Actualitat

Els joves llegeixen però no ho diguis a ningú

Aquest és un article publicat a eldiario.es

El grup de nois és divers, com passa quan tens dotze anys: alguns són alts, altres no tant. Alguns semblen ja adolescents, altres són nens. Però tots somriuen i empunyen el mòbil, i fan saltets, nerviosos. Una noia porta escrit un nom al dors de la mà: Blue Jeans mola. I totes, quan se’ls avisa, fan cua ordenadament per conèixer el seu ídol. I es tracta d’un escriptor. Com? Desenes i desenes de preadolescents fent cua perquè els signin un llibre? Això de què va?

La literatura per a les edats compreses entre 12 i 17 anys fa temps que és un fenomen de masses. Sagues com Crepuscle o Els jocs de la fam han venut milions d’exemplars a tot el món, i han estat documentats en els últims recents anys per part de mitjans de comunicació al llarg i ample del globus. Proliferen les pel·lícules i el marxandatge, i els autors dels èxits de vendes s’han convertit en estrelles globals.

Blue Jeans, el supervendes

Però, què passa a Espanya? Autors com Blue Jeans arrasen al mercat adolescent i generen productes derivats -com és el cas d’El club dels incompresos, la versió cinematogràfica s’estrena el 25 de desembre d’aquest any-. Venen centenars de milers d’exemplars. I, tot i així, el comú dels mortals pot recordar qui és l’autora de Harry Potter o lletrejar el nom de Suzanne Collins però no conèixer l’autor d’una trilogia que ha venut 250.000 llibres.

Per què? Segons el mateix Francisco de Paula -nom real de Blue Jeans-, l’èxit mediàtic és molt més comú “amb molts llibres que vénen de fora però menor amb llibres d’espanyols. La premsa, en general, no s’interessa per la novel·la juvenil”.

El seu cas és paradigmàtic. Va començar a penjar capítols de la seva primera novel·la a les xarxes socials fins a generar un èxit sense precedents. Com ell explica, “amb [l’editorial] Everest, vaig vendre més de 100.000 llibres, encara que no ens van fer massa cas”. Ara, donada la magnitud del fenomen -la seva novel·la Bon dia, princesa es va col·locar en una setmana entre els llibres més venuts- el seu èxit s’examina d’una altra manera, i se’l denomina “el Federico Moccia espanyol”.

Un gènere devaluat

El menyspreu per la literatura juvenil existeix també segons Carlos G. Miranda, autor de la novel·la juvenil distòpica Enlazados i guionista de la sèrie televisiva El Internado, que a més es queixa del poc espai que obtenen a “llibreries serioses”, tot i obtenir el favor del públic. “La raó és fonamentalment històrica: a diferència dels Estats Units o el Regne Unit no tenim tradició de literatura juvenil, sinó de llibres de prescripció escolar, per tant hi ha pocs autors i segells dedicats exclusivament als joves. Quan els segells grans es comencen a assabentar d’un èxit, llavors l’absorbeixen en el catàleg general, i així sí es posiciona”, explica.

Irene Lucas, editora de Destino, un segell que té un fort contingut de literatura juvenil afegeix: “Ara hi ha un canvi de tendència, crec que perquè han baixat molt les vendes en el sector del llibre i es comencen a descobrir nous autors espanyols, perquè publicar-los els comporta menys costos i de vegades els editors fem a la vegada d’agents”.

Pel que fa als mitjans, Carlos G. Miranda no en té cap dubte: “Els mitjans van destinats a un públic adult, i no cobreixen el gènere per defecte. Només apareix quan ha estat assumit pels no adolescents i han tingut molt èxit -com és el cas de JK Rowling amb Harry Potter, o anteriorment Susan E. Hinton amb Rebels, gràcies a la pel·lícula de Francis Ford Coppola. Per això, els joves busquen el contingut en els blogs”, analitza.

Irene Lucas hi coincideix: “Com els mitjans els regeixen persones adultes, cobreixen allò que consideren important. La meva opinió personal és que la literatura juvenil es considera devaluada en termes literaris, encara que comencem a veure un canvi també, amb autors com James Patterson que es passa al boom de la ficció young adult “, apunta.

Els mitjans no s’interessen per aquest fenomen

¿El public va, llavors, a contracorrent dels prejudicis mediàtics i intel·lectuals? Això semblaria, a jutjar també per la proliferació de blogs i clubs de lectura que tracten tant la literatura juvenil com el crossover -aquella que no està estrictament destinada per a un públic adolescent, sinó que poden gaudir-ne tant joves com adults-.

És el cas de Merche Murillo i Estefania Esteban, que gestionen l’exitós blog Perdidass entre páginas. “Trobem a faltar els mitjans professionals que s’interessin per la literatura en general, i la juvenil en particular. Ens molesta que no busquin aquesta especialització”, explica Murillo. Per la seva pròpia experiència, que sorgeix de no trobar a la premsa generalista més contingut sobre els llibres, van generar un bloc que cobreix aquestes necessitats. “Al final, si ets lector, i no exclusivament lector de modes, acabes topant amb els blogs i obrint-hi, com es va obrir per a nosaltres en el seu moment, tot un món nou”, conclou.

Un dels arguments per a la seva exclusió sembla ser, en alguns casos, la manca de qualitat literària. S’ha debatut en diversos mitjans la rellevància de la literatura juvenil en el foment de la lectura -hi ha qui opina que qualsevol llibre que es llegeixi és millor que cap, mentre que d’altres argumenten que les fórmules repetitives i amb personatges estereotípics no fan que un llibre sigui literatura-.

Sobre això, de Paula adverteix que els seus llibres ja formen part de les lectures obligatòries en diversos instituts. Tot i això, el preocupa l’obligatorietat: “Els nois acaben odiant els llibres quan se’ls obliga a llegir i a més els examinen sobre ells. Caldria utilitzar una altra fórmula per fomentar la lectura a les escoles i instituts i que els joves gaudeixin llegint”. García Miranda ho considera un fals debat: “El que no es pot fer és posar El Quixot i esperar que l’adolescent no es foti un tret si no té les lectures necessàries, però tampoc donar qualsevol llibre de literatura juvenil amb l’argument de ‘així almenys llegeix’. Jo sóc partidari de barrejar les dues coses, cal un punt mig”.