Opinió

El tractament de la llengua

Jordi Badiella és professor a l’Escola el Cim de Terrassa i membre de la xarxa Espurn@

El diccionari explica que amb la paraula “tractament” expressem la manera amb què obrem amb algú o alguna cosa.  El diccionari també diu que tractar és procedir, i que quan procedim, passem a posar en execució. Així, continua el diccionari, podem “seguir un tractament”, o bé decidir “el tractament de la sal per l’àcid sulfúric”, posem per cas. Segurament, però, i salvant el tractament de respecte que es dóna a les persones, el títol de cortesia i l’accepció més moderna del “tractament de textos”, l’usuari de la llengua relaciona la paraula “tractament”  amb la pràctica mèdica, més que amb cap altra.

A vegades, els professionals de la llengua ens preguntem quins són els processos que fan que l’ús inapropiat d’una paraula faci fortuna en un àmbit determinat. Possiblement, els productes de l’esperit humà en deuen ser els últims responsables. Uns, més que uns altres, esclar: la inèrcia més que la curiositat, l’obediència més que la convicció, la mandra més que el rigor. Sigui com sigui, les paraules s’instal·len en la realitat i, a vegades, ens confonen. Aleshores, ens cal seguir el seu rastre per explicar-nos el fenomen. Veiem-ne el cas.

D’uns anys ençà, els professionals de l’ensenyament “tractem” les llengües. Ho disposa la normativa, i els centres educatius en donen compliment: les llengües, en aquest àmbit d’ús, es “tracten” en els projectes lingüístics dels centres educatius.

En el trasllat de la bibliografia a la normativa, l’aplicació del terme “tractament” es redueix als àmbits de les llengües oficials i de la nova immigració. En fer-ho, però, topem amb una restricció: podem  procedir amb la llengua, però definir el tractament que cal donar-li és una altra cosa, segurament perquè, com dèiem unes línies més amunt, quan utilitzem la paraula “tractament” som més a prop del conjunt de mitjans que es posen en pràctica per curar o alleujar una malaltia que no pas d’una manera de procedir. Aquesta percepció ja va ser recollida pels professionals de l’ensenyament que, en una majoria, han anat  abandonant el model mèdic del “tractament d’alumnes amb necessitats educatives especials” per passar al model social de “l’atenció” d’aquests alumnes; un model que assumeix la diversitat dels grups i les persones.

Fins fa ben poc, alguns pensàvem que donat que el llenguatge és una capacitat humana, que dins del model social constitueix un element essencial, divers i dinàmic, calia regular els usos lingüístics i abandonar, per tant, el seu “tractament”. Que fer-ho denotaria normalitat i estalviaria malentesos als usuaris quan els mestres i professors els expliquéssim que el projecte lingüístic del centre -amb la mateixa disposició amb què concreta “el procés  d’ensenyament-aprenentatge de la llengua castellana i les diferents opcions en referència a les llengües estrangeres”-, determina “l’ús  de la llengua catalana i, si s’escau, de l’aranesa com a llengua vehicular i d’aprenentatge”.

Avui, però, amb les cinc interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en relació a l’ensenyament en castellà a l’escola, ens adonem que el tractament de la llengua que volíem abolir no era una frivolitat lingüística i que aquest nou símptoma és usual en una malaltia comuna en les llengües minoritzades. Avisem el metge?