluny del perill. En les hores següents haurà d’acompanyar i protegir el personal de l’oficina que va decidir quedar-se durant dies per poder ajudar-la, entre altres accions, a coordinar els bitllets per als directius i familiars que finalment acabaven de marxar. En aquesta intensa experiència vital descobrirà de primera mà els valors del poble japonès, la fidelitat, el compromís i la professionalitat del seu personal i, també, l’aptitud acollidora i el respecte implícit a la cultura japonesa, tant dels seus companys de feina (als quals no els coneixia realment abans de la crisi) com dels seus familiars, que també acabarà coneixent. Afortunadament, de forma inesperada, canvia la direcció del vent, portant la pluja radioactiva cap a l’interior de l’oceà, eliminant el perill immediat sobre la capital.

La cultura japonesa, la seva història, la seva geografia, la seva idiosincràsia, i, per descomptat, l’art en general i en particular els mangues, l’anime i les sèries i pel·lícules, s’han convertit en un gran atractiu per als forans, i molts d’ells no només s’interessen a passar unes vacances al país, sinó que decideixen apostar per l’experiència de viure-hi amb tot allò que implica, començant per aprendre l’idioma i adaptar-se als costums i tradicions del país. I això és el que va decidir fer l’artista francesa Rosalie Stroesser, dibuixant i guionista de la seva primera novel·la gràfica: Shiki. 4 estaciones en Japón (Shiki. 4 saisons au Japon, 2023), publicat el setembre de 2025 en castellà pel segell Salamandra Graphic del Grup Editorial Penguin Random House, amb traducció de Regina López Muñoz.

Stroesser ja havia fet un curt viatge al Japó el 2013 amb vint-i-dos anys, i va ser llavors que va decidir que acabaria vivint una llarga temporada més endavant, com així va ser a l’octubre del 2015, quan va finalitzar els estudis de disseny gràfic i il·lustració. En aquest segon viatge passaria tres estacions seguides a diferents ciutats i, després d’un tercer viatge, una quarta estació completa. L’experiència d’aquell llarg any vivint al Japó és el fil conductor de la primera novel·la gràfica, que adopta per títol el nom de shiki que, en japonès, significa, literalment, «quatre estacions»: primavera (haru), estiu (natsu), tardor (aki) i hivern (fuyu). La idea de l’autora va ser la de viure i treballar durant un temps al país, aconseguint contractes a través de pàgines web que oferien allotjament a canvi de treballar com a cambrers o netejadors a restaurants o hotels. Totes aquestes vivències han quedat reflectides en forma de vinyetes gràcies a guanyar una residència durant dos anys a la Maison des Auteurs, un centre de suport per a creadors de còmics i imatge ubicat a Angoulême, a França.

La Casa dels Autors va ser creada el 2002 i des del 2008 forma part de la Cité internationale de la bande dessinée et de l’image, i té com a objectiu ajudar autors per desenvolupar els seus projectes, oferint des d’espais de treball fins a serveis i accés a la comunitat artística de la ciutat, a més d’un lloc on viure durant tota aquesta permanència, en un entorn de gran creativitat. Stroesser va guanyar la residència durant 2021 i 2022 complets, temps per desenvolupar la novel·la gràfica sense haver de preocupar-se del finançament de la primera obra o de la perspectiva de les futures vendes. El resultat final posa en valor aquest tipus d’iniciatives i mostra els avantatges del servei ofert, creant una comunitat artística en xarxa i col·laborativa que pot afavorir, com en el seu cas, que decideixi continuar vivint a la població un cop acabada la residència, potenciant precisament aquesta xarxa.

A Shiki, l’autora mostra la seva fascinació pel país nipó a través de la quotidianitat del dia a dia, en els seus diferents treballs, en les seves excursions per descobrir el territori o en els diferents llocs on va viure, així com les interaccions amb altres expats, o les amistats i interaccions amb els japonesos, amics, caps o clients, que li van mostrar el millor i el pitjor de la societat japonesa, provocant una emoció contradictòria a Rosalie, de fascinació i repulsió alhora. En la seva obra El que és sinistre (Das Unheimlich, 1917), el psicoanalista austríac Sigmund Freud (1856-1939) feia referència a un sentiment de repulsió i angoixa davant d’alguna cosa o algú que en realitat resulti familiar i proper, dotant aquesta emoció d’un terme indeterminat com és precisament el de «sinistre». Records desagradables i traumàtics en contraposició a experiències belles i positives, totes viscudes al Japó en el mateix any.

