Opinió

El replicant de Blade Runner

Dedicat a la Clara i a en Xavi, que comencen el camí que jo estic acabant

Feu memòria. El replicant té agafat de la mà el detectiu que el vol destruir i que penja de l’abisme. El replicant, que és més humà que el mateix home que el vol aniquilar, el salva però abans l’alliçona. Li parla de la seva experiència, del que ha vist, del que ha viscut, del que ha protagonitzat. És un personatge que es desplega en el temps, que és temps i reflexió sobre el temps i les marques que deixa l’acció humana.

He vist…

El món neix dintre l’ull, ens adverteix el poeta Bartra. He vist i no us ho podreu creure. Deixeu-me que per uns instants em converteixi en replicant però no pretenc salvar ningú, ni soc tan bona persona com aquell home-artificial ni soc tan pretensiós. Uneixo, això sí, l’ull i l’acció. Només vull dir-vos el que he vist o el que he fet.

He fet còpies amb glicerina. Trenta-cinc còpies, no més, perquè desapareixia el que havia imprès i s’havia de tornar a començar. Després havia d’esborrar-les amb alcohol i tornar a picar un clixé i començar de bell nou. Més endavant van arribar les fotocopiadores i l’escola feia olor de tinta i sempre hi havia una habitació amb els clixés penjats d’una barra i classificats. I van arribar les fotocopiadores i el tòner… i ara tenim els ordinadors i amb cinc minuts fem el que abans ens costava ben bé dues hores.

I vaig veure l’entrada de les fitxes de treball. Cada matèria i els llibres de text amb fitxes ben numerades -avui he fet quatre fitxes, Jaume, em deien- i que anaven augmentant les dificultats.

I vaig fer cursos de matemàtica moderna. Dienes i els seus llibres. Com m’agradava la teoria de conjunts i, sobretot, el conjunt buit. I vaig saber que dos i dos són quatre però en base deu. I quan és més convenient aprendre les taules de multiplicar? Però les hem d’aprendre si tenim calculadores?

I vaig viure quan a les escoles fèiem anàlisi gramatical tradicional: article, nom, verb… i anàlisi estructural i generativa i Chomsky amunt i Chomsky avall i les llibretes o els fulls de paper s’omplien d’arbres sense fulles però amb tota mena de branques.

I el temps dels mapes conceptuals. I els resums a partir de les tècniques d’estudi, els models textuals, que si la descripció, que si la narració… I el valor de l’ortografia. Una falta, un punt  menys.

Vaig viure quan a les escoles fèiem anàlisi gramatical tradicional: article, nom, verb… i anàlisi estructural i generativa i Chomsky amunt i Chomsky avall i les llibretes o els fulls de paper s’omplien d’arbres sense fulles però amb tota mena de branques

I Piaget i la conservació de la matèria amb la barra de plastilina o la piloteta de fang. Aquesta nena està a l’etapa de desenvolupament… i Vigotsky, un Piaget social, per dir-ho ras i curt, però amb la famosa bastida.

I Freud i les etapes. Quin riure amb l’etapa anal!

I la geografia es va fondre amb la història i vam tenir les ciències socials. Benvingudes, ciències socials. Però ens cal saber els rius de Catalunya abans que els d’Espanya? Del carrer de casa al món…

I si que la lletra de pal -no el pal de lletra, com deien els seus detractors-  o la lligada i Montessori i Decroly devien riure des del fons de classe. I arriba Freinet i tots amb la impremta escolar i la correspondència.

I l’educació sexual que volia dir reproducció i el famós conte “Pol·len vol estimar”. Un pas més i introduïm a les aules el llibre “Els misteris de la vida a l’abast dels infants” i la pel·lícula “Helga” on es veia un part i una ambulància al carrer per si dins la sala algú es desmaiava, preferentment homes.

I els centres d’interès. Què cantem si el centre d’interès són els animals? Doncs el cargol treu banya o la vacas del pueblo.

I les tècniques per fer murals i la lectura de la imatge i la publicitat i la filosofia a l’escola, que ensenya a pensar.

I les colònies. I farem la part de botànica durant les colònies i no hi havia monitors. Com a molt algú s’encarregava de la intendència. Feliços dies per a nits felices, ens recorda Skakespeare però el gran Shakespeare no havia anat mai de colònies ni d’excursió tenint present el nombre de monitors  ni la por que si un nen cau et pugui esperar un advocat quan arribes a l’escola.

