Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Si són els deu articles més llegits, reflecteixen pensament i preocupació. El seu interès és aquest i tot seguit cal una elaboració integrada. L’educació és una de les tres funcions socials (amb comunicació i cultura). La comprensió es fa amb pedagogia, la ciència de l’educació que integra la complexitat de coneixements diversos i n’ha de derivar criteris i normes d’actuació. Aquesta és la dificultat de la pedagogia i justament la seva necessitat, una visió sistèmica.
L’avaluació és clau per a valorar l’aprenentatge, per a la inclusió de tots, i per a millora del procés d’educació i de la institució. L’avaluació és la clau, i la clau de l’avaluació és l’observació. Observació de cada alumne, de les relacions entre alumnes, dels assumptes de la realitat social i comunicativa que mostren. Observació de l’actualitat social i de l’estat d’ànim conjunt del professorat. Les observacions de cada docent i l’elaboració en equip docent de proximitat (els vuit o deu professors que coneixen bé els alumnes) de manera setmanal, enforteix la seguretat de cada docent i discrimina què es pot encaminar en el dia a dia i què convé examinar amb intervenció especialitzada.
Efectivament, l’avaluació comença per l’observació del llenguatge corporal dels infants menuts, els de la llar d’infants. S’observa tota la persona, l’aprenentatge és en aquesta edat el desenvolupament físic, mental i espiritual (o de l’ànim). L’observació de l’educadora, les educadores, i la creació de l’ambient comunitari adequat: ara activant, ara aturant el cos muscular i activant el cos perceptiu (oïda, vista, olfacte), ara reposant o dormint.
Les raons de l’increment, d’infants, alumnes amb necessitats educatives especials solament es poden explicar amb un model integral de causes. Justament cal partir de l’observació directa, en temps informal, i tractar en les sessions psico-socio-pedagògiques de l’equip docent de proximitat. Així, es poden encaminar la major part de casos i aquesta pràctica regular conforma una formació progressiva dels docents. Solament caldrà demanar diagnòstics específics psico-mèdics quan s’ha constatat que les adequades actuacions no duen al progrés esperable. Cal tenir present que el diagnòstic específic tendeix a reduir la nostra iniciativa d’actuar amb creativitat i que, lamentablement, per a alguns és l’excusa per no actuar. El diagnòstic extern pot dur a teràpies especialitzades (medicació, psicoteràpia o gran logopèdia) però rarament aporta accions operatives d’intervenció educadora que en tot cas hauran de fer els docents amb la seva implicació i aptituds particulars. Recursos personals de l’educador (saber cantar, expressió dramàtica, ús del silenci, moviment i ritme, destresa manual…) són determinants i rarament generalitzables.
Comprendre els adolescents no s’aprèn amb lectures de manual que, efectivament, s’han d’haver fet. No cal que ens repetim l’excusa (no és malintencionada) de la crisi de l’adolescència. La crisi o trànsit de l’adolescència (variable independent) és de base biopsíquica però es realitza en un context social i cultural (variable dependent). El context social cultural no és una entelèquia. És la família, és l’ambient social de proximitat o dels ambients digitals rebuts i és l’ambient de valors i dinamització que aporta la institució escolar. Són valors i habituacions de modelatge que els adolescents posaran a prova, en part, per afirmar la seva identitat. Poso l’exemple; el docent que ensenyi els alumnes a ser crítics, i a expressar discrepància, amb autonomia, ha de preveure que ell serà el primer criticat i que els seus alumnes poden organitzar-li una protesta. Estan comprovant la validesa de les seves paraules i accions. Haurà d’encaixar la situació sense entrar en contradicció.
Tothom amb seny hi està d’acord; l’escola ha de ser inclusiva, d’infants amb necessitats de desenvolupament, amb dificultats de comportament, amb diversitat de cultures i llengües. Les famílies ho prefereixen, els docents veuen que és la millor forma organitzativa en benefici tots, l’Administració fa més de deu anys que ho impulsa. I, ens dol que no progressi prou. Mostrar als mitjans de comunicació l’educació inclusiva aplegant queixes i dificultats sense cloure amb alternatives esperables és una imprudència, és descoratjador. Cada col·lectiu fa la seva reclamació o explicació sense visió integrada. La inclusió no és un tema més, és la concepció de la institució escolar i l’organització adequada, de l’equip professional i dels recursos necessaris per a la seva acció. Tractar separadament la inclusivitat ens encalla.
Va bé analitzar el conflicte o malentès públic que es va generar sobre la disciplina i que en educació es dona sobre moltes més paraules. Pensem: disciplina, competència, valor, treball, rúbrica, interès… La pedagogia no ha aportat la precisió científica com ha fet, per exemple, la medicina recorrent a termes grecs que eviten la imprecisió del llenguatge comú (àlgia, anorèxia, parèsia, trombosi, atròfia). El mot disciplina és obertament polisèmic, fins i tot dins l’educació: matèria d’estudi o acadèmica, ordre en activitats, conducta personal exigida, instrucció física, moral o mental. I fora de l’educació, disciplina: científica, esportiva, militar, monàstica. Plantejar el dilema en educació, disciplina, sí o no, ens confon totalment. Deixem enrere el significat d’ordre tot i que acostumem a tenir un “reglament de règim disciplinari” on es concreten faltes i sancions. Però la disciplina, i millor l’autodisciplina, és necessària com a hàbit de fer les activitats i certament, en alguns casos és necessària l’exigència, l’autoexigència i l’esforç. Avui defugim el concepte de disciplina com a càstig en els anys d’educació però suscitem en els alumnes l’hàbit i ens podem ajudar considerant la disciplina esportiva: activitat, esforç i no consumir alcohol i drogues. Hauríem de ser molt més precisos amb la terminologia que emprem. D’entrada per entendre’ns nosaltres mateixos, professionals. Abusem del terme ‘treball’ (activitat, feina, projecte, producte o realització). Encara no afinem amb el terme ‘competència’ que ens ha estat donat i que haurem de precisar quan en parlem amb les famílies; competència com a capacitat activa i evitar incompetència que apunta a falta de capacitat. Distingim poc entre model, marc, sistema, mètode, tècnica, procediment, protocol, norma, pauta, criteri… Fem generalització total amb el concepte de ‘valor’ i fem error dient que s’han perdut els valors. Quins? Els religiosos confessionals, els ètics comportamentals, els teorètics de coneixement, els artífexs de productors, els hedonistes de bons plaers, els econòmics borsaris, els socials solidaris…?
Ho tenim difícil, avui que la comunicació de masses fa un ús totalment imprecís del llenguatge. Els jornalistes comunicadors i els docents ensenyants som els qui hem d’afinar més perquè som, avui, els formadors de la societat.
