Opinió

El meu cervell em diu que em mogui

La meva infància llunyana en un poble va ser una època moguda. Passàvem llargues hores jugant al carrer, corrent pel camp, pujant i baixant les escales de la casa. Però ja ens advertien de com l’escola anava a disciplinar els nostres cossos com un tot. Quan amb quatre anys ens preparaven per entrar a la classe de pàrvuls ens preguntaven: “Què faràs a l’escola?”. I s’esperava que contestéssim amb un gest d’encreuar-se de braços i asseure’s callada en una cadira. Però el cervell no processa la informació i les experiències en el buit, precisa de tot el cos per a créixer i desenvolupar-se. Moure’s, descobrir i interactuar amb l’entorn és crucial per créixer de manera sana, avivar la curiositat i disparar el pensament. Però cada vegada més la infància i la joventut experimenten la disciplinarització de tot el cos.

Fa alguns anys vaig llegir a Cuadernos de Pedagogía la resposta d’un nen de quatre anys a la invitació de la seva mestra a asseure’s el primer dia de classe: “Senyoreta, però si no estic cansat”. La setmana passada una amiga em va explicar un episodi amb el seu net que ha donat lloc al títol d’aquesta columna i forma a un tema que volia discutir aquí des de fa temps. Un dia li va preguntar al seu net que no para de moure’s: “Toni [nom suposat] per què et mous tant?”; “Àvia, em moc perquè m’ho diu el cervell”; “Estàs segur que t’ho diu el cervell?”; “Sí, em diu que em mogui”.

Malgrat els molts –i de vegades reeixits– intents de canvi i innovació, la majoria dels centres d’ensenyament segueixen la inèrcia assenyalada per Larry Cuban el 1993 que ensenyar és dir, aprendre és escoltar i el coneixement és el contingut dels llibres, materials didàctics avui multimodals o fins i tot tota la informació accessible a internet (1).

La interacció amb l’entorn continua sent una utopia de l’Escola Nova o d’escoles i universitats privilegiades a l’abast de molt pocs. Però, a més, en les últimes dècades, a les institucions disciplinadores dels cossos els han sortit nous competidors o aliats: les pantalles.

Seguint amb l’episodi del Toni i la seva àvia, li vaig comentar: “Què bé, així no passarà molta estona davant la pantalla”. La seva resposta no em va sorprendre. “Què va! És l’única cosa que li fa estar quiet, de fet, cal regular-li el temps que se li permet estar-hi davant”. No em va sorprendre perquè porto temps observant, en el transport públic i els restaurants, com s’utilitzen les pantalles perquè nens i nenes estiguin quiets i als joves se’ls atenuï el mal humor. En aquestes ocasions no deixo de preguntar-me què ens perdem tots en entorpir la interacció social.

En les últimes dècades, a les ‘institucions disciplinadores dels cossos’ (com anomenava Focault a les institucions d’ensenyament) els han sortit nous competidors o aliats: les pantalles

D’altra banda, cada dia sabem més sobre la quantitat ingent d’hores que nens, nenes, joves i adults passen asseguts o estirats (amb millors o pitjors postures) davant les pantalles. Sobre els múltiples problemes derivats de la falta d’exercici, l’insomni que poden provocar, els problemes de falta de concentració i d’atenció…

A més dels creixents episodis de ciberassetjament, les derives i conflictes entre l’autoimatge i la imatge desitjada, l’augment de les ansietats, depressions i problemes mentals… (posar aquí bibliografia amb evidències sobre aquests fenòmens ocuparia un espai considerable).

Com a educadora i investigadora no puc desconsiderar les conseqüències de no escoltar el nostre cervell quan ens diu que ens hem de moure. No puc deixar de costat el paper fonamental i creixent que està representant aquesta nova potència disciplinadora. Vam haver d’esperar Michele Foucault en la dècada del 1970 per començar a parlar –sembla que amb poc èxit– de les institucions d’ensenyament com a disciplinadoras dels cossos. Ara, educadors i investigadors ens enfrontem al subtil, atractiu i seductor efecte disciplinador de les pantalles i dels interessos i visions dels qui les controlen. Ningú no sembla dubtar que el present-futur és a les mans de les grans tecnològiques. Però si ens dediquem a l’educació caldrà plantejar-se el seu efecte en el desenvolupament, educació i vida de nens, nenes, joves i adults, inclosos nosaltres. Obrim diàlegs, qüestionem imposicions, deixem d’acceptar el que se’ns vengui com a “inevitable”. A Toni el seu cervell li deia que es mogués, el meu que em mogui, que pensi, que no deixi de preguntar-me i preguntar. I el vostre? I el teu?

1 – How teachers taught: constancy and change in American classrooms, 1890-1990. Teachers College Press