Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Però més enllà de les escoles, també hi ha altres espais fonamentals per a l’educació dels infants, adolescents i joves. Aquest és el cas de les activitats de lleure educatiu, com poden ser els casals i colònies d’estiu, que d’aquí poc es tornaran a posar en marxa.
En elles, a través de conviure i compartir amb altres persones de la seva edat, els nens i nenes aprenen valors com la solidaritat, la igualtat, la importància de cooperar, cosa que fomenta la cohesió social. A més, les activitats de lleure educatiu també ajuden els infants, adolescents i joves a desenvolupar les competències educatives que seran bàsiques en el seu present i futur, com ara la capacitat analítica, la comunicació, l’àmbit digital o l’expressió artística. Competències que sovint s’adquireixen millor en un entorn lúdic.
Malgrat el convenciment generalitzat de la importància de l’educació i de l’educació en el lleure, en la pràctica aquest reconeixement teòric no es correspon amb els fets. Un clar exemple el trobaríem quan els mateixos agents educatius, com ara administracions, escoles, famílies, a l’hora de decidir-se per un servei de lleure educatiu com un casal, un menjador escolar, una activitat extraescolar o una colònia prioritzen l’opció més econòmica malgrat no tingui contingut pedagògic.
No ens poden permetre un servei de lleure low-cost per infants, adolescents i joves ni tampoc precaritzar el treball dels educadors i educadores
Aquest tipus d’opcions condemnem el lleure educatiu a ser valorat com una commodity, és a dir, el que en el món del màrqueting s’entén com un producte o servei bàsic sense valor afegit o diferenciat. És realment aquesta la concepció de l’educació que tenim al nostre país? Ens sembla que l’educació ha d’esdevenir una commodity?
Sovint quan un escatima en el preu d’un producte o servei no és conscient que en realitat està demanant retallar en la qualitat d’aquella activitat que implica més pressió i precarietat per als treballadors d’aquell recurs. Hi ha un discurs coincident de voluntat d’assolir el treball digne, un dels principals reptes dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030. En canvi, aquests criteris sembla que no els tinguin en compte en les activitats de lleure, ja que prioritzen opcions més econòmiques en comptes del seu valor afegit, el projecte educatiu i la dignificació de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.
Com a societat ens hi juguem molt. No ens poden permetre un servei low-cost als infants, adolescents i joves ni tampoc precaritzar el treball dels educadors i educadores. Sens dubte, tot plegat, perjudica al desenvolupament de la societat present i futura.