I reunions dissabtes o consells d’escola a partir de les deu del vespre.

I avaluar i posar notes, terrible confusió. Sumativa, formativa, formadora, inicial, final, en el procés, autoavaluació, interavaluació, informes, frases, números, paraules com suficient o necessita millorar… i allò essencial s’ha perdut entre tanta metafísica avaluativa i avaluadora i devaluadora en molts casos.

I la música es pot avaluar amb la plàstica? I els valors? Què en deien els grecs?

Calen especialistes o tothom ha de ser generalista?

Classes, nivells, cicles, departaments, comissions…? Lideratge compartit o equips directius que tallin el bacallà?

Allò essencial s’ha perdut entre tanta metafísica avaluativa i avaluadora i devaluadora en molts casos

I què fem dels coneixements i les competències? Debat absurd. Ho sé fa temps, des d’aquell dia que vaig preguntar a una gran mestra: per què ens ha de servir conèixer el nom i les característiques dels núvols? Resposta: per saber si podem estendre la roba al pati. Coneixement i aplicació. Competència.

Hi ha sabers inútils? Tothom ha d’aprendre el mateix i al mateix moment i en el mateix temps?

I què fem amb les famílies?

I què fem amb els altres professionals que tenen algun paper a l’escola?

I ara sento la veu de tro d’en Jarque: Jaume, no t’oblidis de l’escola inclusiva, dels nens i de les nenes i dels joves que hem etiquetat de maneres ben diverses?

I si un nen sap molt bé la funció clorofíl·lica però quan veu un niu de pacients formigues l’única cosa que se li acut és pixar-s’hi a sobre o gravar el seu nom a l’escorça d’un pacífic avet? El suspenem o l’aprovem perquè hem de tenir presents els continguts factuals, els procedimentals i els actitudinals.

I cal un mestre específic per fer educació per a la ciutadania? I les  emocions? Què en fem de les emocions? Les tenim sempre presents o les fem de 3 a dos quarts de cinc dels divendres?

I la llengua estrangera? I el paper del català i del castellà? On són les lletres de colors que partien d’una anàlisi fonològica i fonètica de les paraules?

I com programem un projecte: quin grau d’intervenció té el docent en la tria de les preguntes que inclourà el projecte?

I què ens diuen els psicòlegs, els sociòlegs, els pedagogs…? Estem començant a assistir a la mort de les didàctiques?

I la formació inicial? I la permanent? I les pràctiques? I els màsters serveixen per a alguna cosa? I la formació al centre ha de ser obligatòria.

I cony de burocràcia!!!!!

I el 0-3? Amb el 3-6? I el 0-6 amb la primària?

I no em puc deixar les neurociències o les intel·ligències múltiples. Seria imperdonable.

Ja ho veieu, uns quants exemples que deixo aquí però que podria allargar fins a l’avorriment. O gairebé.

La tradició i la innovació i la renovació van ben agafadetes de les mans, com les criatures al parvulari

Amb aquest article només pretenc dues coses. Una és dir que la normalitat significa assumir que cada temps troba les seves preguntes, però que sempre hi ha preguntes per respondre i que més endavant seran qüestionades i que molt sovint s`assemblen més del que pensem i que la sopa d’all fa temps que està inventada. La tradició i la innovació i la renovació van ben agafadetes de les mans, com les criatures al parvulari.

La segona: no oblideu que allò que és essencial no es perd com les llàgrimes a la pluja, com ens avisa el replicant. Allò essencial s’escapa de les graelles d’observació perquè no podem controlar-ho tot, l’ésser humà també és sorpresa i llum i ombra i penombra. El mestre, la mestra ha de saber i saber ensenyar i només sabem ensenyar quan els nostres i les nostres alumnes aprenen i només sabrem ensenyar si som conscients que els mestres i les mestres representem el món davant d’ells i d’elles, que formem part dels problemes que tenen i que, per tant, formem part de la solució. I que som els primers que hem de defensar els seus drets i que els nostres estan supeditats als seus.

I, què dimonis, que els hem d’ajudar a ser bones persones, sabent que mai ho seran prou, però que ho intentin i que entenguin que seran més bones persones quan més siguin altres, amb els altres i pels altres.

Ras i curt: que ens cal confiar i estimar-los o fer-ho veure. I estimar-nos, és clar.