Opinió

El vell roure

“The Old Oak” és el nom de l’últim pub que queda en una població anglesa de gent obrera que es reuneix per fer la birra i parlar del món. Vincles d’amistat que es fan i que es mantenen en el temps. Gent que ha vist com el seu sistema de vida ha anat canviant i que han patit tota mena de crisis i ells sempre han format part dels perdedors. I, per acabar-ho d’amanir, tot plegat apareix un grup de refugiats sirians i ja se sap que acostuma a passar quan algú pot convertir-se en un cap de turc. Microracismes i macroracismes, però sempre hi ha gent que sap llegir el món a favor dels altres i el propietari del pub  en TJ Ballantyne, entén que cal una mirada exigent cap al poder, cap a qui està damunt nostre i que ens marca la vida, però també convé una mirada solidària cap al costat, cap aquelles persones que portem de bracet.

He llegit que és l’última pel·lícula del grandíssim Ken Loach acompanyat del seu guionista de sempre Paul Laverty. Un regal pel seu compromís, per la seva senzillesa narrativa a l’hora de presentar la complexitat d’unes societats que van canviant i deixant gent abandonada en el seu trànsit qui sap cap a on.

Perceps que la solidaritat és la resposta més contundent cap als que belluguen els fils del poder sense repòs

Un guió brillant, ple de grans moments que fan que hagis de contenir les emocions fins a l’esclat final, el  més tràgic i personal, i el festiu, la celebració comunitària on perceps que la solidaritat és la resposta més contundent cap als que belluguen els fils del poder sense repòs.

Pocs com Loach per triar actors que representin aquesta mena de gent que estimes ja des de la primera imatge. Observeu el treball de l’actor Dave Turner. Te’l creus sense cap mena de dubte, transmet veritat a cada paraula, a cada mirada, a cada gest.

Una altra gran pel·lícula que reconforta en aquests temps de trumpisme descarat i descarnat, de guerres on bombardejar un hospital i una escola es pot fer sense disfresses de cap mena, on les eleccions per triar lideratges són dolentes o pitjors -mireu el cas d’Argentina-, on es confon tecnologia amb poder tecnocràtic… però encara queden TJ Ballantynes i Yares, la noia que ve de Síria i que vol fotografiar la realitat i la veritat que té una societat que vol semblar nova de tan vella.

No us la perdeu.