Opinió

El futur és aterridor

El 75% d’infants, el 61% de joves (entre 15-25 anys) consideren que el futur és aterridor, parlant del clima. Se senten abandonats i traïts[1]. Les criatures estan tocades, es veu en el seu comportament. No podem menysvalorar el que estan vivint. Hi haurà qui posarà en qüestió aquestes afirmacions; totes les enquestes, tots els estudis, tenen el seu component subjectiu, la ideologia de qui els fan o els financen hi influeix. Cert, però davant del canvi climàtic ja hi ha prou evidències per estar-ne convençuts. Sense anar més lluny els desastres arreu del món dels darrers mesos són símptomes molt clars[2]. Altra cosa és que davant la gravetat vulguem tancar els ulls, mirem a una altra banda o no puguem acceptar-ho per por o angúnia.

Als centres d’ensenyament hauríem de ser conseqüents amb el que està passant i passarà si no canvien molt les coses; hauríem de pensar i reflexionar sobre què hauríem de fer i com. Allò que en diem el compromís ètic del professorat ha d’incloure aquesta perspectiva bàsica. No només ens hi va el futur, ens hi va la vida. Si callem serem còmplices.

Part de l’alumnat, part de la generació jove es va començar a organitzar a diversos països, van constituir el moviment Fridays for future; es reunien els divendres per promoure accions de defensa del clima. Estan fent altres accions. Accions de desobediència civil encara que només sigui per cridar l’atenció: llençar líquids a quadres de pintura o a figures de persones, per exemple. Cal cridar l’atenció perquè el problema és gravíssim.

Els adults, sobretot els qui ens dediquem a l’ensenyament, a totes les etapes, no podem deixar-los sols o soles. Els hem d’ajudar a que mobilitzin els seus coneixements, que passin a l’acció per assegurar la sostenibilitat del planeta i de la humanitat. Per això, quan parlem de “transformació educativa” hem de ser conscients que el que està en joc i que és urgent és com desenvolupem als centres escolars una educació “transformadora del món”, que faci que els joves siguin actors de la seva pròpia vida [3].

Paulo Freire escrivia que no s’ha d’amagar la realitat a les criatures; hem d’ajudar-les a ser conscients del que passa i, seguint la metodologia de l’Aprenentatge Servei, dur a la pràctica actuacions que afavoreixen la comunitat. Quan jo era jove “dèiem pensa globalment i actua localment”. Si esperem massa arribarà el col·lapse i patirem (o patiran) molt. I, com sempre, qui està vivint pitjor actualment serà també qui patirà més el caos econòmic, social, sanitari… La nostra tasca, la de la generació adulta, no és senzilla, però sempre és bo recordar la frase de Galeano: “Les utopies serveixen per avançar”. Per avançar en el camí correcte i evitar errors anteriors.

Una part dels joves estan fent accions de desobediència civil per cridar l’atenció sobre el gravíssim problema del clima. Els adults, sobretot els qui ens dediquem a l’ensenyament, no els podem deixar sols

Si estem convençuts i volem actuar és bo no culpabilitzar-nos a nosaltres mateixos: no som els principals responsables. Volen fer-nos creure que el problema només és nostre: el problema és del sistema. No hem d’acceptar el joc del poder que vol fer-nos sentir culpables individualment del que està passant. Se’ns demana reciclar, correcte. Però, per què no comencen a reciclar les grans empreses? Qui més contamina és qui més ha de canviar; qui produeix més CO₂? Qui fabrica objectes poc útils i amb poc temps de funcionament? Qui amuntega tones de residus?…

Hem d’educar i educar-nos per defensar el medi ambient i assegurar el futur de les noves generacions, que no visquin l’infern que es preveu si tot continua igual. Una educació que ha d’incloure exigències als responsables polítics, aquells i aquelles que hem votat. Exigir-los que plantin cara als que han provocat i continuen provocant el desastre que ens engolirà, que no es deixin comprar pels poderosos i facin complir lleis i normatives que evitin arribar al punt de no retorn, com explica Antonio Turiel al seus escrits i a les seves intervencions. No es cansa de repetir-ho.

Potser encara hi ha qui pensa que el sistema capitalista s’acabarà per les contradiccions que genera, o bé que es produiran reaccions de la població que provocaran un canvi de sistema econòmic, per aconseguir-ne un de més just, equitatiu i respectuós amb el planeta. Diria que podem concloure que són més desitjos que possibilitats. El sistema s’està adaptant als canvis i la contestació que s’origina és feble front al desafiament que representa. Acceptem, ens queixem, fem manifestacions, escrivim, pengem a les xarxes, celebrem el dia internacional del canvi climàtic (24 d’octubre)… però no aconseguim que es produeixin canvis reals, que s’inverteixi el procés que condueix a tota la humanitat al precipici. És cert, com va explicar Marx, que hi ha lluita de classes socials, però l’està guanyant la classe capitalista.

La realitat és un conjunt disharmònic; està interrelacionada. En un article anterior parlàvem com la situació socioeconòmica determina en gran part els resultats acadèmics. I això ens feia demanar actuacions eficaces contra la pobresa, aconseguir la pobresa zero com a objectiu. Però constatant el deteriorament del planeta Terra i coneixent qui ho provoca, hauríem de lluitar per un altre objectiu que podríem anomenar riquesa zero. L’aigua necessària per abastir un camp de golf de divuit forats durant un any equival al consum domèstic anual d’una població d’uns 10.000 habitants[4]. Les destrosses i contaminacions són provocades pels qui tenen el poder econòmic, pels que tenen quantitats de diners per malgastar, per tant són qui més responsabilitat acumulen en la destrucció que ens afecta.

Per tot això cal disminuir les enormes riqueses que no ajuden ningú ni la natura. “Créixer per créixer és la filosofia d’un tumor”, ha escrit el mateix Turiel. Cal decréixer, cal disminuir la despesa energètica, cal buscar i provar maneres diferents de viure, gastant menys, valorant les relacions amb les altres persones, amb l’entorn natural, amb els éssers vius i amb tot el planeta Terra. Segurament ser és més important que tenir. Treballar el mínim necessari per viure ens ajudaria.

El sistema, ara per ara, ens impel·leix a viure per treballar, a tenir més i més perquè els de dalt guanyin molt, com està passant en aquesta crisi. Un sistema que provoca i provocarà les enormes desigualtats, causa de la majoria de problemes que ens afecten a la població. El camí és difícil, però no impossible. Si no ho intentem segur que no ho aconseguirem. Una bona educació des dels centres escolars i des de les altres instàncies educatives ens durà al bon camí.

La societat actual valora les persones competitives (no confondre amb competents), que guanyen diners i consumeixen molt. Podríem contribuir a revertir aquesta valoració i educar l’alumnat amb consciència ecològica, capacitat crítica i amb ganes de canviar. Un canvi que implica tota la humanitat, totes les persones que compartim l’únic planeta que tenim; ens salvarem col·laborant i no competint.

[1] https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20220923/caroline-hickman-psicoterapeuta-clima-entrevista-ecoansiedad-75801825

[2] https://www.ara.cat/internacional/crisi-climatica-matant-mes-morts-mes-fam-mes-infeccions-culpa-l-escalfament-global_1_4529418.html

[3] Educar en l’emergència climàtica.(2021) Anna Jolonch

[4] https://directa.cat/camps-de-golf-en-temps-de-sequera/