Opinió

‘El petit Ramon Frederic’ o la infància revisitada

“No és un llibre d’història. Ni són unes memòries. Podria ser una novel·la. Però és un nen”.  Així arrenca el llibre ‘El petit Ramon Frederic’ escrit per Ramon Plandiura i Vilacís. L’autor és ben conegut en el món educatiu per la seva expertesa en el laberint sovint abstrús de la legislació educativa. La seva capacitat per a fer-nos entendre les lleis, per a fer-nos llegir entre línies o per avisar-nos de la lletra menuda de normatives i decrets han fet de Ramon Plandiura una personalitat destacada de l’educació a Catalunya. Ha assessorat i ha participat directament en la definició de polítiques educatives dirigides al bé comú i a la millora del sistema públic. L’exercici, durant molts anys, de l’advocacia en el camp educatiu li ha permès conèixer per dintre molts centres educatius, tant públics, com privats i concertats, mantenint sempre una gran capacitat de comprensió dels contextos i de les persones. També ha exercit com a docent universitari en diferents institucions. Li hem llegit informes i articles tant a la premsa generalista com a les revistes de pedagogia més llegides.

Però el llibre del que parlem avui és la seva primera incursió, i esperem que no sigui la darrera, en la narrativa. El títol del llibre, editat per Edicions Cal·lígraf, de Figueres, fa referència als dos noms de l’autor, Ramon Frederic. Aquest, nascut a Alpens i després d’un breu pas per Vic, viurà bona part de la seva infantesa a Sant Hipòlit, estudiarà el batxillerat a Vic i es desplaçarà posteriorment a Barcelona seguint els destins del pare, mestre. En el llibre, de bonica portada, en Ramon (Frederic) Plandiura s’endinsa en aquesta part de la seva infantesa a Sant Hipòlit de Voltregà, municipi de la comarca d’Osona, on el seu pare va estar destinat com a mestre de les escoles públiques, dites “nacionals” en aquella postguerra dels anys quaranta. El pare mestre d’en Ramon Frederic assumia la plaça que abans havia ocupat un mestre republicà, afusellat pel règim franquista. La manera en què l’autor palesa els sentiments de l’infant davant dels canvis de residència, trasllats, ens permet entendre les sensacions de molts altres infants davant els avatars de la vida i d’allò que els adults determinen, voluntàriament o per força, per a ells i les seves famílies. Quan estudia batxillerat i es desplaça a Vic, el protagonista diu: “Sant Hipòlit es desfà. Entre pagès i Vic passo tant temps fora que, quan torno, és com si jo també fos de fora”; una sensació d’estrangeria o d’alteritat que reconeixem i que hem llegit en altres novel·les del nostre temps.

El llibre, escrit amb una llengua diàfana i sensible, ens relata en quatre capítols i en diferents fragments les vivències d’aquest infant. Amb frases que a vegades s’acosten als aforismes per la seva brevetat i contundència, seguim els pensaments d’aquest nen entre l’escola i el carrer, entre els patis i el riu, entre els mons dels adults i el seu univers particular. Amb sentències que sorprenen per la seva simplicitat i clarividència.

L’autor expressa molt bé com l’infant Ramon Frederic encara la vida. D’una banda, condicionada per les decisions dels adults que no expliquen per què les prenen, i per l’altra emmarcada en les activitats que, en Ramon Frederic, en tant que infant, porta a terme, amb les persones que es troba al veïnat, amb els companys d’escola i de jocs, a les botigues o al carrer, o a les vores del riu. Un dels molts encerts del llibre és com s’articulen les vivències i pensaments del petit Ramon Frederic entre aquestes dues coordenades, el món dels adults i el propi. Explora el món, tempteja les primeres relacions, coneix les jerarquies que determinen l’ús dels patis i de molts espais socials… En definitiva, aprèn a viure. No sé si estaria d’acord amb Jean Paul Sartre quan va escriure que la infantesa és sempre un jo perdut.  En qualsevol cas, el petit Ramon Frederic ens ho explica d’una altra manera: “No sé mai quin nen sóc. M’he avesat a ser un nen o altre segons les circumstàncies, però és cansat de ser tants nens”. La construcció de la personalitat té molts camins i tot ajuda, però aquesta constant exploració entre el món dels coetanis i el món dels adults, també cansa, i l’infant ens ho recorda. La vida no és fàcil per a ningú i el futur no sempre es presenta esplendorós: “Tothom em vol fer viure un present que només mira el futur i el futur, no el vull mirar”, diu el petit Ramon Frederic.

El valor d’aquest llibre rau en el fet que és una aproximació molt genuïna a la infantesa, sense ostentacions, ni grandiloqüència

Els capítols del llibre fan referència a les diferents escoles o als espais que les escoles dites nacionals ocupen en aquells anys i on el petit Ramon Frederic cursa els seus estudis: “Una escola en un forat (capítol introductori). Una escola a les golfes. Una escola a l’Ateneu. Una escola en un convent.” Però no és un llibre centrat en l’escolaritat d’un infant, sobre les tribulacions de l’ofici d’alumne. Potser val la pena tenir sempre present que l’escolaritat és una part només de la infantesa. Però també és veritat  que el llibre, amb quatre pinzellades, ofereix un esbós transparent respecte de la precarietat i dificultats que tenia l’escola pública en la nostra postguerra.

El llibre té també un altre gran protagonista que és el paisatge o que són els paisatges. Són els topònims de la memòria, els llocs dels records. En aquest cas, un poble d’Osona, però no de la Plana de Vic; és a dir a mitja muntanya; amb turons, prats i masies ben a prop. Amb el riu Ter com a presència poderosa. El riu dels ofegats, de la por, dels aiguats, però també de la pesca, dels jocs i les aventures. I el riu de les fàbriques. El paisatge, doncs, com a vector també importantíssim en la construcció personal i col·lectiva.

La narració de la vida d’aquest infant en un poble en una dura postguerra no pretén ni rendir comptes ni passar comptes amb ningú. No fiscalitza, ni pretén exercir de jutge. Aquest també és un dels encerts del llibre; es manté sempre en una tessitura ben propera aquest infant que mira, que es pregunta, que intueix o que descobreix. La guerra ha deixat un ambient, “com una teranyina on quedaven atrapats vencedors i vençuts”. El silenci o els silencis dels adults formen part també del bagatge personal d’aquest infant que, malgrat tot, va cosint les primeres amistats, va participant en els jocs que generen complicitats i va transitant pels territoris vells i nous que et configuren com a persona.

La primera incursió, doncs, de Ramon Plandiura en la narrativa és plena de punts d’interès; i no caldria caure en l’error d’entendre’l com a un únicament dirigit a gent del món de l’educació. El valor d’aquest llibre rau en el fet que és una aproximació molt genuïna a la infantesa, sense ostentacions, ni grandiloqüència, sempre a prop de la infància que vàrem ser. I això interessa a tothom.