Stroesser escull el blanc i negre en el disseny de la pàgina, emulant els autors japonesos que tant l’havien influït en les seves lectures, especialment les obres emmarcades en el gènere gekiga, és a dir, mangues enfocats a temes adults i socials, caracteritzats per un estil realista de la vida quotidiana. L’autora reconeix a les seves entrevistes l’impacte que va suposar les lectures de les obres de Yoshihiro Tatsumi (1935-2015), creador i impulsor d’aquest corrent, i de Yoshiharu Tsuge (1937), Masahiko Matsumoto (1934-2005), Shin’ichi Abe (1950) i Shigeru Mizuki (1922-2015). De Mizuki, l’autora reconeix l’atracció pel seu treball i les publicacions dels anys setanta que tant han influenciat en l’estructura de la seva novel·la gràfica, i destaca especialment el manga NonNonBa (NonNonBâ, 1977), que guanyaria el 2007 el Premi al Millor Àlbum al Festival de la Bande Dessinée d’Angoulême, un reconeixement a l’edició francesa, trenta anys després de la publicació original. Publicat en castellà per l’Editorial Astiberri, amb traducció d’Alberto Sakai, Mizuki dibuixa un relat autobiogràfic dels seus records d’infants a la dècada dels trenta en un petit poble costaner del sud-oest del país.

L’ordre cronològic per narrar la seva estada al Japó fa que l’inici de la novel·la gràfica sigui traumàtic quan relata una agressió sexual per part de l’ocupador, s’intueix que després d’una possible submissió química. No ho va denunciar a les autoritats, però l’experiència li farà qüestionar-se la societat que tant havia idealitzat. Aquest mateix ocupador, que la recollirà en arribar, para a mig camí per resar en un temple, un comportament i una amabilitat manifesta en els dies següents que es contraposa amb l’agressió en què acaba derivant per part d’aquesta mateixa persona. Un sexisme implícit que es manifesta en diverses ocasions en diferents circumstàncies i intensitat en els mesos següents, encara que destaquen especialment els tocaments per part dels clients del bar de Tòquio en què acaba treballant durant un llarg període. Un malestar agreujat per la gran ingesta d’alcohol dels homes que omplen aquestes sales que, per cert, tenen com a costum convidar a beure les cambreres, cosa que no està ben vist rebutjar.

Aquesta violència sexual va quedar retratada en mangues clàssics de Yoshiharu Tsuge o Shin’ichi Abe, entre d’altres, però des de la perspectiva de l’home. L’aportació de Rosalie Stroesser és molt interessant tant per la visió de la dona, com per la visió que fa una persona estrangera que, a més, tenia idealitzat el país. Tot i així, l’autora es converteix en relatora del que li passa, per la qual cosa també s’augmenta el contrast que suposa aquests indesitjables comportaments amb tot el contrari. A les pàgines destaquen la diversitat d’atmosferes (excel·lent el recurs d’utilitzar les llegendes natives acompanyades amb il·lustracions acolorides per a la transició entre estacions) i el descobriment de llocs, persones o costums.

També reconeix que el pas del temps va ser fonamental per poder convertir-se en relatora del que volia denunciar, i recomana una novel·la gràfica que la va ajudar a entendre què li estava passant: Por si desaparezco (C’est comme ça que je disparais, 2020), de l’autora francesa Mirion Malle. Publicat el febrer de 2025 en castellà per Ediciones La Cúpula amb traducció de Marina Borrás, l’obra mostra els símptomes de la depressió en la jove protagonista, i ho fa a través d’escenes quotidianes, a través de les interaccions a la família, amb els amics o a les xarxes socials, mostrant les misèries de la nostra societat contemporània, com la precarietat laboral, la dificultat d’independitzar-se o la por a la pàgina en blanc (la protagonista, en aquest cas, és una incipient escriptora). A les dues novel·les gràfiques, els lectors empatitzem amb les decisions i emocions de les seves protagonistes, comprenent que no tot és or el que llueix al nostre voltant.